Causa assignada als fets

Final i mort del cos d'en Solé Tura. El van enterrar ahir dia de la constitució. Tots morim del que hem creat. L'atzar no existeix. Torno a veure la pel.lícula del seu fill. Interés i ambivalència. Meva, és clar. No vaig a fer-li cap visita. Ni la darrera. Només vaig anar a veure el cos de Joan Coromines, filòleg i soldat de Catalunya.

En un dinar de militants de Gràcia amb Eulàlia Vintró vam demanar, a travès d'ella, a Solé Tura que presentès batalla a la secretaria general del Psuc contra Rafael Ribó. Ens va dir que un càncer de pell li ho impedia i que es volia retirar . Encara va ser ministre de cultura... Després del congrès els que ens vam "retirar" vam ser els militants del Psuc no comunistes. Vaig saber, pel setmanari el Món, que alguns militants havíem abandonat el partit amb els Jordis—Borja, Solé i Conill—, alguns cap al Psc i alguns cap a casa meva.

Trentaunè aniversari del sí a la constitució espanyola amb el meu vot positiu. Com que no sóc riu ara me'n desdiria i faria, si poguès, marxa enrera. Aquí no hi ha divorci i aquest matrimoni, aquest sí, és per tota la vida. En Jordi Solé era un optimista. Jo també. L'Albert Solé s'hauria pogut estalviar la seqüència del laberint d'Horta. Per respecte a l'ànima del seu pare i a la nostra que encara recorda que càndids, tòtils i joves vam ser.