13 de gener, 2010

Des del marge

De vegades constato que la gent i el món atabalat no sap llegir, no escolta, no comprèn i suposen que el que els hi dius és una altra cosa de la que ja tenen pensada i preparada la resposta. I anem saltant de A a Y i a B i Z en total desordre il·lògic.
Hi ha senyors i senyores que estan molt satisfets d'haver creat un programa de televisió, en català i castellà, en el que polítics i periodístes engalten monòlegs seqüencials de 59 segons. I els anomenen diàlegs. Quanta esterilitat repetitiva. Ningú és capaç d'integrar en el propi discurs l'argument de l'altre. D'acostar-se a l'altre.
Quan em passa aixó tinc tendència a separa-me encara una mica més. A quedar-me al marge del desfici de les formigues. A casa meva. A la meva habitació. Al meu castell. I escric poemes com aquest. Un dels primers del 2010.

Vista de Bergama des de Pèrgam

No haig d’anar a Berlin. Els fets no m’interessen.

Tampoc les belles pedres dreçades per l’orgull.

Només la llum del lloc i l’horitzó dels astres.

Balcó sobre el teatre. Escena sense flautes.

Conec perfectament la joia i la barbàrie :

el carnaval de Rio, el gel perenne d’Auschwitz.

Ara no em val la veu dels homes i les dones

ni el seu tumult febril, desfici de formigues.

Només trobo consol en la frescor de l’humus,

en el ventet que encalma el foc revolt del front

i en el silenci estupefacte de la terra.

1 comentari: