Germanor

L'escultor Jaume Rodri, que vaig descobrir en l'homenatge pòstum a Ricard Salvat que vam organitzar a l'Ateneu Barcelonès, té unes fantàstiques pedres de granet en forma d'ànfora que vol llençar al mar a deu metres de fondària perquè els submarinistes les visitin. Evindenment duen el nom de Sirena I, Sirena II... Ell ha fet unes gestions a la Costa Brava i jo les he fetes en una ciutat veïna de Barcelona que hi podríem estar interessades a través d'una fantàstica Fundació oberta que s'ocupa de la seva ciutat... Vaig pensar d'escriure un poema per col·locar-lo al peu de la sirena enfonsada. L'esca del poema és la que ara us explico: de fa ja força temps sóc dive master i m'he capbussat en molt mars del món. La sensació de silenci i ingravidesa és impossible d'explicar. A alguns els produiex un gran terror i calutrofòbia i a mi, des del primer dia en que vaig respirar sota l'aigua del mar, un sentiment de pau i confort que anul·la totes les dificultats i inconvenients... el pes de l'equip i la fredor de les aigües mediterrànies. Si sabèssiu les immersions del Carib o de l'Indic que no en tenen cap ni una! Però ni us vull fer dentetes... Següint les recomanacions de PADI—que em va lliurar els meus títols— abans de qualsevol immersió, sempre fixem una parella, ja en el barco, que ens control·la l'equip i que més tard, durant els trenta o cinquanta minuts en el món del silenci no us perd mai de vista i és el bon company o companya de passejada o de nedada. Aquesta ajuda i vigilancia, és clar que sempre és recíproca. Us prometo que a trenta o quaranta metros de fondària—uns deu o 0nze pisos—el sentiment de companyonia entre dues persones i tot l'equipatge dels desafiants homes que pretenen ser peixos augmenta segons vas enfonsant-te cap al blau més fosc de l'abisme. Al Carib o a l'Indic no encara, però us prometo que a quaranta metros de fondària, al Medierrani algunes èpoques de l'any és negra nit i hi fa un fred que pela. Aquest sentiment de germanor, de companyia, de pau intensa que jo he sentit amb un sargento primer del paracaigudistes belgues que es deia Fernàndez i parlava francès i andalús, o amb un indi millonari o amb mexicans fredolics i simpàtics voldria que els meus submarinistes catalans que miraran la pedra d'en Jaume Rodri i llegiran el meu poema—encara no escrit— se l'eduguessin també en despullar-se del vestit de neopré i les ampolles d'aire comprimit i el regulador. Per què aquest sentiment de germanor que tenim els humans davant el què és perillós i desconegut no el podem conservar—ni cque fos una mica— un cop sortits del mar i amb vestit de ciutadà ?

En Jaume Rodri que al Consell de la Pau de Catalunya ha picat tanta pedra en favor de la pau, de Catalunya i del món, al costat de Ricard Salvat, ben segur que m'hi ajudarà. I jo escriuré el poema d'exhortació.