Pintura i companyia

El fred em mata. Sobretot el primer quan, de sobte, passem de la calorosa tardor a dir-nos: "d'aqui tres dies nadal !" I, és clar, cada dia ens agrada menys nadal amb la seva falsa alegria comercial. L'ajuntament ja comença amb les penjarelles i la regidora reaprofita els arbres metàl.lics que, ara fa un any, ens van fer tanta ilusió. Les bones idees s'han d'aprofitar. O eren ideies ? Ja sabeu que hi ha teatre i teiatro. No ? Però no m'embranco... Estava davant de la tele sense veure res, només pesava figues, i m'ha trucat l'Enric demant-me si volia anar a veure un Sorolla i uns Rossinyols que subasten a Londres i que ben segur no veurem mai més. Avui tocava fer companyia a l'Enric i ell és una bona companyia. De Rossinyols n'hi havia dos. Uns xipresos llargaruts una mica tòpics i un retrat vertical que duia per nom nostàlgia o tristesa o alguna cosa així que m'hauria adjudicat ara mateix. Perdó; n'hi havia tres però el retrat de l'esculptor Clarasso en el seu estudi no ha obtingut l'autorització per allunyar-se de l'estat espanyol. Fem un te després de passar per dues o tres gal.leries de Consell de Cent. El millor dibuixos de Ramon Cases i gravats i litografies antics d'Antoni Tàpies. A la galeria Eude, sense la Josefina, Vasarely i dos més dels que no recordo el nom. Com ha passat el temps ! Agafem els ferrocarrils fins a Tres Torres. Allí ens separem. Baixo pel carrer Castellnou i per on vivia Joan Vinyoli, en un colmado petit atès per una sudamericana, em compro cinc caquis. Aquesta deu ser la fruita que apareix més en els meus poemes. El caqui obcè... Recordo que el 1982, anàvem a rodar un reportatge sobre les inundacions del Segre, des de Pont de Bar fins la Granja d'Escarp, i vaig veure un caqui tot nu, sense ni una fulla, retallat contra la muntanya, amb les branques totes plenes de fruita ataronjada. Semblava un arbre de regals. N'esteu segurs que l'arbre del paradís era una pomera ? Diuen que els millors caquis són els que la primera gelada agafa encara a la branca. Llegeixo al diccionari que la polpa és mucilaginosa. No em direu que la paraula no és obcena !

En arribar a casa engego l'ordinador. Llumetes verdes m'assenyalen qui està conectat. Espero. Suposo que jo també dec aparèixer en un altra màquina, en una altra casa, davant d'uns altres ulls, amb la llumeta verda encesa. Per fer temps rento i em menjo un caqui. Torno. El joc de llums ha estat un èxit. Felicitat. Sempre carnerià, he aplicat potser una nova teoria de l'ham poètic ? Demà serà un altre dia amb un bocinet més de vida. I encara quatre caquis.