29 d’octubre, 2009

torna-t'ho a mirar sam

Ahir vaig dinar amb tres homes lliures al mercat de la Concepció. La fabes i les mandonguilles omplien els nostres plats. I un plat de canelons. Molt xivarri. Millet, és clar, i ara el jutge Garzon, àngel venjador i martell d'heretges, que ens vol mostrar com s'han de fer les coses. El més jove —jo era el més vell com sempre— és un home compromès amb la societat i el país i el seu compromís el manifesta amb feina i hores i més feina. Quan m'assec amb una persona així, respiro millor. Penso que tot no ha estat en va i—per dir-ho rodoredianament—tant esforç de tanta gent potser ha valgut la pena. Durant la conversa, les paraules espanya i espanyols són sovint utilitzades. Ell, que no és ni nacionalista ni independentista, ens confessa que sovint, en aquets darrers mesos, ha estat ofès per algunes afirmacions i actuacions que ens arriben des de Madrid. Ens diu, vehement, que seria bo buidar el sentiment que diu el desig d'independència de Catalunya de qualsevol creença política. Com ho és, per exemple, de les idees religioses. Són més independentistes els catòlics que els protestants ? En principi no... Li donem la raó i fem una roda d'intervencions per matitzar i aprofundir el tema... Parlem d'història, de les circumstàncies i de com—mediterranis al cap i a la fi—tot queda polititzat com "la tortilla española" i "la ensalada española" que és com se deia l'amanida russa a sant Climent de Sassebes al anys setanta. Per reblar el clau li faig una pregunta i una proposta. La primera és quantes vegades, en els darrers cinc cents anys, les tropes armades catalanovalencianoaragoneses han entrat a Madrid i els han prohibit parlar el castellà (l'armada baleàrica no hauria pogut remuntar cap riu fins al Manzanares i per aixó no va sortir de port). La proposta és que cada cop que diu Espanya subtitueixi el substantiu per Castella i les seves colonies. No estem vivint la imposició dels gustos i costums castellans de tota mena ? No creuen que només les solucions castellanes són vàlides pels problemes greus que pateixen altres nacions d'Ibèria ? L'acord PP, PSOE a Euskadi no és una imposició de la solució castellana ? La persecució i retallada dels drets constitucionals dels ciutadans d'Euskadi no pretén imposar una mena de solucions que no pertany a Euskadi ? Un dia vaig celebrar, davant uns antics amics, el fet de no ser vasc. Sincerament, massa sovint costa d'entendre i acceptar quina mena de país volen. Però és ells qui l'han de decidir i fer-ho realitat. Solucions imposades des de fora ? Podrím recordar Cuba, Vietnam, l'antiga Iugoslàvia, Afganistan, Irak per arribar a Catalunya. Tan costa de comprendre-ho ? Cada terra fa les fabes com bé li sembla. Ells amb molt pebre vermell recremat amb all i un bon tall de xoriço al bell mig. A mi m'agraden amb una fulleta de menta. Ni millor ni pitjor. Els francesos, exquisits, no en mengen. Ben segur que fa pagès.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada