Desconeixament profund de la realitat

Aquests animals del creatci superior—superior perquè és el tribunal de més alt nivell de l'Estat—que viuen en una bombolla castellana de palaus, de cotxes oficials i luxe. S'atreveixen a fer comentaris sobre el malhaurat i difunt estatut i a parlar i a opinar sobre de la llengua vehicular de Catalunya. Aquets cretins no saben que l'obligatòria, forçada i imposada llengua vehicular de la ciutat de Barcelona és el castellà ? Que els que gosem sempre fer-nos entendre en la llengua de Catalunya i viure la nostra vida en català estem sempre abocats al fracàs ? És una consigna que els venedors i venedores del Corte Inglés sempre es direigeixin, primer, als nous vinguts en castellà? Fins quan accepterem que locutors i locutores de TV3, la nostra, entrevistin a italians i italianes, francesos i franceses, turcs i turques en castellà... ? Deu ser perquè és una llengua que s'escriu com es parla i es parla com s'escriu ? Estaria bé que algú amb dos dits de front fes una entrevista a aquests senyora i senyors sobre els seus coneixements sobre la realitat de la nostra Nació , la seva llengua i la seva cultura. Ens estiraríem els pocs pèls que ens queden a la clepsa. El príncep de Girona avui ha fet un bell esforç ple de mèrit reeixit i ha llirat uns premis parlant en català. Gràcies per l'esforç.

Encara Salvador Espriu

NO CONVÉ QUE DIGUEM EL NOM XXXVIII

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."


Salvador Espriu: “La pell de brau XXXVIII”. Obres completes. Barcelona: Ed. 62,
Clàssics Catalans del segle XX, 1977. (p.378)

Temps d'arbitres o la negació de la veritat i la creació de noves

La FIFA prohibeix repetir als estadis de Sudàfrica les jugades dubtoses a les pantalles col·locades als estadis. Així els errors dels arbitres es converteixen en realitat i la realitat "de veritat" que potser han vist vuitanta-mil persones en directe i mil milions de persones per televisió passa a ser una ficció, una il·lusió, una mentida que mai no ha existit. D'aquesta manera el gol d'Angleterra, amb la pilota ficada més d'un metre dins a la porteria, no és un gol i el fora de joc de tres metros d'Argentina ho és i també va ser declarat vàlid. Avui mateix el tribunal constitucional ens dirà el que és real i el què no ho és de l'Estaut de Catalunya i els servidors del poder ens ho repetiran fins a empatxar-nos, fins al vòmit. Parlem una llengua vàlida ? Tenim sentiments de pertinença vàlids ? Els Segadors és el nostre himne nacional ? Existim ? Què ens permeten ser ?

No seria millor i més pràctic per a tots si al costat de les sorolloses trompetes de la mort, que no permeten als estadis de Sudàfrica ni escoltar, ni sentir, ni parlar ni quasi pensar... venguessin també unes agulles xineses, és clar, molt esmolades per punxar-nos el ulls ?

Maleïda primavera

De sant Jordi fins a sant Joan sempre passo temps difícils. Aniversaris del cos i de l'esperit—que són el mateix—s'agrumollen aquests dies i em taponen. La por de ser queixós, irritable, sentenciós i poc agradable m'ha allunyat de vosaltres. La primavera i el mes més cruel són, des de fa anys per a mi un temps complicat de viure. El dia de la rosa i el llibre el meu pare va aparèixer a dinar amb nosaltres quasi moribund. El diagnòstic va ser incert—deixant a banda els seus quasi noranta-dos—i els deu dies d'hospital van acabar amb la implantació d'un petit enginy eléctric que li assegura un batec regular i suficient del seu cor. I moltes noves decisions que ell ja no pot prendre. Sempre dic i penso que quan jo vaig néixer ell ja havia perdut una guerra... Costa de fer de pare del pare i tot plegat afecta el cos i l'esperit—que continuen essent el mateix—. Els dies de les fulletes i les flors m'han semblat de fa temps una enganyifa per potenciar i justificar, el que Paul Valéry anomena gran meuca, l'esperança. Bé ell en diu "catin" però. El meu bon amic MB s'indigna de la publicació el 2008 a França i el 2009 a Madrid en edició bilingüe enfrontada de Corona et coronilla, l'últim poemari desesperat de Paul Valéry, en el que reuneix tots el poemes dedicats, dirigits, escrits per a Jean Voilier, nom de pluma de Jeanne Loviton, que un diumenge d'abril li anunciava la ruptura de les seves relacions amoroses. El meu bon amic MB considera vergonyoses i lamentables les queixes i el dolor del gran poeta de Seta. Hauria preferit que el gran escriptor de marbre ben escandit no hagués mostrat la humana i pútrida carn. Alguna dona es mereix o justifica la passió tan descordada d'un vell ? A mi la pregunta em fa somriure. Els grans escriptors són sempre com un mirall, com una pantalla de cinema contra la que ens projectem. Paul Valéry, que era l'únic que podia respondre a aquesta pregunta, la va respondre afirmativament.

Estic ordenant una part dels poemes que apareixeran, abans no acabi l'any espero, a la col·lecció El Tall de Mallorca. Potser hi inclouré aquesta versió-traducció d'un dels darrers poemes del llibre. Em direu que el poeta era un pessimista ? No em digueu que no heu vist encara que la vida és una història que sempre acaba malament.

Il disperato

El que serà aviat no serà més;

i el demà mor al cor d’avui mateix.

Darrera meu perdré allò que estimo

i és cert que el foc del temps sempre s’apaga.

Embrions concebuts, infants d’amor

o bé d’horror, sembrats cap el futur,

només sereu cadàvers ben superflus.

L’aurora que despunta creix obscura.

La vida és rica en falses joies cares

i si l’hora, d’un vol, us és plaent

penseu en la gran meuca, l’esperança.

Vigila la ganyota maquillada

i salva dels teus llavis el bes pútrid

que encara duu saliva del llimac.

putanes i marfantes, tomaquets i barjaules

Sóc un vell especialista en prostitució. Vell no per la meva edat, sinó pels dies que vaig viure al carrer de l'Hospital, cantonada Robadors, en una habitació de la Pensión Internacional, compartida amb l'Octavi Malagelada, escriptor sense obra, fill de Girona i, sobretot, pels mesos caminats al costat de Francesc Betriu pel Barri Xino mentre preparàvem una pel·lícula sobre el tema. Jo li feia d'ajudant de direcció. Erem a finals dels setanta i pensava que complíem un encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona. Vam fer molts quilòmetres i ens vam entrevistar amb moltes dones mentre prepràvem les entrevistes testimonials. La principal, la lider que havia sortit, fins i tot a la televisió era la Luisa. Vivia al carrer d'Escudillers. Prenia el sol a la platja de San Sebastian, els banys que hi havia al costat del Natació Barcelona i treballava de quatre a nou. La nit, deia, era perilosa. Era àvia i enviava diners cada mes a Madrid a la seva filla, marit i net. Recordo algunes frases d'ella: "la que te diga que esto es un trabajo como cualqier otro miente"... Votava el PCOE d'Enrique Lister. I tenia les coses molt clares. Estava pel consum de productes nacionals. Proteccionisme. Pel control sanitari obligatori. I per la legalatzació de la prostitució com a primer pas cap a la seva desaparició. D'aquells temps recordo una frase colpidora de Lord Bertrand Russell: "Qui està contra l'amor lliure està a favor de la prostitució". La Luisa m'invitava a fer un café quan anava esperar-la a un bar carrer desaparegut per l'obertura del carrer Maria Aurèlia Campmany. "¡Te invito !" em deia "¿Nos hemos acostado juntos tu y yo? Entonces te puedo invitar !" Insistia satisfeta. De vegades no hi era i una que esperava al bar els possibles clients i era de Girona em deia: "La Luisa és a dalt amb un amic, no trigarà massa..." Llavors contemplava l'anar i venir del carrer de sant Ramon i una dona petita i geperuda, que feia els cent passos, i rebia un cop al mes un actor progre de l'epoca que venia, des de Madrid, a buidar-li a dins les seves urgents necessitats mucoses. La Luisa apareixia i ens donava noms dones, i noms de bars i m'explicava les característiques de l'amic que acabava de deixar "Viene de... cada dos semanas cuando viene vender vino a Barcelona " i em deia el nom d'una ciutat de la Catalunya interior. "Yo trabajo pràcticamente con amigos fijos". Me gusta poder decir que no." Y aprofondia en les seves opinions. "La que necesite un chulo para que la proteja y la explote es una desgraciada..." No tenia una gran opinió de les seves companyes.

La pel·licula no es va arribar a rodar mai. En guanyar els partits d'esquerra les primeres eleccions democràtiques a l'Ajuntaments es va desdir d'aquella possibiliatat. La Luisa encara em va trucar emocionada i esperançada pel triomf del socialisme.

Tot ha canviat molt. La prostitució també. Hi ha coses que continuen igual però. El 80 % dels homes van de putes o hi han anat. Poetes, periodistes, editors, manobres, paletes, polítics i... Són aquets homes els que han de fer el pas cap a l'abolició de l'escalavatge sexual ? Una noia molt moderna, d'esquerres i feminisme em deia que en els temes de llibertat sexual no ens hi podíem ficar. Jo li proposava una campanya contra la publicitat de prostitució als nostres diaris. Darrera de cada anunci hi ha, al menys, tres o quatre delictes i jo, amb el meu euro amb vint no en vull ser còmplice... La consellera Tura va fer alguna acció important que penso que d'alguna manera ha pagat car perquè tothom mira cap a la Meca o cap a Andorra. I ls coses són com són i així les hem trobat i així les deixarem. Jo no sóc d'eixe món. Ho sento.

Felicitat

Els dolors són llargs i no s'acaben mai. La felicitat cada dia més curta i imprevisible. Alguna cosa surt bé. El nens de Castelldefels amb qui he fet un taller de poesia... Fa angúnia veure'ls ja tan determinats. Amb el destí ja tan fet. Mireu Poemexpress que és qui organitza aquesta bella iniciativa de poesia i il·lustració. Només duren una hora però, amb major o menor fortuna, vam acabar amb un incendi de creativitat on tots escrivien belles paraules. Podíem haver-hi estat encara un parell o tres d'hores més. Al final em demanen autògrafs ! El desig de fama... Alguns sembla que han comprès alguna cosa. Un repetidor de l'any passat recorda una història que vaig contar-los. No el meu nom. En un clarobscur de més de cinquanta anys apareix en el meu record la visita a Jaume Bofill i Ferro a la seva masia castell del Montseny.

Males noticies el cap de setmana. I un dinar vora el mar molt agradable amb una russa que passeja en barca els seus quaranta pequinesos . La felicitat té un punt d'oníric. Costa de creure quan apareix. Ja només de tant en tant. Erasme de Rotterdam ens ho advertia fa cinc cents anys però els humans som tossuts. Estúpids i tossuts. La senyoreta que "vigilava" mentre feia el taller els renya i m'adverteix que el què jo dic ella ja ho ha fet abans que... Entra en absurda competició. A ella no la miren amb aquets ulls que m'omplen d'energia. Estic amb els nens, amb les nenes i a favor d'ells. Palplantat al mig de la classe em limito a mirar de contenir, dirigir, a impulsar, l'allau de paraules i ulls, de sentiments que volen ser escoltats. I arrenco els silencis dels que no gosen ser ni participar. Quasi ni existir. Una nena romanesa i el seu silenci em fa recordar la meva experiència quan vaig arribar a Suïssa amb dotze anys. I només callava. Jo i ella. Aconsegueixo al final que escrigui belles paraules catalanes i que s'aixequi i que dreta ens les digui a tota la classe. Moment intens que els nens noten i comparteixen. Recordaré sempre el seu nom. Surto de l'escola esgotat i feliç. Ha estat només una hora molt intensa. La senyoreta, que és pilar del sistema, s'hi passa vuit hores cada dia. N'ha fet un ofici. És clar, no és el mateix. La nostra, la meva, ha estat una mena de felicitat express.

llestos que fan màrqueting

Hi ha una empresa mundialment famosa que va nèixer a Barcelona, a prop del carrer del Carme, i que repartia els seus primers productes en tramvia a les farmàcies. Aquesta empresa —que ara té la seva seu central en el 8ème de Paris, 7 rue de Téhéran, 75381, Tel: + 33 1 44 35 20 20. Fax: +33 1 42 25 67 16—es dedica, de fa un temps, a curar-nos de dues o tres mil malaties menjant els seus productes. Tota la seva publicitat i el seu màrqueting està orientat així. Alguns malpensats melidicents com jo, assegurem que, ben aviat, treuran un iogurt anticaspa i un altre que previndrà dels galindons i fins i tot te'ls ferà morir i despendre's d'esgotament si ja en pateixes. Aquesta empresa menysté o ignora el 10 % de la població que visita els supermercats i colmados del món. Abarrotes a Mèxic. Som els diabètics que ens passem una bona estona llegint la lletra minúscula dels ingredients que composen l'aliment. Que difícil és anar a comprar i no acabar amb un producte amb sucre refinat, negre, xarop de glucosa, mels de tota mena... dins de la bosa.

Aquesta mesquina manera de fer em porta a malfiar-me d'ells. No me'ls crec gens ni mica. Malgrat el temple dels fermentats làctics a l'edifici de La Vanguardia no me'ls crec. La seva luxuosa botiga la paga el lobby dels comerciants i especuladors del sucre ? Els productors ben segur que no. Només fan propaganda.