18 d’octubre, 2009

Centenari Carme Serrallonga

Divendres tarda i dissabte al matí commemoració a l'Ateneu Barcelonès del centeanri del neixament de Carme Serrallonga. Sobre tot alumnes de l'Escola Isabel de Villena. Pocs i molts segons que es miri. La sala d'actes i la sala Josep Maria de Sagarra feien goig i les ponències eren interessants i enriquidores. Alguns de nosaltres, que no n'hem estat alumnes però si deixebles, maldem per destacar-ne la figura de ciutadana exemplar. De catalana exemplar. Poca gent si considerem les moltes generacions d'alumnes a qui va dedicar la vida i als seus pares. Som un país poc agraït que no sabem reconèixer el mèrit ni als amics. Ningú, ni jo mateix, ems atrevim o gosem explicar quin és el significat d'aquest "dedicar la vida". Ben segur que d'alguna manera també significa amputar-la, constrènyer-la, posar-li uns límits. Va ser ella o les circumstàncies que li varen tocar viure ? Que difícil fer comprendre a les noves generacions l'horror del passat i la seva valentia, la seva obstinada i bondadosa tossudesa. M'omple d'orgull haver-la conegut. Em dol no haver-la aprofitat prou o millor.
M'hauria agradat trobar-me amb velles cares conegudes que no han assistit a aquesta commemoració. Celebro haver-la compartit amb la gent de sempre: la Carme Sansa, La Teresa Devant, en Jaume Comas, en Narcís Garolera, en Guillem Jordi Graells, en Josep Cots, l'Enric Viladot... I amb noves cares pel futur, presidides per la Claudina Ferrando, presidenta del patronat de la Fundació Carme Serrallonga i tot el seu formidable equip. M'empesco feina a la biblioteca de l'escola Isabel de Villena per reconstruir el meu passat de cara a explicar-me el futur. Falten quaranta anys per celebrar un centenari al qual no assistiré: el meu. Aquests actes són com a fites que serveixen per pautar i ordenar la vida, la feina i els desitjos. Amén.

1 comentari: