Una mena de vida
Sobre un túmul de pellofes: el record
Josep Punsola (Mataró, 1913-1949).
El tràfec de les hores suma dies
i els dies es fan mesos que són anys.
Els músculs de la cara, imperceptibles,
s’afluixen d’estupor sense adonar-me’n.
Carrego fulles mortes a l’espatlla
i amb elles treno versos plens de por
que veuen com el temps fuig i s’estimba
i l’home no és germà dels altres homes.
La guerra era perduda quan vaig néixer
i perdo cada dia deu batalles.
Sóc l’home que, cansat, agafa el metro.
Sovint somio encara en els teus besos
i em clavo al dit l’espina del roser.
Sang i dolor es mouen sense dir-m’ho.
____________________________________________________________
Hom pot pensar que aquest poema neix en una espina del roserar de Rilke o de Maragall. Més modest dec l’espurna a un “Sovint” de la poeta Encarna Sant-Celoni. El que és del Cèsar al Cèsar i el que és de l’Encarna de l’Encarna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada