24 de juny, 2010

Maleïda primavera

De sant Jordi fins a sant Joan sempre passo temps difícils. Aniversaris del cos i de l'esperit—que són el mateix—s'agrumollen aquests dies i em taponen. La por de ser queixós, irritable, sentenciós i poc agradable m'ha allunyat de vosaltres. La primavera i el mes més cruel són, des de fa anys per a mi un temps complicat de viure. El dia de la rosa i el llibre el meu pare va aparèixer a dinar amb nosaltres quasi moribund. El diagnòstic va ser incert—deixant a banda els seus quasi noranta-dos—i els deu dies d'hospital van acabar amb la implantació d'un petit enginy eléctric que li assegura un batec regular i suficient del seu cor. I moltes noves decisions que ell ja no pot prendre. Sempre dic i penso que quan jo vaig néixer ell ja havia perdut una guerra... Costa de fer de pare del pare i tot plegat afecta el cos i l'esperit—que continuen essent el mateix—. Els dies de les fulletes i les flors m'han semblat de fa temps una enganyifa per potenciar i justificar, el que Paul Valéry anomena gran meuca, l'esperança. Bé ell en diu "catin" però. El meu bon amic MB s'indigna de la publicació el 2008 a França i el 2009 a Madrid en edició bilingüe enfrontada de Corona et coronilla, l'últim poemari desesperat de Paul Valéry, en el que reuneix tots el poemes dedicats, dirigits, escrits per a Jean Voilier, nom de pluma de Jeanne Loviton, que un diumenge d'abril li anunciava la ruptura de les seves relacions amoroses. El meu bon amic MB considera vergonyoses i lamentables les queixes i el dolor del gran poeta de Seta. Hauria preferit que el gran escriptor de marbre ben escandit no hagués mostrat la humana i pútrida carn. Alguna dona es mereix o justifica la passió tan descordada d'un vell ? A mi la pregunta em fa somriure. Els grans escriptors són sempre com un mirall, com una pantalla de cinema contra la que ens projectem. Paul Valéry, que era l'únic que podia respondre a aquesta pregunta, la va respondre afirmativament.
Estic ordenant una part dels poemes que apareixeran, abans no acabi l'any espero, a la col·lecció El Tall de Mallorca. Potser hi inclouré aquesta versió-traducció d'un dels darrers poemes del llibre. Em direu que el poeta era un pessimista ? No em digueu que no heu vist encara que la vida és una història que sempre acaba malament.

Il disperato

El que serà aviat no serà més;

i el demà mor al cor d’avui mateix.

Darrera meu perdré allò que estimo

i és cert que el foc del temps sempre s’apaga.


Embrions concebuts, infants d’amor

o bé d’horror, sembrats cap el futur,

només sereu cadàvers ben superflus.

L’aurora que despunta creix obscura.


La vida és rica en falses joies cares

i si l’hora, d’un vol, us és plaent

penseu en la gran meuca, l’esperança.


Vigila la ganyota maquillada

i salva dels teus llavis el bes pútrid

que encara duu saliva del llimac.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada