límits i exclusions

Fa dies que estic llegint, barrejat com sempre entre altres llibres, la biografia de Stefan Zweig escrita per Dominique Bona i que duu com a subtítol L'ami blessé publicat a Plon el 1996. Quin home més admirable ! Quin immens escriptor. El vaig descobrir a la meva infantesa escalant i grimpant per la bibloteca que dels meus pares tenien al living del carrer santa Perpètua número 23, 3er 1a. Aixó passava abans del 12 anys i encara no devia pesar massa i tenia perfectament après quines lleixes suportarien el meu pes i quines eren inestables i no em servien per escalar a la recerca de meravelles.—encara podria posar a lloc i trobar algun llibre perdut. De vegades encara hi somio—. Quantes hores d'àvida lectura... Zweig hi estava ben representat i malgrat els molts elements en contra que la seva figura comportava, va ser editat als inicis de l'estúpid i cruel franquisme. L'altre dia us parlava de la Piedad peligrosa que vaig comprar al mercat de Sant Antoni. En Jaume Vallcorba ha tingut l'encert de tornar-lo a publicar. En el Fouché impagable, el vienès descriu quina mena de política o d'home polític ell detesta i rebutja. No és casual que sigui simultani amb l'inici del nazisme. Tampoc no l'és que en la seva fugida de Salzburg, el febrer del 1934, després d'un violent i violador escorcoll de la seva casa castell dugui a la maleta l'original del seu Erasme de Roterdam, que duu com a subtitol Triomf i tragèdia. La darera edició castellana crec que és de la meitat dels anys vuitanta i les altres són fetes sota el franquisme. No he trobat edició catalana. Diu madame Bona d'aquest Erasme i d'aquest Zweig: "[...] no és només un al·legat en defensa de la justícia, de la innocència, la llibertat i sobretot de la tolerància sinó un vertader autoretrat. Es descriu a ell mateix, parla de la seva vida, de les seves tries, dels seus dilemes i pinta la seva concepció de l'intel.lectual a travès del mirall d'Erasme. El gran humanista del Renaixament, l'humanista de sempre, l'home que creu en l'home i en les virtuts positives de la seva història [...]. " Podria continuar ratlles i ratlles plenes d'admiració d'Stefan Zweig. Capítols i capitols i us recomano i us encoratjo a llegir les seves biografies, la seva correspondència, les seves novel·les... sobretot la seva autobiografia que també ha publicat Jaume Vallcorba i que duu per títol "El món d'ahir. Memòries d'un europeu", QUADERNS CREMA (Traducció de Joan Fontcuberta).

Pero tota aquesta introducció, tot aquest panegíric de l'immens escriptor topa amb una paret, un mur infranquejable per la meva sensibiltat, per la meva raó: per què aquest admirable home de pau, germà dels seus germans, amic dels seus amics, ciutadà del món, odiós de tots el fanatismes tenia una idea tan objectual de la dona i era capaç de tenir relacions sexuals amb prostitutes, "episodis" els anomena ell, fins a tres cops al dia ? Com deia Thomas Hobbes, Homo homini lupus est". L'home és un llop per l'home. L'home és encara un llop per la dona ? No goso repondre.