Dilluns va venir a explicar-nos a l'Ateneu Barcelonès quina feina fa com a regidora del Districte de Ciutata Vella i el Raval l'Itziar Gonzàlez. Excel·lent impressió. Clara, directa, precisa i sense ambigüitats—potser només el seu atractiu andrògin de veu greu i pausada i les seves mans tan elegants, només un petit anell al dit petit, les botes...—. Va reconèixer fins a on havia arribat, on no, i quins eren els defectes i les mancances del seu partit en aquests últims trenta anys. Amb aixó va criticar sense fer-ho als antics regidors de Ciutat Vella. Es va mostrar com a defensora del diàleg. Una bona engrescadora del futur i, malgrat el bunyol de la plaça Lesseeps en la que ella va participar com a professional—és arquitecte—, jo vull que els polítics que ens governen siguin com ella. Hi estigui o no d'acord i la seva tria em convingui o no. Un bon amic em diu, per telèfon, que és ambiciosa i que aspira a molt i només mira per a ella, i altres precisions que poden ser aplicades a qualsevol polític professional. Com a comunicadora l'Itziar Gonzàlez és creïble i sincera. Dimarts o dimecres veig a la televisió en Francesc Xavier Soley a qui Josep Cuní confronta a una noia de divuit anys que ha passat tota la seva vida en institucions públiques i una advocada representant—potser no era advocada—d'Amnistia Internacional. El Director General d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència, Xavier Soley, qualifica de "tergiversat" i "demagògic" l'informe d'Amnistia i nega les afirmacions i les paraules de la noia torturada i maltractada. Ni una sola paraula d'acostament, ni de compungiment, ni d'humana proximitat. La demostració d'un funcionari en el poder. És una mostra de com no ha de respondre un polític. Va arribar a afirmar que ell no havia de ser fiscalitzat per ningú que no fos... No haig ni puc conèixer qui tenia raó i qui no. Però la prepotència no serveix per a res i és molt desagradable. No vull que ens governi gent tan desconeixedora i ignorant dels mínims mecanismes del diàleg. I que consti que tinc molt clar que no arriba a ministre ningú que no vulgui ser-ho. Ai ! Les ambicions i els desitjos ! Quan vaig publicar Vida meva,el meu primer llibre de poesia, ara fa deu anys, vaig adonar-me a que havia dedicat tots els esforços de la meva vida. I, és clar, el poeta també tenia raó. Tota la raó.
[...] que escribir un puñado de buenos poemas es lo único que de veras importa en la vida, ciertamente me sigue pareciendo maravilloso, aunque sea una convicción que a partir de cierta edad, y salvo admirables excepciones, sólo se puede mantener a fuerza de hacerse, con demasiadas frecuencia, el tonto.
Nota preliminar, Jaime Gil de Biedma, AL PIE DE LA LETRA,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada