Ressentiments

Les coses—desitjos i projectes—no s'acompleixen gairebé mai en la seva totalitat tal i com els hem somiat. Gairebé mai ? Els que hem de fer amb els altres: amor, projectes polítics i socials... Mai. Sempre queden a mig camí i apareixen i viuen, als nostres ulls, desfigurats, incomplets, esvaïts. No del tot nostres. Els estrictament personals i individuals: la poesia, l'art, la literatura, l'afició predilecta del cineasta jueu de Manhattan... Tampoc. La ment amb el cor volen i el cos i les entranyes governen. Què hem de fer doncs ? Viure d'esbossos, de trossos, de quasis... Sí, així hem de viure, incomplets i plens de projectes sencers que no seran del tot ben reeixits i que haurem de transigir—ara en diuen trasaccionar— amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Ah ! I el ressentiment ? Només els més brètols el conserven quan prefereixen quedar-se a terra plorant, estesos i derrotats, en comptes d'aixecar-se per continuar amb el pla B. Sempre s'ha de tenir un pla B cap a la improbable felicitat.

Manifest Utopies quotidianes 2010

La interpretació del món ha estat sempre complicada i els humans s’han esforçat en tot temps per comprendre’l i ordenar-lo mentalment i físicament. Avui, noves variables han incrementat de manera considerable aquesta dificultat. En direm tres: la globalització, la velocitat, i l’ocultació o la disfressa de consignes autoritàries; les paraules verticals. Ja veuen que retallem el nostre discurs al primer món i que, probablement, un dels grans problemes de les nostres societats són les solucions que oferim a la resta dels habitants del planeta. Deuen haver vist, sens dubte, que el grau de contingut polític de les variables ha augmentat entre la primera i la tercera.

Un seguit d’homes i dones, socis i sòcies de l’Ateneu Barcelonès, amb la col·laboració d’associacions i grups de la societat civil, estem convençuts que aquest és un període de transformació global en tots els àmbits. Es fa palesa una de les condicions indiscutibles en qualsevol època de transformació: l’angoixa generada per la por al futur i, en conseqüència, la por per la pèrdua del que considerem nostre. Els proposem uns diàlegs per a dir-nos-ho i parlar-ne plegats. Hem de repensar, entre tots, allò que crèiem ja après per sempre.

Aquests diàlegs no poden ser, de cap manera, una tempesta d‘idees, ni pretenen trobar, d’una manera ingènua, solucions definitives a res. Només volem, amb un mètode ben precís i un temps finit, mirar-nos i escoltar-nos. Els participants sortirem dels diàlegs amb nous arguments i camins per pensar o, millor dit, repensar aquelles coses que sempre ens han semblat evidents, que ens han servit fins ara i que, potser, comencen a moure’s; en sortirem reconfortats, també, en les nostres soledats.

Hem pensat, per a dirigir tècnicament aquests nous diàlegs, en l’Institut Innova, que, fins a finals del 2009, ha realitzat 17 sessions del que han anomenat “Canvi de sentit”, amb la participació de 300 persones. En aquests diàlegs s’ha parlat del present, de l’ara i aquí. Ara, a les persones i entitats que donen suport a la nostra iniciativa, els proposem d’anar una mica més lluny i continuar aquestes sessions amb temes monogràfics que, en la nostra societat, apareixen amagats, disfressats o mal explicats, i que podríem resumir en la vella i plàcida aspiració burgesa de “la recerca de la felicitat”. Per a construir i ordenar un futur més just per a tots i tothom, ens caldrà saber més coses de nosaltres mateixos i del món.

Sergi Jover

Poeta,

membre de la Junta i

ponent de Literatura i llengua

de l’Ateneu Barcelonès

Joan Roma

Psicòleg social

President d’Innova

Soci de l’Ateneu Barcelonès

Enric Molas

Consultor

Soci de l’Ateneu Barcelonès

Galo Sanchez

Periodista, publicista

Soci de l’Ateneu Barcelonès

Carme Valls

Metge,

Presidenta de Ciutadans pel Canvi

i de la Fundació Europa segle XXI

Soci de l’Ateneu Barcelonès

Elisabet Ferran

Doctora en Dret, professora de la

Universitat Abat Oliba i de la UOC Ponent de la Secció d´Estudis

Polítics, Jurídics i Socials de l’Ateneu Barcelonès.

Georgina Oliva

Sociologa.

Responsable de formació d'ERC

i de la Fundació Irla

Nani Marquina

Dissenyadora, empresària,

Premi Nacional de Disseny 2005

Sant Llàtzer

Dilluns va venir a explicar-nos a l'Ateneu Barcelonès quina feina fa com a regidora del Districte de Ciutata Vella i el Raval l'Itziar Gonzàlez. Excel·lent impressió. Clara, directa, precisa i sense ambigüitats—potser només el seu atractiu andrògin de veu greu i pausada i les seves mans tan elegants, només un petit anell al dit petit, les botes...—. Va reconèixer fins a on havia arribat, on no, i quins eren els defectes i les mancances del seu partit en aquests últims trenta anys. Amb aixó va criticar sense fer-ho als antics regidors de Ciutat Vella. Es va mostrar com a defensora del diàleg. Una bona engrescadora del futur i, malgrat el bunyol de la plaça Lesseeps en la que ella va participar com a professional—és arquitecte—, jo vull que els polítics que ens governen siguin com ella. Hi estigui o no d'acord i la seva tria em convingui o no. Un bon amic em diu, per telèfon, que és ambiciosa i que aspira a molt i només mira per a ella, i altres precisions que poden ser aplicades a qualsevol polític professional. Com a comunicadora l'Itziar Gonzàlez és creïble i sincera. Dimarts o dimecres veig a la televisió en Francesc Xavier Soley a qui Josep Cuní confronta a una noia de divuit anys que ha passat tota la seva vida en institucions públiques i una advocada representant—potser no era advocada—d'Amnistia Internacional. El Director General d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència, Xavier Soley, qualifica de "tergiversat" i "demagògic" l'informe d'Amnistia i nega les afirmacions i les paraules de la noia torturada i maltractada. Ni una sola paraula d'acostament, ni de compungiment, ni d'humana proximitat. La demostració d'un funcionari en el poder. És una mostra de com no ha de respondre un polític. Va arribar a afirmar que ell no havia de ser fiscalitzat per ningú que no fos... No haig ni puc conèixer qui tenia raó i qui no. Però la prepotència no serveix per a res i és molt desagradable. No vull que ens governi gent tan desconeixedora i ignorant dels mínims mecanismes del diàleg. I que consti que tinc molt clar que no arriba a ministre ningú que no vulgui ser-ho. Ai ! Les ambicions i els desitjos ! Quan vaig publicar Vida meva,el meu primer llibre de poesia, ara fa deu anys, vaig adonar-me a que havia dedicat tots els esforços de la meva vida. I, és clar, el poeta també tenia raó. Tota la raó.

[...] que escribir un puñado de buenos poemas es lo único que de veras importa en la vida, ciertamente me sigue pareciendo maravilloso, aunque sea una convicción que a partir de cierta edad, y salvo admirables excepciones, sólo se puede mantener a fuerza de hacerse, con demasiadas frecuencia, el tonto.

Nota preliminar, Jaime Gil de Biedma, AL PIE DE LA LETRA,

Petita tribu

No conec personalment a tres del meus lectors oficials que ja són una dotzena. La responsabilitat m'envaeix i la disfresso de por a fer faltes d'ortografia. Sobre tot ara que ja som demà. Hi ha dies que, a partir de les vuit del vespre, ni m'enrecordo de com me dic.

Penso en Pascal i cito i versiono de memòria: desitgem l'admiració del món i ens satisfà la d'una sola persona... Imagineu com dormiré d'aqui una estona jo que ja tinc dotze lectors !

clar i català

Sí

Causa assignada als fets

Final i mort del cos d'en Solé Tura. El van enterrar ahir dia de la constitució. Tots morim del que hem creat. L'atzar no existeix. Torno a veure la pel.lícula del seu fill. Interés i ambivalència. Meva, és clar. No vaig a fer-li cap visita. Ni la darrera. Només vaig anar a veure el cos de Joan Coromines, filòleg i soldat de Catalunya.

En un dinar de militants de Gràcia amb Eulàlia Vintró vam demanar, a travès d'ella, a Solé Tura que presentès batalla a la secretaria general del Psuc contra Rafael Ribó. Ens va dir que un càncer de pell li ho impedia i que es volia retirar . Encara va ser ministre de cultura... Després del congrès els que ens vam "retirar" vam ser els militants del Psuc no comunistes. Vaig saber, pel setmanari el Món, que alguns militants havíem abandonat el partit amb els Jordis—Borja, Solé i Conill—, alguns cap al Psc i alguns cap a casa meva.

Trentaunè aniversari del sí a la constitució espanyola amb el meu vot positiu. Com que no sóc riu ara me'n desdiria i faria, si poguès, marxa enrera. Aquí no hi ha divorci i aquest matrimoni, aquest sí, és per tota la vida. En Jordi Solé era un optimista. Jo també. L'Albert Solé s'hauria pogut estalviar la seqüència del laberint d'Horta. Per respecte a l'ànima del seu pare i a la nostra que encara recorda que càndids, tòtils i joves vam ser.

més independència

Ahir a quarts de dotze sona el mòbil de la meva dona. Li dic: agafa'l que sinó a quarts de matinada la màquina tornarà a emprenyar per dir-nos que tens un missatge. Em fa un cas relatiu i, al cap d'una estona, s'aixeca del sofà per veure qui trucava. Només li han deixat gravat un missatge molt clar i entenedor pels qui parlem diverses llengües. "¿ En qué coño de lengua hablan ? " Veu quartelària. La culpa, ben segur, és nostre.