Encara Salvador Espriu

NO CONVÉ QUE DIGUEM EL NOM XXXVIII

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."


Salvador Espriu: “La pell de brau XXXVIII”. Obres completes. Barcelona: Ed. 62,
Clàssics Catalans del segle XX, 1977. (p.378)

Temps d'arbitres o la negació de la veritat i la creació de noves

La FIFA prohibeix repetir als estadis de Sudàfrica les jugades dubtoses a les pantalles col·locades als estadis. Així els errors dels arbitres es converteixen en realitat i la realitat "de veritat" que potser han vist vuitanta-mil persones en directe i mil milions de persones per televisió passa a ser una ficció, una il·lusió, una mentida que mai no ha existit. D'aquesta manera el gol d'Angleterra, amb la pilota ficada més d'un metre dins a la porteria, no és un gol i el fora de joc de tres metros d'Argentina ho és i també va ser declarat vàlid. Avui mateix el tribunal constitucional ens dirà el que és real i el què no ho és de l'Estaut de Catalunya i els servidors del poder ens ho repetiran fins a empatxar-nos, fins al vòmit. Parlem una llengua vàlida ? Tenim sentiments de pertinença vàlids ? Els Segadors és el nostre himne nacional ? Existim ? Què ens permeten ser ?

No seria millor i més pràctic per a tots si al costat de les sorolloses trompetes de la mort, que no permeten als estadis de Sudàfrica ni escoltar, ni sentir, ni parlar ni quasi pensar... venguessin també unes agulles xineses, és clar, molt esmolades per punxar-nos el ulls ?

Maleïda primavera

De sant Jordi fins a sant Joan sempre passo temps difícils. Aniversaris del cos i de l'esperit—que són el mateix—s'agrumollen aquests dies i em taponen. La por de ser queixós, irritable, sentenciós i poc agradable m'ha allunyat de vosaltres. La primavera i el mes més cruel són, des de fa anys per a mi un temps complicat de viure. El dia de la rosa i el llibre el meu pare va aparèixer a dinar amb nosaltres quasi moribund. El diagnòstic va ser incert—deixant a banda els seus quasi noranta-dos—i els deu dies d'hospital van acabar amb la implantació d'un petit enginy eléctric que li assegura un batec regular i suficient del seu cor. I moltes noves decisions que ell ja no pot prendre. Sempre dic i penso que quan jo vaig néixer ell ja havia perdut una guerra... Costa de fer de pare del pare i tot plegat afecta el cos i l'esperit—que continuen essent el mateix—. Els dies de les fulletes i les flors m'han semblat de fa temps una enganyifa per potenciar i justificar, el que Paul Valéry anomena gran meuca, l'esperança. Bé ell en diu "catin" però. El meu bon amic MB s'indigna de la publicació el 2008 a França i el 2009 a Madrid en edició bilingüe enfrontada de Corona et coronilla, l'últim poemari desesperat de Paul Valéry, en el que reuneix tots el poemes dedicats, dirigits, escrits per a Jean Voilier, nom de pluma de Jeanne Loviton, que un diumenge d'abril li anunciava la ruptura de les seves relacions amoroses. El meu bon amic MB considera vergonyoses i lamentables les queixes i el dolor del gran poeta de Seta. Hauria preferit que el gran escriptor de marbre ben escandit no hagués mostrat la humana i pútrida carn. Alguna dona es mereix o justifica la passió tan descordada d'un vell ? A mi la pregunta em fa somriure. Els grans escriptors són sempre com un mirall, com una pantalla de cinema contra la que ens projectem. Paul Valéry, que era l'únic que podia respondre a aquesta pregunta, la va respondre afirmativament.

Estic ordenant una part dels poemes que apareixeran, abans no acabi l'any espero, a la col·lecció El Tall de Mallorca. Potser hi inclouré aquesta versió-traducció d'un dels darrers poemes del llibre. Em direu que el poeta era un pessimista ? No em digueu que no heu vist encara que la vida és una història que sempre acaba malament.

Il disperato

El que serà aviat no serà més;

i el demà mor al cor d’avui mateix.

Darrera meu perdré allò que estimo

i és cert que el foc del temps sempre s’apaga.

Embrions concebuts, infants d’amor

o bé d’horror, sembrats cap el futur,

només sereu cadàvers ben superflus.

L’aurora que despunta creix obscura.

La vida és rica en falses joies cares

i si l’hora, d’un vol, us és plaent

penseu en la gran meuca, l’esperança.

Vigila la ganyota maquillada

i salva dels teus llavis el bes pútrid

que encara duu saliva del llimac.