putanes i marfantes, tomaquets i barjaules

Sóc un vell especialista en prostitució. Vell no per la meva edat, sinó pels dies que vaig viure al carrer de l'Hospital, cantonada Robadors, en una habitació de la Pensión Internacional, compartida amb l'Octavi Malagelada, escriptor sense obra, fill de Girona i, sobretot, pels mesos caminats al costat de Francesc Betriu pel Barri Xino mentre preparàvem una pel·lícula sobre el tema. Jo li feia d'ajudant de direcció. Erem a finals dels setanta i pensava que complíem un encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona. Vam fer molts quilòmetres i ens vam entrevistar amb moltes dones mentre prepràvem les entrevistes testimonials. La principal, la lider que havia sortit, fins i tot a la televisió era la Luisa. Vivia al carrer d'Escudillers. Prenia el sol a la platja de San Sebastian, els banys que hi havia al costat del Natació Barcelona i treballava de quatre a nou. La nit, deia, era perilosa. Era àvia i enviava diners cada mes a Madrid a la seva filla, marit i net. Recordo algunes frases d'ella: "la que te diga que esto es un trabajo como cualqier otro miente"... Votava el PCOE d'Enrique Lister. I tenia les coses molt clares. Estava pel consum de productes nacionals. Proteccionisme. Pel control sanitari obligatori. I per la legalatzació de la prostitució com a primer pas cap a la seva desaparició. D'aquells temps recordo una frase colpidora de Lord Bertrand Russell: "Qui està contra l'amor lliure està a favor de la prostitució". La Luisa m'invitava a fer un café quan anava esperar-la a un bar carrer desaparegut per l'obertura del carrer Maria Aurèlia Campmany. "¡Te invito !" em deia "¿Nos hemos acostado juntos tu y yo? Entonces te puedo invitar !" Insistia satisfeta. De vegades no hi era i una que esperava al bar els possibles clients i era de Girona em deia: "La Luisa és a dalt amb un amic, no trigarà massa..." Llavors contemplava l'anar i venir del carrer de sant Ramon i una dona petita i geperuda, que feia els cent passos, i rebia un cop al mes un actor progre de l'epoca que venia, des de Madrid, a buidar-li a dins les seves urgents necessitats mucoses. La Luisa apareixia i ens donava noms dones, i noms de bars i m'explicava les característiques de l'amic que acabava de deixar "Viene de... cada dos semanas cuando viene vender vino a Barcelona " i em deia el nom d'una ciutat de la Catalunya interior. "Yo trabajo pràcticamente con amigos fijos". Me gusta poder decir que no." Y aprofondia en les seves opinions. "La que necesite un chulo para que la proteja y la explote es una desgraciada..." No tenia una gran opinió de les seves companyes.

La pel·licula no es va arribar a rodar mai. En guanyar els partits d'esquerra les primeres eleccions democràtiques a l'Ajuntaments es va desdir d'aquella possibiliatat. La Luisa encara em va trucar emocionada i esperançada pel triomf del socialisme.

Tot ha canviat molt. La prostitució també. Hi ha coses que continuen igual però. El 80 % dels homes van de putes o hi han anat. Poetes, periodistes, editors, manobres, paletes, polítics i... Són aquets homes els que han de fer el pas cap a l'abolició de l'escalavatge sexual ? Una noia molt moderna, d'esquerres i feminisme em deia que en els temes de llibertat sexual no ens hi podíem ficar. Jo li proposava una campanya contra la publicitat de prostitució als nostres diaris. Darrera de cada anunci hi ha, al menys, tres o quatre delictes i jo, amb el meu euro amb vint no en vull ser còmplice... La consellera Tura va fer alguna acció important que penso que d'alguna manera ha pagat car perquè tothom mira cap a la Meca o cap a Andorra. I ls coses són com són i així les hem trobat i així les deixarem. Jo no sóc d'eixe món. Ho sento.

Felicitat

Els dolors són llargs i no s'acaben mai. La felicitat cada dia més curta i imprevisible. Alguna cosa surt bé. El nens de Castelldefels amb qui he fet un taller de poesia... Fa angúnia veure'ls ja tan determinats. Amb el destí ja tan fet. Mireu Poemexpress que és qui organitza aquesta bella iniciativa de poesia i il·lustració. Només duren una hora però, amb major o menor fortuna, vam acabar amb un incendi de creativitat on tots escrivien belles paraules. Podíem haver-hi estat encara un parell o tres d'hores més. Al final em demanen autògrafs ! El desig de fama... Alguns sembla que han comprès alguna cosa. Un repetidor de l'any passat recorda una història que vaig contar-los. No el meu nom. En un clarobscur de més de cinquanta anys apareix en el meu record la visita a Jaume Bofill i Ferro a la seva masia castell del Montseny.

Males noticies el cap de setmana. I un dinar vora el mar molt agradable amb una russa que passeja en barca els seus quaranta pequinesos . La felicitat té un punt d'oníric. Costa de creure quan apareix. Ja només de tant en tant. Erasme de Rotterdam ens ho advertia fa cinc cents anys però els humans som tossuts. Estúpids i tossuts. La senyoreta que "vigilava" mentre feia el taller els renya i m'adverteix que el què jo dic ella ja ho ha fet abans que... Entra en absurda competició. A ella no la miren amb aquets ulls que m'omplen d'energia. Estic amb els nens, amb les nenes i a favor d'ells. Palplantat al mig de la classe em limito a mirar de contenir, dirigir, a impulsar, l'allau de paraules i ulls, de sentiments que volen ser escoltats. I arrenco els silencis dels que no gosen ser ni participar. Quasi ni existir. Una nena romanesa i el seu silenci em fa recordar la meva experiència quan vaig arribar a Suïssa amb dotze anys. I només callava. Jo i ella. Aconsegueixo al final que escrigui belles paraules catalanes i que s'aixequi i que dreta ens les digui a tota la classe. Moment intens que els nens noten i comparteixen. Recordaré sempre el seu nom. Surto de l'escola esgotat i feliç. Ha estat només una hora molt intensa. La senyoreta, que és pilar del sistema, s'hi passa vuit hores cada dia. N'ha fet un ofici. És clar, no és el mateix. La nostra, la meva, ha estat una mena de felicitat express.

llestos que fan màrqueting

Hi ha una empresa mundialment famosa que va nèixer a Barcelona, a prop del carrer del Carme, i que repartia els seus primers productes en tramvia a les farmàcies. Aquesta empresa —que ara té la seva seu central en el 8ème de Paris, 7 rue de Téhéran, 75381, Tel: + 33 1 44 35 20 20. Fax: +33 1 42 25 67 16—es dedica, de fa un temps, a curar-nos de dues o tres mil malaties menjant els seus productes. Tota la seva publicitat i el seu màrqueting està orientat així. Alguns malpensats melidicents com jo, assegurem que, ben aviat, treuran un iogurt anticaspa i un altre que previndrà dels galindons i fins i tot te'ls ferà morir i despendre's d'esgotament si ja en pateixes. Aquesta empresa menysté o ignora el 10 % de la població que visita els supermercats i colmados del món. Abarrotes a Mèxic. Som els diabètics que ens passem una bona estona llegint la lletra minúscula dels ingredients que composen l'aliment. Que difícil és anar a comprar i no acabar amb un producte amb sucre refinat, negre, xarop de glucosa, mels de tota mena... dins de la bosa.

Aquesta mesquina manera de fer em porta a malfiar-me d'ells. No me'ls crec gens ni mica. Malgrat el temple dels fermentats làctics a l'edifici de La Vanguardia no me'ls crec. La seva luxuosa botiga la paga el lobby dels comerciants i especuladors del sucre ? Els productors ben segur que no. Només fan propaganda.

dies difícils

Encara plou. La primavera lluita contra l'hivern. I el cos en paga les conseqüencies i fa que la mirada sigui més acerada, més clara i objectiva... I veiem que tot és fastigós "pour ainsi dire". Continuo amb Zweig. Ara Erasme de Rotterdam, i el simultanejo amb l'Elogi de la follia. Quan torni a Basilea, a més de tornar a admirar els Holbein, aniré a la tomba d'Erasme. Com feia Miquel Batllori. I pensaré en els dos. I la meva silenciosa pregaria atea serà un renec. El mes de març és ben dificil. Avui Sant Medir i plou. Els nens colliran carmels mullats. I les nenes. Ah ! la meva infància i la plaça Trilla a casa els Passarells. Ahir em van sortir i crèixer ales però durant el dia es van anar pansint i replegant. Al vespre només en quedava cendra de les plumes i no vaig anar—malgrat la montillana invitació a la inaguració de l'any Maragall. Guerra i Carnaval. Constato un cop més—i m'agrada—que sé com fer-les nèixer. I penso en l'esperança. Els T&S tocaven a Lleida. M'hauria agradat poder escoltar-los tocar i cantar—com m'agraden aquestes construccions modals fetes amb verbs tan catalanes !—. Gosar poder ser. I sense por. Fer en comptes de ser. Més acció i menys pesament... Demà dia 4, aniversari del meu primer casament fallit, del premi d'Alcoi amb Ressenya, del meu tercer brot—aquest paralitzant— i aniversari de la mort de Luisa Mercedes Levinson Jové. Com els sioux o d'altres indigenes americans—que triaven el dia de la seva mort—, penso que si passo el cap i els esculls del 4 de març d'aqui vint i pico d'anys, podré arribar fins l'abril... Rodoreda.

Pluja al bosc. El dissabte, com sabeu, vaig ser al Marquet de les Roques. Carinyosa acolllida dels meus poemes. Abans del recitat i al baixar del cotxe que conduia la Lai—snyora de Sesé—, allau de sentors i perfums de pedra, terra i natura xopa. Reals i irreals. La caçadora no hi era.

La poesia és real o irreal ? És pensament o acció? Acció real. Ves per on!