primum vivere deinde...

Perdoneu amics i amigues el meu silenci. Sóc un home de idees i qui les té s'obliga, massa sovint, a executar-les. És terrible quan la tasca més dura és evitar o lluitar contra els qui no entenen el que vols fer i, brètols, et consideren enemic tot alló que no comprenen. Una de les grans virtuts que el president Bohigas té i ha portat a l'Ateneu Barcelonès és el deixar fer. L'admirada Pilar Vélez, directora del Museu Marès, m'afirmava ja fa temps que és el millor cap que mai no ha tingut. Un dia d'aquest aniré a veure-la per enseenyar-li medalles fetes pel meu pare que durant quinze o vint anys va representar a Suïssa a nivell internacional i que aquí, inexistent ja en el seus increïbles 91 anys, ningú sap o recorda qui és. L'escultor Josep Maria Subirachs potser sí. El meu pre li va retocar o refer el retrat de Juan Antonio Samaranch en una medalla per fer-lo reconeixible... Ja noteu que he tornat a escapoilir-me de l'escomesa de la meva primera intenció: "primum vivere" ! Sí, jo que sóc—em sembla un poeta de l'experiència (jo en diria de la mirada)—m'he deixat emportar per l'acció que en aquest cas duu per títol Utopies quotidianes. Hem fet la primera sessió i ja tenim plena la segona que farem a Innova sota el títol de "La responsabilitat acumulada". L'expert serà en Joan Roma, el meu particular "maître à penser". Haig de fer un resum de la primera sessió i prepara-me la segona. Aquest any serà un any d'acció. haig de publicar alguns dels llibres de poemes que tinc escrits. Vestigis està ja quasi preparat. N'haig d'escriure de nous—avui he acabat el sisè de l'any— i, potser si encara goso, escriure la meva primera nove·la. Ja en tinc el títol—DÍODES EMISSORS DE LLUM— i l'esquema, vul dir l'estructura. Si me'n surto ha de tenir la virtut de parlar de la meva generació des de la talaia dels meus 60 anys. Hi haurà telèfons mòbils, sms, Internet amb Google i Faceboks... com parlaré de tots nosaltres correré el perill d'acabar essent odiat per tothom. Com Carmen Laforet quan va publicar la seva "Nada". Perills de la literatura de la mirada.

Des del marge

De vegades constato que la gent i el món atabalat no sap llegir, no escolta, no comprèn i suposen que el que els hi dius és una altra cosa de la que ja tenen pensada i preparada la resposta. I anem saltant de A a Y i a B i Z en total desordre il·lògic.

Hi ha senyors i senyores que estan molt satisfets d'haver creat un programa de televisió, en català i castellà, en el que polítics i periodístes engalten monòlegs seqüencials de 59 segons. I els anomenen diàlegs. Quanta esterilitat repetitiva. Ningú és capaç d'integrar en el propi discurs l'argument de l'altre. D'acostar-se a l'altre.

Quan em passa aixó tinc tendència a separa-me encara una mica més. A quedar-me al marge del desfici de les formigues. A casa meva. A la meva habitació. Al meu castell. I escric poemes com aquest. Un dels primers del 2010.

Vista de Bergama des de Pèrgam

No haig d’anar a Berlin. Els fets no m’interessen.

Tampoc les belles pedres dreçades per l’orgull.

Només la llum del lloc i l’horitzó dels astres.

Balcó sobre el teatre. Escena sense flautes.

Conec perfectament la joia i la barbàrie :

el carnaval de Rio, el gel perenne d’Auschwitz.

Ara no em val la veu dels homes i les dones

ni el seu tumult febril, desfici de formigues.

Només trobo consol en la frescor de l’humus,

en el ventet que encalma el foc revolt del front

i en el silenci estupefacte de la terra.

Pare pedaç

En Ricard Salvat, el meu molt enyorat pare pedaç, em mostrava sovint el seu afecte no pas amb el tracte, que sovint era aspre, sinó amb la preocupació pel meu capteniment, pels possibles disbarats que la meva joventut m'impulsava a cometre. S'atrevia, descarat, a opinar sobre els meus amors, sobre la meva poesia, sobre el que jo faria a la vida... Llavors em sorprenia i, fins i tot, m'irritava. Ara li agraeixo com mai no li vaig poder demostrar. Només desitjava l'impossible: transmetre la seva experiència i no permetre que els més joves tornessim a ensopegar amb les mateixes pedres en els mateixos camins. Aixó només es fa amb qui s'estima... Un dia em va fer una de les seves doloroses afirmacions: m'advertia del perill que jo corria en constatar com jo menystenia els meus enemics—disculpeu els dos "jo" però clarifiquen el discurs i no permeten ambigüitats—. Em va sorprendre molt tal afirmació. Enemics ? Per què enemics ? No me'n adonava com la joventut—que a mi em va durar molts anys—m'impedia veure la gran quantitat d'ulls de poll que havia trepitjat... Perdoneu la disquisició però el món és ple d'ases que hem utilitzat el ressentiment com a corassa perenne...

Ahir escoltant les notícies a la televisió estava pensant si jo era, en aquest aspecte, com els meus conciutadans. Els catalans menystenim els nostres enemics ? Per què ens costa tan d'admetre i tenir en compte que el senyor Alfonso Guerra és el nostre enemic ? I perquè ningú no s'equivoqui diré que considero com a enemic el que no vol el millor per Catalunya sinó el pitjor. Si teniu prou fetge mireu i escolteu les noves televisions feixistes que la TDT ens ha proporcionat. Com menteixen ! Com insulten ! Com desinformen i reconstrueixen "noves" realitats molt antigues ! No ens convindria considerar-los enemics ? I tenir-ho en compte, en tot cas. El meu bon amic Carles Terès amb cases a Torre d'Arques i Alcanyís, territori aragonès de parla catalana, un dia d'aquest, aprofitant la "renovació" tecnològica, ja no podrà veure per la televisió cap programa de TV3. Qui són els enemics que li ho impedeixen ? Ens convindria saber-ho amb noms i cognoms ? No?

Contra el caos poesia

Divina disjuntiva

Els déus, si son mortals, també s’acaben,

llavors en el declivi de les obres

se’ls mostren dos camins per escollir:

refer els antics miracles o inventar-ne.

Si escullen repetir velles facècies

les mans retroben llocs ja coneguts

i el cap –el pensament– es perd en somnis,

insípides rialles i badalls.

Ben al contrari, si assagen nous prodigis,

els dits –aquells de fer miracles que ara dèiem–,

menys destres i allunyats de la volença,

no atenyen ni la traça ni l’esclat.

En el primer supòsit els déus s’enfastiguegen

i detesten la plebs que els glorifica.

En el segon, el poble s’avorreix

i, a poc a poc, s’allunya de la fe.

______________________________________

Després d’un concert de Wayne Shorter el 24 de juliol de 2004

Encara

Encara, encara ! Quants enrenous. Quins mals de panxa. He acabat les dues biografies de Zweig. Uf ! Aixó mereixerà una entrada especial. Avui—perquè no penseu que m'he mort d'indigestions de tota mena—el primer poema de l'any. Acabat d'acabar. Tot continua igual. Sempre tan semblants a nosaltres mateixos. L'edat m'està convertint en un poeta sentenciós...

Després

Només enyoro encara la llum d’aquella tarda,

quan a tres quarts i mig, marxaves apressada

per retrobar el teu món que creies més real.

Un sotragueig de vies batia la mesura

i túnels laberíntics guiaven el meu pas.

Em rento els ulls per viure si enyoro l’or del prèssec,

el món d’ahir que marxa, la posta moribunda.

Futurs sense control esborren gestos d’aigua.