El bon gust

Llegeixo a El Periódico les cròniques sobre Viena d'en Narcís Comadira. Un excel·lent i bon poeta menor. Abans dels dotze anys anava a l'escola—carrer Sant Salvador enllà, carrer Sors i Laurel, passeig del Monte—calçat amb uns pantalons tirolesos de cuiro que el meu àvi, Rudolf Rejsek Steiko havia aconseguit no sé com. Malgrat la disfressa mai no he estat a Àustria. Encara no. El meu avi es va morir sota una fotografia de la catedral de Sant Esteve que duia sota el vidre una petita cinta blanca i vermella; i delirant en alemany, és clar; i parlant amb la seva mare que feia més de trenta anys que era morta. El meu àvi només comptava i resava en alemany. Parlava un català de Barcelona i quan ho feia en castellà tenia accent francès. Era el pòsit de la seva formació a Paris com a modisto abans del 1914. A casa meva he sentit parlar sovint del "bon gust". Per la meva mare aixó del bon gust es reduïa als colors blanc i negre, al gris, potser una mica de blau marí i el beig ja començava a ser, si no es tractava amb compte, una imprudència. Armani "avant la lettre". Jo als llobatons del Guerau de Liost vaig ser sisener del grisos. És clar. L'estimat poeta de Girona parla dues vegades, en aquestes dues cròniques, del bon gust i em fa pensar en la nostra formació del gust estètic en els anys cinquanta. En la seva i en la meva. D'alguna manera i major o menor grau monserratina. El romànic català era el millor del món. Mai no es parlava del castellà, del lleonès, de l'asturià... L'enlairadíssim gòtic era emmudit i el barroc es bescantava a tothora i en qualsevol ocasió. En canvi es reverenciava Gaudí, no pas per les seves solucions estructurals, sinó per les seves alambinades i sucoses decoracions. Recordo encara la meva aferrissada defensa del barroc protestant—seguint la diferenciació que fa Bertrand Russell entre el catòlic i el protestant—quan el doctor i poeta Antoni Font i Costa, que em va ensenyar mètrica, defensava el romànic com a art nacional exclusiu i excloent de Catalunya. Quin trenca-closques som ! Com els calaixos i caixons que surten d'alguns cossos dalinians... L'altre tarda vaig tornar a veure com si fos el primer cop El Alamo dirigida i interpretada el 1960 per John Wayne i vaig descobrir, etupefacte, que potser li dec a ell la meva panteística adoració per alguns arbres. El del film, a la vora del riu, era bellíssim i formidable. Algú em pot dir de quina mena era ? Algun dia aniré a Viena i a Graz i a Maribor i amb els papers a la mà veuré en quines esglesies es van casar els meus avant-passats i quins carrers van trepitjar i quins cels i quines cases van viure. I em calçaré les sabates vermelles amb els mitjons ratllats de deu colors i em posaré el pantalons roses i els meus morts em miraran estupefactes.