Hi ha senyors i senyores que estan molt satisfets d'haver creat un programa de televisió, en català i castellà, en el que polítics i periodístes engalten monòlegs seqüencials de 59 segons. I els anomenen diàlegs. Quanta esterilitat repetitiva. Ningú és capaç d'integrar en el propi discurs l'argument de l'altre. D'acostar-se a l'altre.
Quan em passa aixó tinc tendència a separa-me encara una mica més. A quedar-me al marge del desfici de les formigues. A casa meva. A la meva habitació. Al meu castell. I escric poemes com aquest. Un dels primers del 2010.
Vista de Bergama des de Pèrgam
No haig d’anar a Berlin. Els fets no m’interessen.
Tampoc les belles pedres dreçades per l’orgull.
Només la llum del lloc i l’horitzó dels astres.
Balcó sobre el teatre. Escena sense flautes.
Conec perfectament la joia i la barbàrie :
el carnaval de Rio, el gel perenne d’Auschwitz.
Ara no em val la veu dels homes i les dones
ni el seu tumult febril, desfici de formigues.
Només trobo consol en la frescor de l’humus,
en el ventet que encalma el foc revolt del front
i en el silenci estupefacte de la terra.
Poema meravellós!
ResponElimina