torna-t'ho a mirar sam

Ahir vaig dinar amb tres homes lliures al mercat de la Concepció. La fabes i les mandonguilles omplien els nostres plats. I un plat de canelons. Molt xivarri. Millet, és clar, i ara el jutge Garzon, àngel venjador i martell d'heretges, que ens vol mostrar com s'han de fer les coses. El més jove —jo era el més vell com sempre— és un home compromès amb la societat i el país i el seu compromís el manifesta amb feina i hores i més feina. Quan m'assec amb una persona així, respiro millor. Penso que tot no ha estat en va i—per dir-ho rodoredianament—tant esforç de tanta gent potser ha valgut la pena. Durant la conversa, les paraules espanya i espanyols són sovint utilitzades. Ell, que no és ni nacionalista ni independentista, ens confessa que sovint, en aquets darrers mesos, ha estat ofès per algunes afirmacions i actuacions que ens arriben des de Madrid. Ens diu, vehement, que seria bo buidar el sentiment que diu el desig d'independència de Catalunya de qualsevol creença política. Com ho és, per exemple, de les idees religioses. Són més independentistes els catòlics que els protestants ? En principi no... Li donem la raó i fem una roda d'intervencions per matitzar i aprofundir el tema... Parlem d'història, de les circumstàncies i de com—mediterranis al cap i a la fi—tot queda polititzat com "la tortilla española" i "la ensalada española" que és com se deia l'amanida russa a sant Climent de Sassebes al anys setanta. Per reblar el clau li faig una pregunta i una proposta. La primera és quantes vegades, en els darrers cinc cents anys, les tropes armades catalanovalencianoaragoneses han entrat a Madrid i els han prohibit parlar el castellà (l'armada baleàrica no hauria pogut remuntar cap riu fins al Manzanares i per aixó no va sortir de port). La proposta és que cada cop que diu Espanya subtitueixi el substantiu per Castella i les seves colonies. No estem vivint la imposició dels gustos i costums castellans de tota mena ? No creuen que només les solucions castellanes són vàlides pels problemes greus que pateixen altres nacions d'Ibèria ? L'acord PP, PSOE a Euskadi no és una imposició de la solució castellana ? La persecució i retallada dels drets constitucionals dels ciutadans d'Euskadi no pretén imposar una mena de solucions que no pertany a Euskadi ? Un dia vaig celebrar, davant uns antics amics, el fet de no ser vasc. Sincerament, massa sovint costa d'entendre i acceptar quina mena de país volen. Però és ells qui l'han de decidir i fer-ho realitat. Solucions imposades des de fora ? Podrím recordar Cuba, Vietnam, l'antiga Iugoslàvia, Afganistan, Irak per arribar a Catalunya. Tan costa de comprendre-ho ? Cada terra fa les fabes com bé li sembla. Ells amb molt pebre vermell recremat amb all i un bon tall de xoriço al bell mig. A mi m'agraden amb una fulleta de menta. Ni millor ni pitjor. Els francesos, exquisits, no en mengen. Ben segur que fa pagès.

Contra el caos poesia

Ahir dimarts em van tornar a robar una cartera de butxaca amb tots els carnets.

Una mena de vida

Sobre un túmul de pellofes: el record

Josep Punsola (Mataró, 1913-1949).

El tràfec de les hores suma dies

i els dies es fan mesos que són anys.

Els músculs de la cara, imperceptibles,

s’afluixen d’estupor sense adonar-me’n.

Carrego fulles mortes a l’espatlla

i amb elles treno versos plens de por

que veuen com el temps fuig i s’estimba

i l’home no és germà dels altres homes.

La guerra era perduda quan vaig néixer

i perdo cada dia deu batalles.

Sóc l’home que, cansat, agafa el metro.

Sovint somio encara en els teus besos

i em clavo al dit l’espina del roser.

Sang i dolor es mouen sense dir-m’ho.

____________________________________________________________

Hom pot pensar que aquest poema neix en una espina del roserar de Rilke o de Maragall. Més modest dec l’espurna a un “Sovint” de la poeta Encarna Sant-Celoni. El que és del Cèsar al Cèsar i el que és de l’Encarna de l’Encarna.

post scriptum

CANÇÓ DE LES ESCOMBRADORES DEL PALAU

Si a trenc de dia no hi passésim escombrada,

el gran palau en fóra avergonyit.

Cada cop netegem els afronts d’una nit

perquè no se’n planyi l’albada.

De rastres de follia fem batuda;

i ens vengem de la nostra servitud

averanys de la ploma alacaiguda,

les flors marcides i el cristall romput.

Encara en queden vuit versos del meravellós poema que Josep Carner va escriure a Llegendari i que ahir flotava en la meva visita al parlament. El podeu acabar de llegir a la pàgina 325 en la Poesia de Josep Carner, revisada i establerta per Jaume Coll i editada a les Edicions dels Quaderns Crema l'octubre de l'any olímpic.

Lladres

Reunió al parlament de Catalunya a les nou tocades. Pau. Només les dones de fer feines parlen castellà. Admiro un Tàpies—7 de novembre— i un Miró extraordinari. Riem amb en Toni en veure a El Periòdico l'Alicia Sanchez Camacho a la revista Woman. No té cap amiga o cap amic que l'estimi ? Surto reconfortat per la feina que ens partim i repartim alguns que volem un món millor i més just. Més. En sortir passejo entre bustos i estàtues pel parc de la Ciutadella. A la capella militar vaig combregar per última vegada. Absurda provocació. Cel londinenc i ventós. Entro a l'estació de França amb un pessic al cor... No no fa pudor de zotal i ja no és negre i bruta com era fa... quaranta-quatre anys ! És clar que no ! Els trens ara són moderns i clars. L'Hispania express, Barcelona-Lübeck, només circula encara pel meu cor. Torno a creuar el carrrer i agafo el 14. La cara d'en Millet a la primera pàgina. Ganyota o somriure ? Dina al Taita amb la seva dona i el seu còmplice. Passeja pel seu barri. Provocació ? Què li deu fer vergonya a aquest home ? Un home jove que acaba de pujar al bus prop de la plaça Reial s'asseu al meu costat de gairell amb una natja i una cama fora del seient. Baixa prop de l'Ateneu. Quan ja som a la plaça Catalunya me'n adono que m'acaba de fotre el mòbil. Prop del mercat del Ninot baixo. Gran sentiment de desemparança i soledat. Al cap d'una estona de caminar agafo un taxi i em refugio a casa.

Centenari Carme Serrallonga

Divendres tarda i dissabte al matí commemoració a l'Ateneu Barcelonès del centeanri del neixament de Carme Serrallonga. Sobre tot alumnes de l'Escola Isabel de Villena. Pocs i molts segons que es miri. La sala d'actes i la sala Josep Maria de Sagarra feien goig i les ponències eren interessants i enriquidores. Alguns de nosaltres, que no n'hem estat alumnes però si deixebles, maldem per destacar-ne la figura de ciutadana exemplar. De catalana exemplar. Poca gent si considerem les moltes generacions d'alumnes a qui va dedicar la vida i als seus pares. Som un país poc agraït que no sabem reconèixer el mèrit ni als amics. Ningú, ni jo mateix, ems atrevim o gosem explicar quin és el significat d'aquest "dedicar la vida". Ben segur que d'alguna manera també significa amputar-la, constrènyer-la, posar-li uns límits. Va ser ella o les circumstàncies que li varen tocar viure ? Que difícil fer comprendre a les noves generacions l'horror del passat i la seva valentia, la seva obstinada i bondadosa tossudesa. M'omple d'orgull haver-la conegut. Em dol no haver-la aprofitat prou o millor.

M'hauria agradat trobar-me amb velles cares conegudes que no han assistit a aquesta commemoració. Celebro haver-la compartit amb la gent de sempre: la Carme Sansa, La Teresa Devant, en Jaume Comas, en Narcís Garolera, en Guillem Jordi Graells, en Josep Cots, l'Enric Viladot... I amb noves cares pel futur, presidides per la Claudina Ferrando, presidenta del patronat de la Fundació Carme Serrallonga i tot el seu formidable equip. M'empesco feina a la biblioteca de l'escola Isabel de Villena per reconstruir el meu passat de cara a explicar-me el futur. Falten quaranta anys per celebrar un centenari al qual no assistiré: el meu. Aquests actes són com a fites que serveixen per pautar i ordenar la vida, la feina i els desitjos. Amén.

Palimpsest de dilluns amb calor d'estiu

Maragall fauve al tròpic

Per a Susanna Rafart

Si el cel és ben serè

la mar es veu més blava,

d’un blau que m’enamora

aquest migdia clar

que el miro des dels pins.

Aquestes dues coses

quan les contemplo alhora

eixamplen el meu el pit:

pinedes de maragda

fregant la mar turquesa.

I el sol que tot ho pinta.

Diagonal

Truco a l'Ajuntament per dir-los que ens han deixat el carrer a les fosques. Em pregunten si vull participar en l'enquesta popular sobre la reforma de la Diagonal. Els contesto, com si fos gallec, si em preguntarà si no vull que toquin la Diagonal; em diu que no, que aixó no m'ho preguntarà. Es veu que només són participatius els que estan a favor de les propostes municipals.

Estranyíssima manera d'aprofondir la democràcia. Em sembla que caven en la direcció equivocada.

justificació

Per què “Somiatges i Plors” ? Primer de tot, és clar, per Mercè Rodoreda,en homenatge a ella i amb tota l’admiració per la seva obra. Els seus “Viatges i Flors” sempre s’escolaran per sota de les meves ratlles; sempre que ho pugui aconseguir, ja que és un bell propòsit, no un atac de vanitat narcisista.

Somiatges.

El somiatge és una paraula que m’ha fet falta a la meva vida per expressar algun estat d’ànim que he necessitat per viure. Fill de tantes terres i tants cels, és feta de somnis i viatges. Podria tenir, en part, una definició semblant al vagareig, al somieig, però la part que aquesta paraula té de somni irrealitzable, de fugida neuròtica, no li escau a somiatge. El meu somiatge és un somni realitzable, i una part d’aquest està feta de projectes, de plans per aconseguir alguna cosa sense fer gens ni mica de trampa. També té a veure amb la’utopia, però el meu somiatge ha de ser sempre realitzable. Una altra cosa és que es pugui aconseguir, que el desig acabi essent realitat. L’amor —alguns amors—, la solidaritat, la fraternitat universal, la llibertat, la independència de Catalunya... Somiatges pels quals caldrà seguir rumiant, viatjant i treballant.

Plors

Diu la dita que qui no plora no mama. Els plors del meu bloc parlaran de les dificultats del meu viatge i tindran clarament un contingut més polític en el sentit més primigeni de la paraula. Parlarà de la Diagonal i de les malvestats que el nostre ajuntament democràtic està fent a Barcelona. –al cos de carn i ossos de Barcelona en general i del carrer Urgell en particular–.; del tacticisme estèril de tots els nostres representants, que sembla que només lluiten per la trona.; Per de les sobredosis de moqueta i d’automòbil oficial d’alguns.; dels que, com els gats, cauen sempre drets, tenen més de set vides i, contra Newton, sempre cauen amunt; del colonialisme anglès i americà que inunda la nostra televisió i la nostra ràdio i que fa que, de vegades, em senti com un sioux a la seva reserva; del Telenotícies de TV3, que fa publicitat, matí, migdia i vespre del darrer disc de la Madonna i la nostra Mònica Terribes, que n`és la directora, ho considera un fet normal... Hi ha camp per córrer i molt a plorar.

Comentari liminar

Somiatges i plors. Els plans pel futur i la lluita del present. I sempre poesia, Rodoreda i sobre el casal la bandera dels quatre pals de Catalunya. Només una manera de viure com una altra qualsevol. I Joseph Roth, Franz Kafka, Sándor Márai, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, J M de Sagarra, Kavafis, Borges, Auzíes, Baudelaire, Valery, Machado, Cerverí, i els amics sempre. Túrnez & Sesé, Toti Soler...