Ressentiments

Les coses—desitjos i projectes—no s'acompleixen gairebé mai en la seva totalitat tal i com els hem somiat. Gairebé mai ? Els que hem de fer amb els altres: amor, projectes polítics i socials... Mai. Sempre queden a mig camí i apareixen i viuen, als nostres ulls, desfigurats, incomplets, esvaïts. No del tot nostres. Els estrictament personals i individuals: la poesia, l'art, la literatura, l'afició predilecta del cineasta jueu de Manhattan... Tampoc. La ment amb el cor volen i el cos i les entranyes governen. Què hem de fer doncs ? Viure d'esbossos, de trossos, de quasis... Sí, així hem de viure, incomplets i plens de projectes sencers que no seran del tot ben reeixits i que haurem de transigir—ara en diuen trasaccionar— amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Ah ! I el ressentiment ? Només els més brètols el conserven quan prefereixen quedar-se a terra plorant, estesos i derrotats, en comptes d'aixecar-se per continuar amb el pla B. Sempre s'ha de tenir un pla B cap a la improbable felicitat.

Manifest Utopies quotidianes 2010

La interpretació del món ha estat sempre complicada i els humans s’han esforçat en tot temps per comprendre’l i ordenar-lo mentalment i físicament. Avui, noves variables han incrementat de manera considerable aquesta dificultat. En direm tres: la globalització, la velocitat, i l’ocultació o la disfressa de consignes autoritàries; les paraules verticals. Ja veuen que retallem el nostre discurs al primer món i que, probablement, un dels grans problemes de les nostres societats són les solucions que oferim a la resta dels habitants del planeta. Deuen haver vist, sens dubte, que el grau de contingut polític de les variables ha augmentat entre la primera i la tercera.

Un seguit d’homes i dones, socis i sòcies de l’Ateneu Barcelonès, amb la col·laboració d’associacions i grups de la societat civil, estem convençuts que aquest és un període de transformació global en tots els àmbits. Es fa palesa una de les condicions indiscutibles en qualsevol època de transformació: l’angoixa generada per la por al futur i, en conseqüència, la por per la pèrdua del que considerem nostre. Els proposem uns diàlegs per a dir-nos-ho i parlar-ne plegats. Hem de repensar, entre tots, allò que crèiem ja après per sempre.

Aquests diàlegs no poden ser, de cap manera, una tempesta d‘idees, ni pretenen trobar, d’una manera ingènua, solucions definitives a res. Només volem, amb un mètode ben precís i un temps finit, mirar-nos i escoltar-nos. Els participants sortirem dels diàlegs amb nous arguments i camins per pensar o, millor dit, repensar aquelles coses que sempre ens han semblat evidents, que ens han servit fins ara i que, potser, comencen a moure’s; en sortirem reconfortats, també, en les nostres soledats.

Hem pensat, per a dirigir tècnicament aquests nous diàlegs, en l’Institut Innova, que, fins a finals del 2009, ha realitzat 17 sessions del que han anomenat “Canvi de sentit”, amb la participació de 300 persones. En aquests diàlegs s’ha parlat del present, de l’ara i aquí. Ara, a les persones i entitats que donen suport a la nostra iniciativa, els proposem d’anar una mica més lluny i continuar aquestes sessions amb temes monogràfics que, en la nostra societat, apareixen amagats, disfressats o mal explicats, i que podríem resumir en la vella i plàcida aspiració burgesa de “la recerca de la felicitat”. Per a construir i ordenar un futur més just per a tots i tothom, ens caldrà saber més coses de nosaltres mateixos i del món.

Sergi Jover

Poeta,

membre de la Junta i

ponent de Literatura i llengua

de l’Ateneu Barcelonès

Joan Roma

Psicòleg social

President d’Innova

Soci de l’Ateneu Barcelonès

Enric Molas

Consultor

Soci de l’Ateneu Barcelonès

Galo Sanchez

Periodista, publicista

Soci de l’Ateneu Barcelonès

Carme Valls

Metge,

Presidenta de Ciutadans pel Canvi

i de la Fundació Europa segle XXI

Soci de l’Ateneu Barcelonès

Elisabet Ferran

Doctora en Dret, professora de la

Universitat Abat Oliba i de la UOC Ponent de la Secció d´Estudis

Polítics, Jurídics i Socials de l’Ateneu Barcelonès.

Georgina Oliva

Sociologa.

Responsable de formació d'ERC

i de la Fundació Irla

Nani Marquina

Dissenyadora, empresària,

Premi Nacional de Disseny 2005

Sant Llàtzer

Dilluns va venir a explicar-nos a l'Ateneu Barcelonès quina feina fa com a regidora del Districte de Ciutata Vella i el Raval l'Itziar Gonzàlez. Excel·lent impressió. Clara, directa, precisa i sense ambigüitats—potser només el seu atractiu andrògin de veu greu i pausada i les seves mans tan elegants, només un petit anell al dit petit, les botes...—. Va reconèixer fins a on havia arribat, on no, i quins eren els defectes i les mancances del seu partit en aquests últims trenta anys. Amb aixó va criticar sense fer-ho als antics regidors de Ciutat Vella. Es va mostrar com a defensora del diàleg. Una bona engrescadora del futur i, malgrat el bunyol de la plaça Lesseeps en la que ella va participar com a professional—és arquitecte—, jo vull que els polítics que ens governen siguin com ella. Hi estigui o no d'acord i la seva tria em convingui o no. Un bon amic em diu, per telèfon, que és ambiciosa i que aspira a molt i només mira per a ella, i altres precisions que poden ser aplicades a qualsevol polític professional. Com a comunicadora l'Itziar Gonzàlez és creïble i sincera. Dimarts o dimecres veig a la televisió en Francesc Xavier Soley a qui Josep Cuní confronta a una noia de divuit anys que ha passat tota la seva vida en institucions públiques i una advocada representant—potser no era advocada—d'Amnistia Internacional. El Director General d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència, Xavier Soley, qualifica de "tergiversat" i "demagògic" l'informe d'Amnistia i nega les afirmacions i les paraules de la noia torturada i maltractada. Ni una sola paraula d'acostament, ni de compungiment, ni d'humana proximitat. La demostració d'un funcionari en el poder. És una mostra de com no ha de respondre un polític. Va arribar a afirmar que ell no havia de ser fiscalitzat per ningú que no fos... No haig ni puc conèixer qui tenia raó i qui no. Però la prepotència no serveix per a res i és molt desagradable. No vull que ens governi gent tan desconeixedora i ignorant dels mínims mecanismes del diàleg. I que consti que tinc molt clar que no arriba a ministre ningú que no vulgui ser-ho. Ai ! Les ambicions i els desitjos ! Quan vaig publicar Vida meva,el meu primer llibre de poesia, ara fa deu anys, vaig adonar-me a que havia dedicat tots els esforços de la meva vida. I, és clar, el poeta també tenia raó. Tota la raó.

[...] que escribir un puñado de buenos poemas es lo único que de veras importa en la vida, ciertamente me sigue pareciendo maravilloso, aunque sea una convicción que a partir de cierta edad, y salvo admirables excepciones, sólo se puede mantener a fuerza de hacerse, con demasiadas frecuencia, el tonto.

Nota preliminar, Jaime Gil de Biedma, AL PIE DE LA LETRA,

Petita tribu

No conec personalment a tres del meus lectors oficials que ja són una dotzena. La responsabilitat m'envaeix i la disfresso de por a fer faltes d'ortografia. Sobre tot ara que ja som demà. Hi ha dies que, a partir de les vuit del vespre, ni m'enrecordo de com me dic.

Penso en Pascal i cito i versiono de memòria: desitgem l'admiració del món i ens satisfà la d'una sola persona... Imagineu com dormiré d'aqui una estona jo que ja tinc dotze lectors !

clar i català

Sí

Causa assignada als fets

Final i mort del cos d'en Solé Tura. El van enterrar ahir dia de la constitució. Tots morim del que hem creat. L'atzar no existeix. Torno a veure la pel.lícula del seu fill. Interés i ambivalència. Meva, és clar. No vaig a fer-li cap visita. Ni la darrera. Només vaig anar a veure el cos de Joan Coromines, filòleg i soldat de Catalunya.

En un dinar de militants de Gràcia amb Eulàlia Vintró vam demanar, a travès d'ella, a Solé Tura que presentès batalla a la secretaria general del Psuc contra Rafael Ribó. Ens va dir que un càncer de pell li ho impedia i que es volia retirar . Encara va ser ministre de cultura... Després del congrès els que ens vam "retirar" vam ser els militants del Psuc no comunistes. Vaig saber, pel setmanari el Món, que alguns militants havíem abandonat el partit amb els Jordis—Borja, Solé i Conill—, alguns cap al Psc i alguns cap a casa meva.

Trentaunè aniversari del sí a la constitució espanyola amb el meu vot positiu. Com que no sóc riu ara me'n desdiria i faria, si poguès, marxa enrera. Aquí no hi ha divorci i aquest matrimoni, aquest sí, és per tota la vida. En Jordi Solé era un optimista. Jo també. L'Albert Solé s'hauria pogut estalviar la seqüència del laberint d'Horta. Per respecte a l'ànima del seu pare i a la nostra que encara recorda que càndids, tòtils i joves vam ser.

més independència

Ahir a quarts de dotze sona el mòbil de la meva dona. Li dic: agafa'l que sinó a quarts de matinada la màquina tornarà a emprenyar per dir-nos que tens un missatge. Em fa un cas relatiu i, al cap d'una estona, s'aixeca del sofà per veure qui trucava. Només li han deixat gravat un missatge molt clar i entenedor pels qui parlem diverses llengües. "¿ En qué coño de lengua hablan ? " Veu quartelària. La culpa, ben segur, és nostre.

minarets i independència

Sempre penso i rumio què contar-vos però, és clar, la realitat arriba tan tofuda—no fotuda que també !—vull dir atapeïda i espessa que els temes s'encavalquen innombrables. Aviat referèndums privats sobre la possible independència de Catalunya. A alguns, jo entre ells, no ens fa por anar a votar i perdre. A d'altres els fa por anar a votar i prefereixen quedar-se amb un convenciment subjectiu sense contrastar.

El darrer cantó—estat i república independent confederada de Suïssa, el vint-i-sisè— va ser el cantó del Jura. Entre la primera votació el 1959 i la independència del cantó de Berna el 1979, desprès de 800 anys de viure en el mateix estat, passen vint anys. I ? Ara els suïssos han votat que no volen minarets en el seu paisatge amb un percentage superior al dels partits de dreta i extrema dreta racista que impulsaven el referèndum. Vaques, rellotges de cucut sí, minarets, no. Sens dubte es tracta d'un cas de puresa i de por a perdre les arrels, els referents, la pròpia imatge de cada dia. El govern n'haurà de fer cas i introduir un primer article discriminatori a la la Constitució. El primer que ferà referència a la religió. Ells que creien que amb les guerres de religió començades fa més de quatre segles entre catòlics i protestants ja havien solucionat el problema. Quants cognoms, quants pobles helvètics tenen el seu origen en la nit de la Saint Berthèlemy ! De vegades ens quedem en l'anecdota: en el vel, en el minaret—els quatre que es mantindran a la Confederació, per cert, força lletjos i repetitius— però la noia que va a l'escola vol dur el vel tapant-li els cabell, va a piscina amb les altres nois i noies, fa gimnàs amb ells, podrà sortir a ballar amb ells quan tingui 16 o 17 anys, podrà triar de qui s'enamora, amb qui vol percaçar el plaer en algun tendre assaig o estarà forçada a acatar la llei del patriarca, a deixar-se arrancar el clìtoris, casar-se amb qui li han triat i viure sota un minaret invisible que creix, clama i condemna en altres paisatges a casa nostra ? Aixó és el que m'agradaria saber. I en parlem poc encara.

Accident

Perdre l'escriure

Fa una estona s'ha penjat l'ordinador

i he perdut un tros de vers en la foscor.

Ara pago la imprudència de la fúria,

la certesa omnipotent del meu orgull.

I regiro atabalat per la memòria,

els fitxers recuperats i les carpetes

i desxifro codis pèrfids i recòndits...

El poema ben escrit és introbable.

Quina llàstima haver perdut així, de sobte,

l'equilibri musical dels nou accents,

l'harmonia del sentit i de la mètrica.

La nostàlgia del tercet em certifica

que el passat sempre és millor que el present breu

i que això ens distingeix d'altres mamífers.

[...] que escribir un puñado de buenos poemas es lo único que de veras importa en la vida, ciertamente me sigue pareciendo maravilloso, aunque sea una convicción que a partir de cierta edad, y salvo admirables excepciones, sólo se puede mantener a fuerza de hacerse, con demasiadas frecuencia, el tonto.

Nota preliminar, Jaime Gil de Biedma, AL PIE DE LA LETRA,

El bon gust

Llegeixo a El Periódico les cròniques sobre Viena d'en Narcís Comadira. Un excel·lent i bon poeta menor. Abans dels dotze anys anava a l'escola—carrer Sant Salvador enllà, carrer Sors i Laurel, passeig del Monte—calçat amb uns pantalons tirolesos de cuiro que el meu àvi, Rudolf Rejsek Steiko havia aconseguit no sé com. Malgrat la disfressa mai no he estat a Àustria. Encara no. El meu avi es va morir sota una fotografia de la catedral de Sant Esteve que duia sota el vidre una petita cinta blanca i vermella; i delirant en alemany, és clar; i parlant amb la seva mare que feia més de trenta anys que era morta. El meu àvi només comptava i resava en alemany. Parlava un català de Barcelona i quan ho feia en castellà tenia accent francès. Era el pòsit de la seva formació a Paris com a modisto abans del 1914. A casa meva he sentit parlar sovint del "bon gust". Per la meva mare aixó del bon gust es reduïa als colors blanc i negre, al gris, potser una mica de blau marí i el beig ja començava a ser, si no es tractava amb compte, una imprudència. Armani "avant la lettre". Jo als llobatons del Guerau de Liost vaig ser sisener del grisos. És clar. L'estimat poeta de Girona parla dues vegades, en aquestes dues cròniques, del bon gust i em fa pensar en la nostra formació del gust estètic en els anys cinquanta. En la seva i en la meva. D'alguna manera i major o menor grau monserratina. El romànic català era el millor del món. Mai no es parlava del castellà, del lleonès, de l'asturià... L'enlairadíssim gòtic era emmudit i el barroc es bescantava a tothora i en qualsevol ocasió. En canvi es reverenciava Gaudí, no pas per les seves solucions estructurals, sinó per les seves alambinades i sucoses decoracions. Recordo encara la meva aferrissada defensa del barroc protestant—seguint la diferenciació que fa Bertrand Russell entre el catòlic i el protestant—quan el doctor i poeta Antoni Font i Costa, que em va ensenyar mètrica, defensava el romànic com a art nacional exclusiu i excloent de Catalunya. Quin trenca-closques som ! Com els calaixos i caixons que surten d'alguns cossos dalinians... L'altre tarda vaig tornar a veure com si fos el primer cop El Alamo dirigida i interpretada el 1960 per John Wayne i vaig descobrir, etupefacte, que potser li dec a ell la meva panteística adoració per alguns arbres. El del film, a la vora del riu, era bellíssim i formidable. Algú em pot dir de quina mena era ? Algun dia aniré a Viena i a Graz i a Maribor i amb els papers a la mà veuré en quines esglesies es van casar els meus avant-passats i quins carrers van trepitjar i quins cels i quines cases van viure. I em calçaré les sabates vermelles amb els mitjons ratllats de deu colors i em posaré el pantalons roses i els meus morts em miraran estupefactes.

límits i exclusions

Fa dies que estic llegint, barrejat com sempre entre altres llibres, la biografia de Stefan Zweig escrita per Dominique Bona i que duu com a subtítol L'ami blessé publicat a Plon el 1996. Quin home més admirable ! Quin immens escriptor. El vaig descobrir a la meva infantesa escalant i grimpant per la bibloteca que dels meus pares tenien al living del carrer santa Perpètua número 23, 3er 1a. Aixó passava abans del 12 anys i encara no devia pesar massa i tenia perfectament après quines lleixes suportarien el meu pes i quines eren inestables i no em servien per escalar a la recerca de meravelles.—encara podria posar a lloc i trobar algun llibre perdut. De vegades encara hi somio—. Quantes hores d'àvida lectura... Zweig hi estava ben representat i malgrat els molts elements en contra que la seva figura comportava, va ser editat als inicis de l'estúpid i cruel franquisme. L'altre dia us parlava de la Piedad peligrosa que vaig comprar al mercat de Sant Antoni. En Jaume Vallcorba ha tingut l'encert de tornar-lo a publicar. En el Fouché impagable, el vienès descriu quina mena de política o d'home polític ell detesta i rebutja. No és casual que sigui simultani amb l'inici del nazisme. Tampoc no l'és que en la seva fugida de Salzburg, el febrer del 1934, després d'un violent i violador escorcoll de la seva casa castell dugui a la maleta l'original del seu Erasme de Roterdam, que duu com a subtitol Triomf i tragèdia. La darera edició castellana crec que és de la meitat dels anys vuitanta i les altres són fetes sota el franquisme. No he trobat edició catalana. Diu madame Bona d'aquest Erasme i d'aquest Zweig: "[...] no és només un al·legat en defensa de la justícia, de la innocència, la llibertat i sobretot de la tolerància sinó un vertader autoretrat. Es descriu a ell mateix, parla de la seva vida, de les seves tries, dels seus dilemes i pinta la seva concepció de l'intel.lectual a travès del mirall d'Erasme. El gran humanista del Renaixament, l'humanista de sempre, l'home que creu en l'home i en les virtuts positives de la seva història [...]. " Podria continuar ratlles i ratlles plenes d'admiració d'Stefan Zweig. Capítols i capitols i us recomano i us encoratjo a llegir les seves biografies, la seva correspondència, les seves novel·les... sobretot la seva autobiografia que també ha publicat Jaume Vallcorba i que duu per títol "El món d'ahir. Memòries d'un europeu", QUADERNS CREMA (Traducció de Joan Fontcuberta).

Pero tota aquesta introducció, tot aquest panegíric de l'immens escriptor topa amb una paret, un mur infranquejable per la meva sensibiltat, per la meva raó: per què aquest admirable home de pau, germà dels seus germans, amic dels seus amics, ciutadà del món, odiós de tots el fanatismes tenia una idea tan objectual de la dona i era capaç de tenir relacions sexuals amb prostitutes, "episodis" els anomena ell, fins a tres cops al dia ? Com deia Thomas Hobbes, Homo homini lupus est". L'home és un llop per l'home. L'home és encara un llop per la dona ? No goso repondre.

Excomunions

Amb més o menys entusiasme i implicació personal he participat en diferents moments de la meva vida en tres avortaments. M'he divorciat. He viscut durant molts anys en maldestre concubinat. M'he tornat a casar aprofitant les lleis civils. Ben al contrari d'Edith Piaf jo sí que m'arrepenteixo de tantes coses... Provaria de fer-les d'alguna altra i millor manera. No és aquí ni el moment ni el lloc per dir-vos quines serien. Prou dolor arrossego. Quantes vegades he estat excomunicat ? La llefiscosa llengua de monsenyor Camino em persegueix i m'amenaça encara. Quan torni a passar per la capella militar del parc de la Ciutadella miraré a veure si estan repartint la comunió. O a Sant Miquel dels Sants, al carrer Escorial... M'esperaré si cal una estona i combregaré altra vegada. El Gran Arquitecte de l'Univers somriurà en veure una puça fent el milhomes. En defensa pròpia.

Vanguardies espanyoles partidaries de la normalitat

És ben curiosa la bel·ligerància amb què La Vanguardia, diari castellà de Barcelona, reclama al senyor Minoves explicacions pels mil eurons que el diputat del nostre parlament va gastar en traducció al castellà davant d'uns visitants nicaragüencs. Jo espero, de fa temps, una justificació raonable i raonada d'aquest diari de l'especial del centenari de Mercè Rodoreda. Menys el poeta i pintor Pere Jaume, tots els altres, artistes itel·lectuals catalans, van fer el seu homenatge en castellà. En voleu la llista ? L'escriptora de Sant Gervasi encara salta, cada cop que hi pensa, en la seva horrible tomba de Romanyà.

Al senyor Ferran, un altre bel·ligerant i partidari obstinat de les idees rebudes, aixó li deu semblar ben normal. Feliçment a mi encara no.

castellanades

És ben curiosa la incapacitat d'alguns pobles, de la gent d'alguns pobles, en pronunciar correctament, el més correctament possible, paraules i noms que els són aliens. Ahir mentre feia el dinar, escoltava el relat de l'assassinat o accident mortal de l'esquiador americà Spider Sabich en mans de la seva dona la francesa Claudine Longet que havia estat casada amb el cantant Andy Williams i amb el qui va gravar uns quants discos ensucrats... Durant el programa i mentre feia la beixamel locutors, locutores, dobladors i dobladores van pronunciar el nom de la bellíssima ballerina nua amb l'accent tònic a la primera a. Per quins set sous accentuaven Claudine a la primera a si tothom sap—i si no ho saben poden preguntar-ho— que el nom de Claudina porta l'accent tònic a la i. Fins i tot en castellà. És clar recordava els temps de la redacció i aprovació de la constitució espanyola i de com ens vam afartar d'escoltar parlar als castellans de la primera de televisió espanyola a Prado del Rey i als diferents diputats de les corts del senyor Solé Turà. Ens hauríem d'haver adonat que alló no anava bé ni pel bon camí. Estava gratinant la col i flor quan vaig recordar el meu bon amic desaparegut el doctor, poeta i erudit Josep Romeu que, etimològicament, em deia: "Els castellans són uns animals ! Tan clarament que es veu que Sardenya ve de sardina com Sardaigne, com Sardinia com... els animals en diuen Cerdeña com si vingués de cerdo...". Incapacitat ? Mesnysteniment i menyspreu ? Per què els costa tant aplicar-se el seu bellíssim "Allí donde fueres haz lo que vieres" ? Per què de la seva llengua en diuen Castellano i no saben dir la ll quan dien Sabadell ?

Aquests dies un diputat d'ERC ha sortit als diaris perquè ha gastat mil eurons en una traducció simultània al parlament de Catalunya davant d'uns parlamentaris sudamericans. El senyor Ferran i altres ho troben inconcebible. No els sembla bé que uns senyors estarngers marxin de casa nostra sabent que aquí parlem una altra llengua ? I jo pregunto: per què la carrega de l'esforç sempre ha de caure sempre de la mateixa banda ? Apendre i comprendre demanen sempre un esforç i una dedicació. Hi ha gent que vol viure sense fer-ne cap ni un per a res.

Pintura i companyia

El fred em mata. Sobretot el primer quan, de sobte, passem de la calorosa tardor a dir-nos: "d'aqui tres dies nadal !" I, és clar, cada dia ens agrada menys nadal amb la seva falsa alegria comercial. L'ajuntament ja comença amb les penjarelles i la regidora reaprofita els arbres metàl.lics que, ara fa un any, ens van fer tanta ilusió. Les bones idees s'han d'aprofitar. O eren ideies ? Ja sabeu que hi ha teatre i teiatro. No ? Però no m'embranco... Estava davant de la tele sense veure res, només pesava figues, i m'ha trucat l'Enric demant-me si volia anar a veure un Sorolla i uns Rossinyols que subasten a Londres i que ben segur no veurem mai més. Avui tocava fer companyia a l'Enric i ell és una bona companyia. De Rossinyols n'hi havia dos. Uns xipresos llargaruts una mica tòpics i un retrat vertical que duia per nom nostàlgia o tristesa o alguna cosa així que m'hauria adjudicat ara mateix. Perdó; n'hi havia tres però el retrat de l'esculptor Clarasso en el seu estudi no ha obtingut l'autorització per allunyar-se de l'estat espanyol. Fem un te després de passar per dues o tres gal.leries de Consell de Cent. El millor dibuixos de Ramon Cases i gravats i litografies antics d'Antoni Tàpies. A la galeria Eude, sense la Josefina, Vasarely i dos més dels que no recordo el nom. Com ha passat el temps ! Agafem els ferrocarrils fins a Tres Torres. Allí ens separem. Baixo pel carrer Castellnou i per on vivia Joan Vinyoli, en un colmado petit atès per una sudamericana, em compro cinc caquis. Aquesta deu ser la fruita que apareix més en els meus poemes. El caqui obcè... Recordo que el 1982, anàvem a rodar un reportatge sobre les inundacions del Segre, des de Pont de Bar fins la Granja d'Escarp, i vaig veure un caqui tot nu, sense ni una fulla, retallat contra la muntanya, amb les branques totes plenes de fruita ataronjada. Semblava un arbre de regals. N'esteu segurs que l'arbre del paradís era una pomera ? Diuen que els millors caquis són els que la primera gelada agafa encara a la branca. Llegeixo al diccionari que la polpa és mucilaginosa. No em direu que la paraula no és obcena !

En arribar a casa engego l'ordinador. Llumetes verdes m'assenyalen qui està conectat. Espero. Suposo que jo també dec aparèixer en un altra màquina, en una altra casa, davant d'uns altres ulls, amb la llumeta verda encesa. Per fer temps rento i em menjo un caqui. Torno. El joc de llums ha estat un èxit. Felicitat. Sempre carnerià, he aplicat potser una nova teoria de l'ham poètic ? Demà serà un altre dia amb un bocinet més de vida. I encara quatre caquis.

mena d'homes i...

Avui diumenge, fa quatre hores, he anat a l'enterrament al tanatori de l'Hospitalet del pare de l'Enric. Mai no el vaig conèixer. El seu nét i el seu fill ens en diuen unes paraules. El més jove llegeix uns textos de l'àvi. Molt emocionant i bonic, força gent. Bona gent. Em dol no haver-lo conegut i no haver-hi parlat mai. Home i patriota, patriota i home. Tot d'una peça. Els musics toquen Dolça Catalunya. A mi se'm humitegen els ulls. Els que em coneixeu ja sabeu que sóc una mica peladilla. L'Obama també de tant en tant. I ? Si prenc com a exemple el què he vist avui, què diran d'aqui vint-i-dos anys de mi els meus fills i els meus nets en el meu enterrament ? M'acompanyaran tants amics, tants germans ? No cal dramatitzar ni exagerar però en diumenges com aquest cal pensar-hi. I és clar: tots diran segons jo faci. Ja vaig descobrir amb qui m'ajuda que em cal aplicar sempre i davant qualsevol dubte i disjuntiva la intel·ligència de la bondat. Aquest migdia he fet pel meu pare que té deu anys més que el que avui hem enterrat —em queden doncs trenta-dos anys de vida ? No ho crec...— un plat de macarrons amb tomàquet i aufàbrega fresca gratinats amb Emmental, botifarres de vedella amb rovellons i un pastis de gerds cobert amb crema catalana una mica líquida. Havent dinat llegeixo el diari. Paco Frutos deixa la secretaria general del PC. Sempre m'ha semblat una mala persona. S'ha dedicat a dividir i a desunir a tots i a tothom i sempre. Enemic professional. Després del Vè congrès del PSUC ell va ser-ne el secretari general i encara va aconseguir una escalfada més, una bullida més a veure si encara s'en podia evaporar i destilar algú més perquè el residu que encara quedava fos encara més pur i concentrat. Un talibà a la recerca de pureses. Ho hauria de dir en singular; en plural, només que siguin dos, ja hi ha massa gent. Caïm i Abel. Personatge perillós en Paco, gent perillosa. Estalinista.

Paganini va escriure un concert per a violí d'una sola corda. Però no preferiu un concert de Mozart o de Haydin amb tota la orquestra ? Ni que només poguem tocar el triangle. Des d'ahir ressona en el meu cap "Amb l'ajuda dels amics". Cantada pel Joe Cocker i el concert per a trompeta i orquestra en mi bèmol major de Joseph Haydin interpretat per Wynton Marsalis Les possareu germans, si us plau, aquell dia ?

Per acabar el dia, dins de la petita xarxa de "la cançó del diumenge, en Daniel Sesé em fa arribar aquesta petita meravella de cançó que dignificaria qualsevol país del món. Busqueu la cançó i escolteu-la. A la xarxa hi és cantada per la M del Mar Bonet. A TV3 no.

Quin vent més boig !

Epitalami

L'aucell dins lo boscatge canta i més canta, però es veu tot sol;

i per cercar qui comprenga son llenguatge

i amb qui puga niar dins lo ramatge,
sedent d'amor i ditxa emprèn el vol.

L'ametler de la prada
crida la parra que per ell s'enfil,
perquè amb raïms dolços carregada
li vestesca de pàmpol sa brancada
i jugueteig amb ells l'aire gentil.

Surt tendra i agradosa
del cor la cançoneta tota mel,
i cerca l'eco de la vall frescosa,
perquè la torn dir amb veu misteriosa
i l'enseny a les fonts i aucells del cel.

Aucell amb dolça aimia
ametler amb la parra pel brancam,
cançó agradosa amb l'eco que volia...
amic, açò sou vos en aquest dia,
que heu sigueu per a sempre a Déu li clam.

Antoni Maria Alcover cantat per Joan Bibiloni

Alma Minha Gentil

Avui a l'Ateneu presentació de l'Antologia General de la Poesia Portuguesa un llibre tantàstic de 1226 pàgines que abasta des de Sancho I el Hermoso, mort en 1211, fins a Pedro Mexia nascut el1972. Ja tantes coses per dir que no sé be bé què diré. El més oportú és dir que no sé res de la poesia portuguesa. O ben poca cosa. Seran amb nosaltres tres poetes i ciutadans molt importants: Manuel Alegre, Ana Luisa Amaral i Vasco Graça Moura. Desenterro de la meva biblioteca el volum número 10 de l'Oreig de la Rosa del Vents, Lírics portugesos, Teixeira de Pascoes traduit per Alfons Maseres i editat per Josep Janés i Olivé el 1938; a la primera pàgina i esborrat gratant amb un drap mullat encara un rastre de tinta de tampó: "ont" que volia dir "biblioteca del front". Què podia passar si els nacionals et "descobrien" aquest petit volumet color d'oliva ? Tot o res. La nostra passió lusitana és intermitent. Penso en Gaziel i en Maragall. En Manuel Alegre és fundador del Parit Socialista portuguès i avui en Pasqual Maragall també fa un acte al carrer de la Canuda. Ben segur que s'han de saludar. En Ferran Mascarell arriba de Bogotà. Podrà dir alguna cosa si arriba a temps ? Suposo que fa escala a Madrid. Tant que ens podríem ajudar i servir però la "meseta" separadora no ens ajuda. Ai la confederació dels pobles ibèrics ! Alma minha gentil, que te partiste... En la mateixa col·lecció editada durant la guerra civil, Camôes, és clar. Demà commemoració de Braille i, sens dubte em caldrà fer-ho, exaltació de Roc Boronat, un home bo, lliure i pietós. Recordeu què deia Stefan Zweig de la pietat ? És un dels llibres que em vaig comprar al mercat de sant Antoni el diumenge en la segona edició del 1947. Demà us ho explico.

diumenge amb poema d'ocells

Avui he estat a molts llocs i he rumiat dir-vos moltes coses i parlar-vos dels llibres que he comprat al mercat de Sant Antoni, del meu amic el poeta Jaume Pomar que presenta llibres aquest mes, de la presentació de l'Antologia de la poesia portuguesa que faré a l'Ateneu el dia de sant Carles—el dia 4— de l'endemà que presentaré també a l'Ateneu una conferència sobre Braille i que em servirà per parlar del formidable personatge i home que fou Roc Boronat... Estic cansat i em costaria molt fer-ho avui. Sento que a la cantimplora ja no hi queda ni un regalim d'aigua. Us ofereixo la meva versió d'un poeta francès "menor" o poc conegut i que a mi m'agrada molt. Si aneu a la web de Com ràdio al programa entrevista que em va dedicar fa un parell de mesos, un diumenge, l'amic Enric Cusí em podreu escoltar dir-lo en francès. Ep ! Si teniu temps...

Però els ocells...

Però els ocells volaven alt aquell capvespre

mentre xisclaven contra el vent i l’ombra fosca.

Potser cantaven, orgullosos de les runes,

la inexorable rigidesa del futur !

La por s’infiltrava en les plantes i les bèsties,

les angoixes poblaven l’aire dels voltants

però els ocells llavors cantaven més que mai

sense adonar-se com la llum es doblegava.

Un dol negríssim escanyava la maresme,

el gel de la vesprada cremava els joncs més tendres

i tot moria, amb quin secret ! I aquest dolor

s’ajeia sobre el mar tan pla. Però els ocells...

Vincent Muselli (1879-1956) Poèmes, versió de Sergi Jover 2008

torna-t'ho a mirar sam

Ahir vaig dinar amb tres homes lliures al mercat de la Concepció. La fabes i les mandonguilles omplien els nostres plats. I un plat de canelons. Molt xivarri. Millet, és clar, i ara el jutge Garzon, àngel venjador i martell d'heretges, que ens vol mostrar com s'han de fer les coses. El més jove —jo era el més vell com sempre— és un home compromès amb la societat i el país i el seu compromís el manifesta amb feina i hores i més feina. Quan m'assec amb una persona així, respiro millor. Penso que tot no ha estat en va i—per dir-ho rodoredianament—tant esforç de tanta gent potser ha valgut la pena. Durant la conversa, les paraules espanya i espanyols són sovint utilitzades. Ell, que no és ni nacionalista ni independentista, ens confessa que sovint, en aquets darrers mesos, ha estat ofès per algunes afirmacions i actuacions que ens arriben des de Madrid. Ens diu, vehement, que seria bo buidar el sentiment que diu el desig d'independència de Catalunya de qualsevol creença política. Com ho és, per exemple, de les idees religioses. Són més independentistes els catòlics que els protestants ? En principi no... Li donem la raó i fem una roda d'intervencions per matitzar i aprofundir el tema... Parlem d'història, de les circumstàncies i de com—mediterranis al cap i a la fi—tot queda polititzat com "la tortilla española" i "la ensalada española" que és com se deia l'amanida russa a sant Climent de Sassebes al anys setanta. Per reblar el clau li faig una pregunta i una proposta. La primera és quantes vegades, en els darrers cinc cents anys, les tropes armades catalanovalencianoaragoneses han entrat a Madrid i els han prohibit parlar el castellà (l'armada baleàrica no hauria pogut remuntar cap riu fins al Manzanares i per aixó no va sortir de port). La proposta és que cada cop que diu Espanya subtitueixi el substantiu per Castella i les seves colonies. No estem vivint la imposició dels gustos i costums castellans de tota mena ? No creuen que només les solucions castellanes són vàlides pels problemes greus que pateixen altres nacions d'Ibèria ? L'acord PP, PSOE a Euskadi no és una imposició de la solució castellana ? La persecució i retallada dels drets constitucionals dels ciutadans d'Euskadi no pretén imposar una mena de solucions que no pertany a Euskadi ? Un dia vaig celebrar, davant uns antics amics, el fet de no ser vasc. Sincerament, massa sovint costa d'entendre i acceptar quina mena de país volen. Però és ells qui l'han de decidir i fer-ho realitat. Solucions imposades des de fora ? Podrím recordar Cuba, Vietnam, l'antiga Iugoslàvia, Afganistan, Irak per arribar a Catalunya. Tan costa de comprendre-ho ? Cada terra fa les fabes com bé li sembla. Ells amb molt pebre vermell recremat amb all i un bon tall de xoriço al bell mig. A mi m'agraden amb una fulleta de menta. Ni millor ni pitjor. Els francesos, exquisits, no en mengen. Ben segur que fa pagès.

Contra el caos poesia

Ahir dimarts em van tornar a robar una cartera de butxaca amb tots els carnets.

Una mena de vida

Sobre un túmul de pellofes: el record

Josep Punsola (Mataró, 1913-1949).

El tràfec de les hores suma dies

i els dies es fan mesos que són anys.

Els músculs de la cara, imperceptibles,

s’afluixen d’estupor sense adonar-me’n.

Carrego fulles mortes a l’espatlla

i amb elles treno versos plens de por

que veuen com el temps fuig i s’estimba

i l’home no és germà dels altres homes.

La guerra era perduda quan vaig néixer

i perdo cada dia deu batalles.

Sóc l’home que, cansat, agafa el metro.

Sovint somio encara en els teus besos

i em clavo al dit l’espina del roser.

Sang i dolor es mouen sense dir-m’ho.

____________________________________________________________

Hom pot pensar que aquest poema neix en una espina del roserar de Rilke o de Maragall. Més modest dec l’espurna a un “Sovint” de la poeta Encarna Sant-Celoni. El que és del Cèsar al Cèsar i el que és de l’Encarna de l’Encarna.

post scriptum

CANÇÓ DE LES ESCOMBRADORES DEL PALAU

Si a trenc de dia no hi passésim escombrada,

el gran palau en fóra avergonyit.

Cada cop netegem els afronts d’una nit

perquè no se’n planyi l’albada.

De rastres de follia fem batuda;

i ens vengem de la nostra servitud

averanys de la ploma alacaiguda,

les flors marcides i el cristall romput.

Encara en queden vuit versos del meravellós poema que Josep Carner va escriure a Llegendari i que ahir flotava en la meva visita al parlament. El podeu acabar de llegir a la pàgina 325 en la Poesia de Josep Carner, revisada i establerta per Jaume Coll i editada a les Edicions dels Quaderns Crema l'octubre de l'any olímpic.

Lladres

Reunió al parlament de Catalunya a les nou tocades. Pau. Només les dones de fer feines parlen castellà. Admiro un Tàpies—7 de novembre— i un Miró extraordinari. Riem amb en Toni en veure a El Periòdico l'Alicia Sanchez Camacho a la revista Woman. No té cap amiga o cap amic que l'estimi ? Surto reconfortat per la feina que ens partim i repartim alguns que volem un món millor i més just. Més. En sortir passejo entre bustos i estàtues pel parc de la Ciutadella. A la capella militar vaig combregar per última vegada. Absurda provocació. Cel londinenc i ventós. Entro a l'estació de França amb un pessic al cor... No no fa pudor de zotal i ja no és negre i bruta com era fa... quaranta-quatre anys ! És clar que no ! Els trens ara són moderns i clars. L'Hispania express, Barcelona-Lübeck, només circula encara pel meu cor. Torno a creuar el carrrer i agafo el 14. La cara d'en Millet a la primera pàgina. Ganyota o somriure ? Dina al Taita amb la seva dona i el seu còmplice. Passeja pel seu barri. Provocació ? Què li deu fer vergonya a aquest home ? Un home jove que acaba de pujar al bus prop de la plaça Reial s'asseu al meu costat de gairell amb una natja i una cama fora del seient. Baixa prop de l'Ateneu. Quan ja som a la plaça Catalunya me'n adono que m'acaba de fotre el mòbil. Prop del mercat del Ninot baixo. Gran sentiment de desemparança i soledat. Al cap d'una estona de caminar agafo un taxi i em refugio a casa.

Centenari Carme Serrallonga

Divendres tarda i dissabte al matí commemoració a l'Ateneu Barcelonès del centeanri del neixament de Carme Serrallonga. Sobre tot alumnes de l'Escola Isabel de Villena. Pocs i molts segons que es miri. La sala d'actes i la sala Josep Maria de Sagarra feien goig i les ponències eren interessants i enriquidores. Alguns de nosaltres, que no n'hem estat alumnes però si deixebles, maldem per destacar-ne la figura de ciutadana exemplar. De catalana exemplar. Poca gent si considerem les moltes generacions d'alumnes a qui va dedicar la vida i als seus pares. Som un país poc agraït que no sabem reconèixer el mèrit ni als amics. Ningú, ni jo mateix, ems atrevim o gosem explicar quin és el significat d'aquest "dedicar la vida". Ben segur que d'alguna manera també significa amputar-la, constrènyer-la, posar-li uns límits. Va ser ella o les circumstàncies que li varen tocar viure ? Que difícil fer comprendre a les noves generacions l'horror del passat i la seva valentia, la seva obstinada i bondadosa tossudesa. M'omple d'orgull haver-la conegut. Em dol no haver-la aprofitat prou o millor.

M'hauria agradat trobar-me amb velles cares conegudes que no han assistit a aquesta commemoració. Celebro haver-la compartit amb la gent de sempre: la Carme Sansa, La Teresa Devant, en Jaume Comas, en Narcís Garolera, en Guillem Jordi Graells, en Josep Cots, l'Enric Viladot... I amb noves cares pel futur, presidides per la Claudina Ferrando, presidenta del patronat de la Fundació Carme Serrallonga i tot el seu formidable equip. M'empesco feina a la biblioteca de l'escola Isabel de Villena per reconstruir el meu passat de cara a explicar-me el futur. Falten quaranta anys per celebrar un centenari al qual no assistiré: el meu. Aquests actes són com a fites que serveixen per pautar i ordenar la vida, la feina i els desitjos. Amén.

Palimpsest de dilluns amb calor d'estiu

Maragall fauve al tròpic

Per a Susanna Rafart

Si el cel és ben serè

la mar es veu més blava,

d’un blau que m’enamora

aquest migdia clar

que el miro des dels pins.

Aquestes dues coses

quan les contemplo alhora

eixamplen el meu el pit:

pinedes de maragda

fregant la mar turquesa.

I el sol que tot ho pinta.

Diagonal

Truco a l'Ajuntament per dir-los que ens han deixat el carrer a les fosques. Em pregunten si vull participar en l'enquesta popular sobre la reforma de la Diagonal. Els contesto, com si fos gallec, si em preguntarà si no vull que toquin la Diagonal; em diu que no, que aixó no m'ho preguntarà. Es veu que només són participatius els que estan a favor de les propostes municipals.

Estranyíssima manera d'aprofondir la democràcia. Em sembla que caven en la direcció equivocada.

justificació

Per què “Somiatges i Plors” ? Primer de tot, és clar, per Mercè Rodoreda,en homenatge a ella i amb tota l’admiració per la seva obra. Els seus “Viatges i Flors” sempre s’escolaran per sota de les meves ratlles; sempre que ho pugui aconseguir, ja que és un bell propòsit, no un atac de vanitat narcisista.

Somiatges.

El somiatge és una paraula que m’ha fet falta a la meva vida per expressar algun estat d’ànim que he necessitat per viure. Fill de tantes terres i tants cels, és feta de somnis i viatges. Podria tenir, en part, una definició semblant al vagareig, al somieig, però la part que aquesta paraula té de somni irrealitzable, de fugida neuròtica, no li escau a somiatge. El meu somiatge és un somni realitzable, i una part d’aquest està feta de projectes, de plans per aconseguir alguna cosa sense fer gens ni mica de trampa. També té a veure amb la’utopia, però el meu somiatge ha de ser sempre realitzable. Una altra cosa és que es pugui aconseguir, que el desig acabi essent realitat. L’amor —alguns amors—, la solidaritat, la fraternitat universal, la llibertat, la independència de Catalunya... Somiatges pels quals caldrà seguir rumiant, viatjant i treballant.

Plors

Diu la dita que qui no plora no mama. Els plors del meu bloc parlaran de les dificultats del meu viatge i tindran clarament un contingut més polític en el sentit més primigeni de la paraula. Parlarà de la Diagonal i de les malvestats que el nostre ajuntament democràtic està fent a Barcelona. –al cos de carn i ossos de Barcelona en general i del carrer Urgell en particular–.; del tacticisme estèril de tots els nostres representants, que sembla que només lluiten per la trona.; Per de les sobredosis de moqueta i d’automòbil oficial d’alguns.; dels que, com els gats, cauen sempre drets, tenen més de set vides i, contra Newton, sempre cauen amunt; del colonialisme anglès i americà que inunda la nostra televisió i la nostra ràdio i que fa que, de vegades, em senti com un sioux a la seva reserva; del Telenotícies de TV3, que fa publicitat, matí, migdia i vespre del darrer disc de la Madonna i la nostra Mònica Terribes, que n`és la directora, ho considera un fet normal... Hi ha camp per córrer i molt a plorar.

Comentari liminar

Somiatges i plors. Els plans pel futur i la lluita del present. I sempre poesia, Rodoreda i sobre el casal la bandera dels quatre pals de Catalunya. Només una manera de viure com una altra qualsevol. I Joseph Roth, Franz Kafka, Sándor Márai, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, J M de Sagarra, Kavafis, Borges, Auzíes, Baudelaire, Valery, Machado, Cerverí, i els amics sempre. Túrnez & Sesé, Toti Soler...