Plaça pública i definicions

Massa dies sense vosaltres. Molta feina i molts càrrecs i encàrrecs. Ahir petit recital conjunt de poesia al Marquet de les Roques amb l'Antoni Clapés—un lloc màgic que fa por—i petit i agradable bany de multituds en una gibrelleta d'amics coneguts i desconeguts de totes les edats molt atents i concentrats en escoltar-nos. Fins i tot—oh meravella !—diuen que em pagaran alguna cosa. Amb la retenció, és clar. Es veu que amb el trenta per cent que li descompten a la meva dona no en tenen prou per a intoxicar-se de moqueta i han de venir a mossegar, també, els rèdits saborosos de la poesia.

Un d'aquests dies es veu que vaig dir que sí al meu ordinador quan li havia d'haver dit que no. I màquina i programa es van posar d'acord per fer arribar a tots els amics i coneguts la "meva" invitació per adherir-se al Facebook. La proposta era tan tosca que no van comparar les adreces ni els arxius i tothom va rebre la meva solicitud d'amistat. Els amics que ja ho són i hi són, els que no hi són i el meu instal·lador d'aire condicionat que m'avia deixat glaçat, no fa massa dies, amb el seu pressupost enviat per correu electrònic. Un bon poeta director me'n va advertir el primer tot dient-me que ja no podia ser més amic meu... Després vaig rebre un petit allau de negatives curiosament justificades. Algunes, sí, més curioses que les altres. Recordeu un poema meu del llibre Ressenya que fa:

Lectures

Algú m'ha dit que Borges deia

—Octavio Paz m'insultaria

per recitar citacions d'altri:

"Intelectual a la violeta"—,

que un fi prohom de l'Argentina

va dir que el tango només era

el subproducte bord i híbrid

del barri baix d'arran del port.

I Borges diu que aixó no ens diu,

de cap manera, el que és el tango.

En canvi sí que defineix,

perfectament i sense embuts,

el fi prohom de l'Argentina.

Ai quan definim ! Moltes vegades sense notar-ho ni voler-ho ens retratem ben retratats.

Un d'aquests amics meus, que ho és de veritat i que és persona intel·ligent, professor universitari i força sovint el meu maître à penser, em parlava d'ensenyar el cul, de joc d'adolescents, de desvagats que tenen temps per perdre... Vaig recordar més tard que tampoc no fa servir telèfon mòbil... D'alguna manera està tocat per un cert autisme tecnològic. O no li interessa el que diu la gent. Els amics i coneguts que es troben, de vespre en vespre, a l'Àgora tecnològica que és Facebook. Després vaig recordar que darrera la gran panxa obelixiana que l'amaga, parla fort i crida molt. I té el nivell d'interrupció força baix, tendint a zero, i que és difícil respondre'l quan ell parla. Els amics s'han d'agafar carinyosament com venen i són !

Més o menys matitzades i matizables hi havia amics que acusaven internet i el facebook d'alguns dels mals del nostre temps i feien Gutemberg—per així dir-ho—culpable de la publicació de Mein Kampf....

A mi m'ha servit per retrobar una vella amiga de fa més de trenta anys i constatar amb alegria que algunes coses no canvien mai. I alguns somriures. Les més bones de servar... malgrat el caos desordenat d'aquesta vida. Em demana que parlem de llengües maternes... Un dia s'aquests parlaré de la llengua de morir. Que és la de veritat, noia.

colons de castelans !

M'agraden els esports com a espetacle televisiu. Què hi farem ? Aquests dies em miro els Jocs d'hivern a Vancouver, admiro en Simon Amman i recordo quan jo era l'esquiador vermell i l'únic espectador de HC du Locle en ple hivern a la patinoire descoberta de la petita ciutat del Jura... Partits violents de tercera divisió de hoquei sobre gel. El meu heroi es deia Rocco i era gravador d'acer chez Huguenin medailleurs amb el meu pare. Temps d'angoixa i somnis a menys 22 graus. L'adolescent infantesa. Baixava cap a casa, travessant els camps coberts de neu i gel per la Banane... Tornem a finals de febrer al Canadà: hi ha una locutora a televisió espanyola—es diu Paloma com la de la verbena ? És una altra? La veu de Sección Femenina és la mateixa—que ens té molt ben informats sobre l'accident de la catalana Queralt CateLet i sobre les proeses i dificultats de l'Ander MirambeL. I penso: és clar és que és casteLana i parla casteLano. Què hi farem ? Mala cara quan morirem ! Penso. I encara plou a la ciutat.

Poema de pedra o de ferro per ser enfonsat amb l'escultura d'en Jaume Rodri La sirena.

A dues atmosferes de fondària

Per ser enfonsat a 10 m amb l’escultura

de Jaume Rodri “la sirena”.

Germà submarinista que baixes fins aquí

i vols ser com els peixos que només tenen por.

Contempla la sirena que mai no fuig de l’home,

i lentament murmura aquests versos de ferro*

que viuen ja per sempre i et volen exhortar.

Adona’t de la pau que t’omple i et penetra,

del sentiment fratern que tens amb els companys

que gosen submergir-se entre lliscoses ombres.

Podries conservar-lo sencer dins del teu cor

quan tornis a la terra i visquis entre els altres?

Que l’aire inacabable et faci més humà.

* També poden ser “de pedra”

Germanor

L'escultor Jaume Rodri, que vaig descobrir en l'homenatge pòstum a Ricard Salvat que vam organitzar a l'Ateneu Barcelonès, té unes fantàstiques pedres de granet en forma d'ànfora que vol llençar al mar a deu metres de fondària perquè els submarinistes les visitin. Evindenment duen el nom de Sirena I, Sirena II... Ell ha fet unes gestions a la Costa Brava i jo les he fetes en una ciutat veïna de Barcelona que hi podríem estar interessades a través d'una fantàstica Fundació oberta que s'ocupa de la seva ciutat... Vaig pensar d'escriure un poema per col·locar-lo al peu de la sirena enfonsada. L'esca del poema és la que ara us explico: de fa ja força temps sóc dive master i m'he capbussat en molt mars del món. La sensació de silenci i ingravidesa és impossible d'explicar. A alguns els produiex un gran terror i calutrofòbia i a mi, des del primer dia en que vaig respirar sota l'aigua del mar, un sentiment de pau i confort que anul·la totes les dificultats i inconvenients... el pes de l'equip i la fredor de les aigües mediterrànies. Si sabèssiu les immersions del Carib o de l'Indic que no en tenen cap ni una! Però ni us vull fer dentetes... Següint les recomanacions de PADI—que em va lliurar els meus títols— abans de qualsevol immersió, sempre fixem una parella, ja en el barco, que ens control·la l'equip i que més tard, durant els trenta o cinquanta minuts en el món del silenci no us perd mai de vista i és el bon company o companya de passejada o de nedada. Aquesta ajuda i vigilancia, és clar que sempre és recíproca. Us prometo que a trenta o quaranta metros de fondària—uns deu o 0nze pisos—el sentiment de companyonia entre dues persones i tot l'equipatge dels desafiants homes que pretenen ser peixos augmenta segons vas enfonsant-te cap al blau més fosc de l'abisme. Al Carib o a l'Indic no encara, però us prometo que a quaranta metros de fondària, al Medierrani algunes èpoques de l'any és negra nit i hi fa un fred que pela. Aquest sentiment de germanor, de companyia, de pau intensa que jo he sentit amb un sargento primer del paracaigudistes belgues que es deia Fernàndez i parlava francès i andalús, o amb un indi millonari o amb mexicans fredolics i simpàtics voldria que els meus submarinistes catalans que miraran la pedra d'en Jaume Rodri i llegiran el meu poema—encara no escrit— se l'eduguessin també en despullar-se del vestit de neopré i les ampolles d'aire comprimit i el regulador. Per què aquest sentiment de germanor que tenim els humans davant el què és perillós i desconegut no el podem conservar—ni cque fos una mica— un cop sortits del mar i amb vestit de ciutadà ?

En Jaume Rodri que al Consell de la Pau de Catalunya ha picat tanta pedra en favor de la pau, de Catalunya i del món, al costat de Ricard Salvat, ben segur que m'hi ajudarà. I jo escriuré el poema d'exhortació.

Coses que m'irriten

Un dia hauré de fer una llista de les coses que m'irriten. Petites i grans. Aquest cap de setmana me'n ha passat una que, finalment, m'ha fet riure força. I he rigut irritat. Insisteixo: per què la gent respon al que no li preguntes i, en canvi, no contesta el que li demanes ? Tothom s'ha de comportar com els polítics ? M'explico. Rebo fa uns dies el nou llibre d'una poetessa coneguda. Està ben editat i entre el divuit llibres publicats hi trobo amics i amigues, coneguts i saludats... En un atac d'optimisme arrauxat—encara en tinc alguna febrada—divendres escric a la directora de la col·lecció preguntant-li si vol llegir el meu Gobi i la meva traducció de... d'un poeta francès. Li adjunto el poema de Pèrgam com a tast... Em respon el mateix diumenge i em diu que ja té programada i plena la col·lecció fins el 2014. Conclusions: la senyora no sap llegir i no li agrada llegir poesia. Li he respost que en tan allunyada data ja tornarem a escriure'ns. Ho faré si encara sóc viu ! Però si no em llegeix abans no li deixaré publicar cap llibre meu !