minarets i independència

Sempre penso i rumio què contar-vos però, és clar, la realitat arriba tan tofuda—no fotuda que també !—vull dir atapeïda i espessa que els temes s'encavalquen innombrables. Aviat referèndums privats sobre la possible independència de Catalunya. A alguns, jo entre ells, no ens fa por anar a votar i perdre. A d'altres els fa por anar a votar i prefereixen quedar-se amb un convenciment subjectiu sense contrastar.

El darrer cantó—estat i república independent confederada de Suïssa, el vint-i-sisè— va ser el cantó del Jura. Entre la primera votació el 1959 i la independència del cantó de Berna el 1979, desprès de 800 anys de viure en el mateix estat, passen vint anys. I ? Ara els suïssos han votat que no volen minarets en el seu paisatge amb un percentage superior al dels partits de dreta i extrema dreta racista que impulsaven el referèndum. Vaques, rellotges de cucut sí, minarets, no. Sens dubte es tracta d'un cas de puresa i de por a perdre les arrels, els referents, la pròpia imatge de cada dia. El govern n'haurà de fer cas i introduir un primer article discriminatori a la la Constitució. El primer que ferà referència a la religió. Ells que creien que amb les guerres de religió començades fa més de quatre segles entre catòlics i protestants ja havien solucionat el problema. Quants cognoms, quants pobles helvètics tenen el seu origen en la nit de la Saint Berthèlemy ! De vegades ens quedem en l'anecdota: en el vel, en el minaret—els quatre que es mantindran a la Confederació, per cert, força lletjos i repetitius— però la noia que va a l'escola vol dur el vel tapant-li els cabell, va a piscina amb les altres nois i noies, fa gimnàs amb ells, podrà sortir a ballar amb ells quan tingui 16 o 17 anys, podrà triar de qui s'enamora, amb qui vol percaçar el plaer en algun tendre assaig o estarà forçada a acatar la llei del patriarca, a deixar-se arrancar el clìtoris, casar-se amb qui li han triat i viure sota un minaret invisible que creix, clama i condemna en altres paisatges a casa nostra ? Aixó és el que m'agradaria saber. I en parlem poc encara.

Accident

Perdre l'escriure

Fa una estona s'ha penjat l'ordinador

i he perdut un tros de vers en la foscor.

Ara pago la imprudència de la fúria,

la certesa omnipotent del meu orgull.

I regiro atabalat per la memòria,

els fitxers recuperats i les carpetes

i desxifro codis pèrfids i recòndits...

El poema ben escrit és introbable.

Quina llàstima haver perdut així, de sobte,

l'equilibri musical dels nou accents,

l'harmonia del sentit i de la mètrica.

La nostàlgia del tercet em certifica

que el passat sempre és millor que el present breu

i que això ens distingeix d'altres mamífers.

[...] que escribir un puñado de buenos poemas es lo único que de veras importa en la vida, ciertamente me sigue pareciendo maravilloso, aunque sea una convicción que a partir de cierta edad, y salvo admirables excepciones, sólo se puede mantener a fuerza de hacerse, con demasiadas frecuencia, el tonto.

Nota preliminar, Jaime Gil de Biedma, AL PIE DE LA LETRA,

El bon gust

Llegeixo a El Periódico les cròniques sobre Viena d'en Narcís Comadira. Un excel·lent i bon poeta menor. Abans dels dotze anys anava a l'escola—carrer Sant Salvador enllà, carrer Sors i Laurel, passeig del Monte—calçat amb uns pantalons tirolesos de cuiro que el meu àvi, Rudolf Rejsek Steiko havia aconseguit no sé com. Malgrat la disfressa mai no he estat a Àustria. Encara no. El meu avi es va morir sota una fotografia de la catedral de Sant Esteve que duia sota el vidre una petita cinta blanca i vermella; i delirant en alemany, és clar; i parlant amb la seva mare que feia més de trenta anys que era morta. El meu àvi només comptava i resava en alemany. Parlava un català de Barcelona i quan ho feia en castellà tenia accent francès. Era el pòsit de la seva formació a Paris com a modisto abans del 1914. A casa meva he sentit parlar sovint del "bon gust". Per la meva mare aixó del bon gust es reduïa als colors blanc i negre, al gris, potser una mica de blau marí i el beig ja començava a ser, si no es tractava amb compte, una imprudència. Armani "avant la lettre". Jo als llobatons del Guerau de Liost vaig ser sisener del grisos. És clar. L'estimat poeta de Girona parla dues vegades, en aquestes dues cròniques, del bon gust i em fa pensar en la nostra formació del gust estètic en els anys cinquanta. En la seva i en la meva. D'alguna manera i major o menor grau monserratina. El romànic català era el millor del món. Mai no es parlava del castellà, del lleonès, de l'asturià... L'enlairadíssim gòtic era emmudit i el barroc es bescantava a tothora i en qualsevol ocasió. En canvi es reverenciava Gaudí, no pas per les seves solucions estructurals, sinó per les seves alambinades i sucoses decoracions. Recordo encara la meva aferrissada defensa del barroc protestant—seguint la diferenciació que fa Bertrand Russell entre el catòlic i el protestant—quan el doctor i poeta Antoni Font i Costa, que em va ensenyar mètrica, defensava el romànic com a art nacional exclusiu i excloent de Catalunya. Quin trenca-closques som ! Com els calaixos i caixons que surten d'alguns cossos dalinians... L'altre tarda vaig tornar a veure com si fos el primer cop El Alamo dirigida i interpretada el 1960 per John Wayne i vaig descobrir, etupefacte, que potser li dec a ell la meva panteística adoració per alguns arbres. El del film, a la vora del riu, era bellíssim i formidable. Algú em pot dir de quina mena era ? Algun dia aniré a Viena i a Graz i a Maribor i amb els papers a la mà veuré en quines esglesies es van casar els meus avant-passats i quins carrers van trepitjar i quins cels i quines cases van viure. I em calçaré les sabates vermelles amb els mitjons ratllats de deu colors i em posaré el pantalons roses i els meus morts em miraran estupefactes.

límits i exclusions

Fa dies que estic llegint, barrejat com sempre entre altres llibres, la biografia de Stefan Zweig escrita per Dominique Bona i que duu com a subtítol L'ami blessé publicat a Plon el 1996. Quin home més admirable ! Quin immens escriptor. El vaig descobrir a la meva infantesa escalant i grimpant per la bibloteca que dels meus pares tenien al living del carrer santa Perpètua número 23, 3er 1a. Aixó passava abans del 12 anys i encara no devia pesar massa i tenia perfectament après quines lleixes suportarien el meu pes i quines eren inestables i no em servien per escalar a la recerca de meravelles.—encara podria posar a lloc i trobar algun llibre perdut. De vegades encara hi somio—. Quantes hores d'àvida lectura... Zweig hi estava ben representat i malgrat els molts elements en contra que la seva figura comportava, va ser editat als inicis de l'estúpid i cruel franquisme. L'altre dia us parlava de la Piedad peligrosa que vaig comprar al mercat de Sant Antoni. En Jaume Vallcorba ha tingut l'encert de tornar-lo a publicar. En el Fouché impagable, el vienès descriu quina mena de política o d'home polític ell detesta i rebutja. No és casual que sigui simultani amb l'inici del nazisme. Tampoc no l'és que en la seva fugida de Salzburg, el febrer del 1934, després d'un violent i violador escorcoll de la seva casa castell dugui a la maleta l'original del seu Erasme de Roterdam, que duu com a subtitol Triomf i tragèdia. La darera edició castellana crec que és de la meitat dels anys vuitanta i les altres són fetes sota el franquisme. No he trobat edició catalana. Diu madame Bona d'aquest Erasme i d'aquest Zweig: "[...] no és només un al·legat en defensa de la justícia, de la innocència, la llibertat i sobretot de la tolerància sinó un vertader autoretrat. Es descriu a ell mateix, parla de la seva vida, de les seves tries, dels seus dilemes i pinta la seva concepció de l'intel.lectual a travès del mirall d'Erasme. El gran humanista del Renaixament, l'humanista de sempre, l'home que creu en l'home i en les virtuts positives de la seva història [...]. " Podria continuar ratlles i ratlles plenes d'admiració d'Stefan Zweig. Capítols i capitols i us recomano i us encoratjo a llegir les seves biografies, la seva correspondència, les seves novel·les... sobretot la seva autobiografia que també ha publicat Jaume Vallcorba i que duu per títol "El món d'ahir. Memòries d'un europeu", QUADERNS CREMA (Traducció de Joan Fontcuberta).

Pero tota aquesta introducció, tot aquest panegíric de l'immens escriptor topa amb una paret, un mur infranquejable per la meva sensibiltat, per la meva raó: per què aquest admirable home de pau, germà dels seus germans, amic dels seus amics, ciutadà del món, odiós de tots el fanatismes tenia una idea tan objectual de la dona i era capaç de tenir relacions sexuals amb prostitutes, "episodis" els anomena ell, fins a tres cops al dia ? Com deia Thomas Hobbes, Homo homini lupus est". L'home és un llop per l'home. L'home és encara un llop per la dona ? No goso repondre.

Excomunions

Amb més o menys entusiasme i implicació personal he participat en diferents moments de la meva vida en tres avortaments. M'he divorciat. He viscut durant molts anys en maldestre concubinat. M'he tornat a casar aprofitant les lleis civils. Ben al contrari d'Edith Piaf jo sí que m'arrepenteixo de tantes coses... Provaria de fer-les d'alguna altra i millor manera. No és aquí ni el moment ni el lloc per dir-vos quines serien. Prou dolor arrossego. Quantes vegades he estat excomunicat ? La llefiscosa llengua de monsenyor Camino em persegueix i m'amenaça encara. Quan torni a passar per la capella militar del parc de la Ciutadella miraré a veure si estan repartint la comunió. O a Sant Miquel dels Sants, al carrer Escorial... M'esperaré si cal una estona i combregaré altra vegada. El Gran Arquitecte de l'Univers somriurà en veure una puça fent el milhomes. En defensa pròpia.

Vanguardies espanyoles partidaries de la normalitat

És ben curiosa la bel·ligerància amb què La Vanguardia, diari castellà de Barcelona, reclama al senyor Minoves explicacions pels mil eurons que el diputat del nostre parlament va gastar en traducció al castellà davant d'uns visitants nicaragüencs. Jo espero, de fa temps, una justificació raonable i raonada d'aquest diari de l'especial del centenari de Mercè Rodoreda. Menys el poeta i pintor Pere Jaume, tots els altres, artistes itel·lectuals catalans, van fer el seu homenatge en castellà. En voleu la llista ? L'escriptora de Sant Gervasi encara salta, cada cop que hi pensa, en la seva horrible tomba de Romanyà.

Al senyor Ferran, un altre bel·ligerant i partidari obstinat de les idees rebudes, aixó li deu semblar ben normal. Feliçment a mi encara no.

castellanades

És ben curiosa la incapacitat d'alguns pobles, de la gent d'alguns pobles, en pronunciar correctament, el més correctament possible, paraules i noms que els són aliens. Ahir mentre feia el dinar, escoltava el relat de l'assassinat o accident mortal de l'esquiador americà Spider Sabich en mans de la seva dona la francesa Claudine Longet que havia estat casada amb el cantant Andy Williams i amb el qui va gravar uns quants discos ensucrats... Durant el programa i mentre feia la beixamel locutors, locutores, dobladors i dobladores van pronunciar el nom de la bellíssima ballerina nua amb l'accent tònic a la primera a. Per quins set sous accentuaven Claudine a la primera a si tothom sap—i si no ho saben poden preguntar-ho— que el nom de Claudina porta l'accent tònic a la i. Fins i tot en castellà. És clar recordava els temps de la redacció i aprovació de la constitució espanyola i de com ens vam afartar d'escoltar parlar als castellans de la primera de televisió espanyola a Prado del Rey i als diferents diputats de les corts del senyor Solé Turà. Ens hauríem d'haver adonat que alló no anava bé ni pel bon camí. Estava gratinant la col i flor quan vaig recordar el meu bon amic desaparegut el doctor, poeta i erudit Josep Romeu que, etimològicament, em deia: "Els castellans són uns animals ! Tan clarament que es veu que Sardenya ve de sardina com Sardaigne, com Sardinia com... els animals en diuen Cerdeña com si vingués de cerdo...". Incapacitat ? Mesnysteniment i menyspreu ? Per què els costa tant aplicar-se el seu bellíssim "Allí donde fueres haz lo que vieres" ? Per què de la seva llengua en diuen Castellano i no saben dir la ll quan dien Sabadell ?

Aquests dies un diputat d'ERC ha sortit als diaris perquè ha gastat mil eurons en una traducció simultània al parlament de Catalunya davant d'uns parlamentaris sudamericans. El senyor Ferran i altres ho troben inconcebible. No els sembla bé que uns senyors estarngers marxin de casa nostra sabent que aquí parlem una altra llengua ? I jo pregunto: per què la carrega de l'esforç sempre ha de caure sempre de la mateixa banda ? Apendre i comprendre demanen sempre un esforç i una dedicació. Hi ha gent que vol viure sense fer-ne cap ni un per a res.

Pintura i companyia

El fred em mata. Sobretot el primer quan, de sobte, passem de la calorosa tardor a dir-nos: "d'aqui tres dies nadal !" I, és clar, cada dia ens agrada menys nadal amb la seva falsa alegria comercial. L'ajuntament ja comença amb les penjarelles i la regidora reaprofita els arbres metàl.lics que, ara fa un any, ens van fer tanta ilusió. Les bones idees s'han d'aprofitar. O eren ideies ? Ja sabeu que hi ha teatre i teiatro. No ? Però no m'embranco... Estava davant de la tele sense veure res, només pesava figues, i m'ha trucat l'Enric demant-me si volia anar a veure un Sorolla i uns Rossinyols que subasten a Londres i que ben segur no veurem mai més. Avui tocava fer companyia a l'Enric i ell és una bona companyia. De Rossinyols n'hi havia dos. Uns xipresos llargaruts una mica tòpics i un retrat vertical que duia per nom nostàlgia o tristesa o alguna cosa així que m'hauria adjudicat ara mateix. Perdó; n'hi havia tres però el retrat de l'esculptor Clarasso en el seu estudi no ha obtingut l'autorització per allunyar-se de l'estat espanyol. Fem un te després de passar per dues o tres gal.leries de Consell de Cent. El millor dibuixos de Ramon Cases i gravats i litografies antics d'Antoni Tàpies. A la galeria Eude, sense la Josefina, Vasarely i dos més dels que no recordo el nom. Com ha passat el temps ! Agafem els ferrocarrils fins a Tres Torres. Allí ens separem. Baixo pel carrer Castellnou i per on vivia Joan Vinyoli, en un colmado petit atès per una sudamericana, em compro cinc caquis. Aquesta deu ser la fruita que apareix més en els meus poemes. El caqui obcè... Recordo que el 1982, anàvem a rodar un reportatge sobre les inundacions del Segre, des de Pont de Bar fins la Granja d'Escarp, i vaig veure un caqui tot nu, sense ni una fulla, retallat contra la muntanya, amb les branques totes plenes de fruita ataronjada. Semblava un arbre de regals. N'esteu segurs que l'arbre del paradís era una pomera ? Diuen que els millors caquis són els que la primera gelada agafa encara a la branca. Llegeixo al diccionari que la polpa és mucilaginosa. No em direu que la paraula no és obcena !

En arribar a casa engego l'ordinador. Llumetes verdes m'assenyalen qui està conectat. Espero. Suposo que jo també dec aparèixer en un altra màquina, en una altra casa, davant d'uns altres ulls, amb la llumeta verda encesa. Per fer temps rento i em menjo un caqui. Torno. El joc de llums ha estat un èxit. Felicitat. Sempre carnerià, he aplicat potser una nova teoria de l'ham poètic ? Demà serà un altre dia amb un bocinet més de vida. I encara quatre caquis.

mena d'homes i...

Avui diumenge, fa quatre hores, he anat a l'enterrament al tanatori de l'Hospitalet del pare de l'Enric. Mai no el vaig conèixer. El seu nét i el seu fill ens en diuen unes paraules. El més jove llegeix uns textos de l'àvi. Molt emocionant i bonic, força gent. Bona gent. Em dol no haver-lo conegut i no haver-hi parlat mai. Home i patriota, patriota i home. Tot d'una peça. Els musics toquen Dolça Catalunya. A mi se'm humitegen els ulls. Els que em coneixeu ja sabeu que sóc una mica peladilla. L'Obama també de tant en tant. I ? Si prenc com a exemple el què he vist avui, què diran d'aqui vint-i-dos anys de mi els meus fills i els meus nets en el meu enterrament ? M'acompanyaran tants amics, tants germans ? No cal dramatitzar ni exagerar però en diumenges com aquest cal pensar-hi. I és clar: tots diran segons jo faci. Ja vaig descobrir amb qui m'ajuda que em cal aplicar sempre i davant qualsevol dubte i disjuntiva la intel·ligència de la bondat. Aquest migdia he fet pel meu pare que té deu anys més que el que avui hem enterrat —em queden doncs trenta-dos anys de vida ? No ho crec...— un plat de macarrons amb tomàquet i aufàbrega fresca gratinats amb Emmental, botifarres de vedella amb rovellons i un pastis de gerds cobert amb crema catalana una mica líquida. Havent dinat llegeixo el diari. Paco Frutos deixa la secretaria general del PC. Sempre m'ha semblat una mala persona. S'ha dedicat a dividir i a desunir a tots i a tothom i sempre. Enemic professional. Després del Vè congrès del PSUC ell va ser-ne el secretari general i encara va aconseguir una escalfada més, una bullida més a veure si encara s'en podia evaporar i destilar algú més perquè el residu que encara quedava fos encara més pur i concentrat. Un talibà a la recerca de pureses. Ho hauria de dir en singular; en plural, només que siguin dos, ja hi ha massa gent. Caïm i Abel. Personatge perillós en Paco, gent perillosa. Estalinista.

Paganini va escriure un concert per a violí d'una sola corda. Però no preferiu un concert de Mozart o de Haydin amb tota la orquestra ? Ni que només poguem tocar el triangle. Des d'ahir ressona en el meu cap "Amb l'ajuda dels amics". Cantada pel Joe Cocker i el concert per a trompeta i orquestra en mi bèmol major de Joseph Haydin interpretat per Wynton Marsalis Les possareu germans, si us plau, aquell dia ?

Per acabar el dia, dins de la petita xarxa de "la cançó del diumenge, en Daniel Sesé em fa arribar aquesta petita meravella de cançó que dignificaria qualsevol país del món. Busqueu la cançó i escolteu-la. A la xarxa hi és cantada per la M del Mar Bonet. A TV3 no.

Quin vent més boig !

Epitalami

L'aucell dins lo boscatge canta i més canta, però es veu tot sol;

i per cercar qui comprenga son llenguatge

i amb qui puga niar dins lo ramatge,
sedent d'amor i ditxa emprèn el vol.

L'ametler de la prada
crida la parra que per ell s'enfil,
perquè amb raïms dolços carregada
li vestesca de pàmpol sa brancada
i jugueteig amb ells l'aire gentil.

Surt tendra i agradosa
del cor la cançoneta tota mel,
i cerca l'eco de la vall frescosa,
perquè la torn dir amb veu misteriosa
i l'enseny a les fonts i aucells del cel.

Aucell amb dolça aimia
ametler amb la parra pel brancam,
cançó agradosa amb l'eco que volia...
amic, açò sou vos en aquest dia,
que heu sigueu per a sempre a Déu li clam.

Antoni Maria Alcover cantat per Joan Bibiloni

Alma Minha Gentil

Avui a l'Ateneu presentació de l'Antologia General de la Poesia Portuguesa un llibre tantàstic de 1226 pàgines que abasta des de Sancho I el Hermoso, mort en 1211, fins a Pedro Mexia nascut el1972. Ja tantes coses per dir que no sé be bé què diré. El més oportú és dir que no sé res de la poesia portuguesa. O ben poca cosa. Seran amb nosaltres tres poetes i ciutadans molt importants: Manuel Alegre, Ana Luisa Amaral i Vasco Graça Moura. Desenterro de la meva biblioteca el volum número 10 de l'Oreig de la Rosa del Vents, Lírics portugesos, Teixeira de Pascoes traduit per Alfons Maseres i editat per Josep Janés i Olivé el 1938; a la primera pàgina i esborrat gratant amb un drap mullat encara un rastre de tinta de tampó: "ont" que volia dir "biblioteca del front". Què podia passar si els nacionals et "descobrien" aquest petit volumet color d'oliva ? Tot o res. La nostra passió lusitana és intermitent. Penso en Gaziel i en Maragall. En Manuel Alegre és fundador del Parit Socialista portuguès i avui en Pasqual Maragall també fa un acte al carrer de la Canuda. Ben segur que s'han de saludar. En Ferran Mascarell arriba de Bogotà. Podrà dir alguna cosa si arriba a temps ? Suposo que fa escala a Madrid. Tant que ens podríem ajudar i servir però la "meseta" separadora no ens ajuda. Ai la confederació dels pobles ibèrics ! Alma minha gentil, que te partiste... En la mateixa col·lecció editada durant la guerra civil, Camôes, és clar. Demà commemoració de Braille i, sens dubte em caldrà fer-ho, exaltació de Roc Boronat, un home bo, lliure i pietós. Recordeu què deia Stefan Zweig de la pietat ? És un dels llibres que em vaig comprar al mercat de sant Antoni el diumenge en la segona edició del 1947. Demà us ho explico.

diumenge amb poema d'ocells

Avui he estat a molts llocs i he rumiat dir-vos moltes coses i parlar-vos dels llibres que he comprat al mercat de Sant Antoni, del meu amic el poeta Jaume Pomar que presenta llibres aquest mes, de la presentació de l'Antologia de la poesia portuguesa que faré a l'Ateneu el dia de sant Carles—el dia 4— de l'endemà que presentaré també a l'Ateneu una conferència sobre Braille i que em servirà per parlar del formidable personatge i home que fou Roc Boronat... Estic cansat i em costaria molt fer-ho avui. Sento que a la cantimplora ja no hi queda ni un regalim d'aigua. Us ofereixo la meva versió d'un poeta francès "menor" o poc conegut i que a mi m'agrada molt. Si aneu a la web de Com ràdio al programa entrevista que em va dedicar fa un parell de mesos, un diumenge, l'amic Enric Cusí em podreu escoltar dir-lo en francès. Ep ! Si teniu temps...

Però els ocells...

Però els ocells volaven alt aquell capvespre

mentre xisclaven contra el vent i l’ombra fosca.

Potser cantaven, orgullosos de les runes,

la inexorable rigidesa del futur !

La por s’infiltrava en les plantes i les bèsties,

les angoixes poblaven l’aire dels voltants

però els ocells llavors cantaven més que mai

sense adonar-se com la llum es doblegava.

Un dol negríssim escanyava la maresme,

el gel de la vesprada cremava els joncs més tendres

i tot moria, amb quin secret ! I aquest dolor

s’ajeia sobre el mar tan pla. Però els ocells...

Vincent Muselli (1879-1956) Poèmes, versió de Sergi Jover 2008