28 de febrer, 2010

Plaça pública i definicions

Massa dies sense vosaltres. Molta feina i molts càrrecs i encàrrecs. Ahir petit recital conjunt de poesia al Marquet de les Roques amb l'Antoni Clapés—un lloc màgic que fa por—i petit i agradable bany de multituds en una gibrelleta d'amics coneguts i desconeguts de totes les edats molt atents i concentrats en escoltar-nos. Fins i tot—oh meravella !—diuen que em pagaran alguna cosa. Amb la retenció, és clar. Es veu que amb el trenta per cent que li descompten a la meva dona no en tenen prou per a intoxicar-se de moqueta i han de venir a mossegar, també, els rèdits saborosos de la poesia.

Un d'aquests dies es veu que vaig dir que sí al meu ordinador quan li havia d'haver dit que no. I màquina i programa es van posar d'acord per fer arribar a tots els amics i coneguts la "meva" invitació per adherir-se al Facebook. La proposta era tan tosca que no van comparar les adreces ni els arxius i tothom va rebre la meva solicitud d'amistat. Els amics que ja ho són i hi són, els que no hi són i el meu instal·lador d'aire condicionat que m'avia deixat glaçat, no fa massa dies, amb el seu pressupost enviat per correu electrònic. Un bon poeta director me'n va advertir el primer tot dient-me que ja no podia ser més amic meu... Després vaig rebre un petit allau de negatives curiosament justificades. Algunes, sí, més curioses que les altres. Recordeu un poema meu del llibre Ressenya que fa:

Lectures

Algú m'ha dit que Borges deia
—Octavio Paz m'insultaria
per recitar citacions d'altri:
"Intelectual a la violeta"—,
que un fi prohom de l'Argentina
va dir que el tango només era
el subproducte bord i híbrid
del barri baix d'arran del port.
I Borges diu que aixó no ens diu,
de cap manera, el que és el tango.
En canvi sí que defineix,
perfectament i sense embuts,
el fi prohom de l'Argentina.

Ai quan definim ! Moltes vegades sense notar-ho ni voler-ho ens retratem ben retratats.

Un d'aquests amics meus, que ho és de veritat i que és persona intel·ligent, professor universitari i força sovint el meu maître à penser, em parlava d'ensenyar el cul, de joc d'adolescents, de desvagats que tenen temps per perdre... Vaig recordar més tard que tampoc no fa servir telèfon mòbil... D'alguna manera està tocat per un cert autisme tecnològic. O no li interessa el que diu la gent. Els amics i coneguts que es troben, de vespre en vespre, a l'Àgora tecnològica que és Facebook. Després vaig recordar que darrera la gran panxa obelixiana que l'amaga, parla fort i crida molt. I té el nivell d'interrupció força baix, tendint a zero, i que és difícil respondre'l quan ell parla. Els amics s'han d'agafar carinyosament com venen i són !

Més o menys matitzades i matizables hi havia amics que acusaven internet i el facebook d'alguns dels mals del nostre temps i feien Gutemberg—per així dir-ho—culpable de la publicació de Mein Kampf....

A mi m'ha servit per retrobar una vella amiga de fa més de trenta anys i constatar amb alegria que algunes coses no canvien mai. I alguns somriures. Les més bones de servar... malgrat el caos desordenat d'aquesta vida. Em demana que parlem de llengües maternes... Un dia s'aquests parlaré de la llengua de morir. Que és la de veritat, noia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada