Lectures d'agost

Encara a Barcelona, costa d'abandonar el paradís de l'aire condicionat per les multituds estrangeres i les incomoditats d'un poblet de pedra de Girona, amb un somriure de satisfacció. Acabo de llegir "Manuscrits del bé i del mal" que duu per subtítol Arxius vigatans (Segles XIV-XVII) i que va escriure i publicar el 1993 Lluís Orriols I Monset a la col·lecció Cami ral de l'editor Rafael Dalmau de Barcelona. El ja finat Orriols es va entretenir a furgar i rescatar dels arxius vigatans les denúncies i queixes dels seus avantpassats. En ells es mostra i es demostra que no hi ha res de nou sota el sol i que els humans sempre hem estat molt humans. Massa. El llibre és un fresc que com el Decameró ens ensenya homes cruels i concupiscents, també pietosos i dones santes i pecadores, pestes i guerres, avars i generosos... tot plegat amb un català d'una gran riquesa però eficaç i de bon llegir, sense inútils guarniments i ple d'humor salaç. El primer document és de l'any 1374 en el que Joana d'Aragó, filla del Cerimoniós instal·la la seva cort a Vic i l'últim del 1699, en el qu ens parla de l'organista de Moià, en Josep Fàbrega, de mans massa àgils i tocadores...

Que bonic trobar la màquina del temps que és el llibre. Que agradable conversar amb un home que no vaig conèixer però amb qui trobo tants punts en comú. Ell també sabia on són Les Olletes ! El mateix editor li va publicar un llibres sobre les bruixes trobades als arxius... Com en aquest llibres la condició històrica de la dona suposo que hi serà també cruelment i clarament explicada.

Estic corregint els darrers detalls de les galerades del meu Vestigis. Poemes i dibuixos que presentaré a partir de Tot Sants. Com dic al meu epitafi "Encara un llibre per llegir...". La felicitat més absoluta—en el paradís de l'aire condicionat—.

canvi d'embut

Han fet cada dia més estret el tub d'escolament i jo ja no hi passo. Avui ja no he comprat El Periódico en català. Quedo a l'espera del nou diari Ara i, per ara amb l'Avui ja faig. Avui amb l'entrevista amb el conseller Castells. Coincidència en la data ? Ben segur que no. El seu "Vergonya diputats vergonya ! " és del tot admirable. S'acosten temps curiosos i divertits... Gràcies senyor Castells.

Massa sovint em miro el programa nocturn de Intereconomia. Cal saber què pensen els nostres enemics. I qui són. Hi ha caspa, reaccionaris de tota mena, ressentits, oportunistes, gent de dretes, traficants d'armes... i Pablo Catellanos que ara —que ja se li han afluixat del tot les poques les neurones— aboca per la boca tot el que el seu terrós cervell li mana. Quins mecanismes de control té o tenia el PSOE per permetre que un ment tan primaria i privilegiada arribés a figurar a la seva dirrecció ? S'han modificat aquests mecanismes o continuen essent els mateixos ? El PSC no és o era una altra cosa ?

Afirmació

Visca Kosovo lliure i independent ! Paral·lelismes interessats ? Sí, ho són tan els meus com ho són els vostres...

Llibres i vida

M'empastillo em drogo, dormo somio i llegeixo. Avui he sortit a veure l'estiu amb les cames que em feien figa... Bé. Els llibres formen parta de la vida ? Sí, és clar. Com l'afecten ? Vull dir com toquen l'humor i els humors. Ens toquen segons el nostre caràcter ja conformat i fet o encara el poleixen i el gasten i el ratllen i... Aquest dies Memoires intimes de Georges Simenon. Uf ! Quina patada al ventre i a l'esperit. Encara me'n falta un vint per cent... Sempre he estat un gran lector de Simenon però ara és diferent. Parla d'ell als seus fills. Tres nois i la suicidada filla Marie-Jo... En Xavier Pla amb qui coincideixo en la devoció cap a l'escriptor belga em deia que aquest no era un gran llibre seu... N'hauré de parlar amb ell. Sens dubte. L'humà hi és descrit amb tot detall de manera magistral. Simenon és un gran "raconteur"em concediu la traducció "explicador" ?— I mai no fa literatura "dans le mauvais sens". Ni literariament ni humanament mai no està encantat d'haver-se conegut. Sempre podem polir-nos encara una mica i aprendre alguna cosa, vigilants... Aquest dies de manifestació una bona germaneta em baixa desde París la biografia de Simenon escrita per Pierre Assouline que és tres anys més jove que jo. A veure com, vist de fora i des de França, és veu l'immens escriptor. Per a mi és el Balzac del segle XX i que consti que els seus Maigret són minoria a la seva obra feta de més de dues centes peces.

Tip de l'encostipat estiuenc

Ja noteu amics com es reconstrueix la realitat. Heu vist les noticies d'Intereconomia del dissabte 10 de juliol ? Són penjades al Facebook. Per què la TV3 no les passa ? Ho faran potser en els programes d'humor. Banalitza que alguna cosa queda... Hi ha forces ocultes que treballen però. Estic convençut que aixó és així. El president Montilla el treballen les aigues subterranies i el duen cap a on ell mai no s'ahuria imaginat. A la Rioja, a Murcia, a Andalusia i fins i tot a València és la persona que imprimeix i marca caràcter al càrrec de president de l'autonomia. A Catalunya no; és a l'inrevés. Montilla té a sobre el pes de Macià, de Companys, de Tarradelles de Pujol, de Maragall... La feina dels que som independentistes i patriotes ara és no fer-li fàcil esdevenir traïdor a Catalunya... L'altre dia vaig ser molt feliç xerrant amb els meus venerables savis que van encapçalar el Manifest del 12 d'abril. Molt amb en Joan Solà a qui vaig agrair la seva última classe a la Universitat de Barcelona. Li vaig agrair els seu gran rigor científic barrejat de gran flexibilitat... Així hem de ser amb el nostre patriotisme: realistes en els somiatges i no fer volar coloms i alhora no perdre mai de vista els objectius finals. No hi ha contradicció possible.

Diaris de cada dia

Aixó és una desgràcia. Aixó són els diaris de Barcelona que esdevenen cada dia més ilegibles. Els castellans no els llegeixo. Si tothom fes com jo s'ho haurien de fer mirar amb més deteniment, no ? Repetiré fins el dia que em mori i deixi d'aburrir-vos que a mi encara em sorprèn i corprèn que un dels diaris espanyols de Barcelona fes el 2008 un especial d'homenatge al centenari de Mercè Rodoreda en castellà. Vull dir-vos que aviat deixeré de comprar i llegir El Periódico de Catalunya. Fan pseudo espanyolisme socialista en català—mal escrit—. Quan la risisble i ridícula història de la reforma de la Diagonal van agantar el pal de la vela fins que la opció C va guanyar...Llavors, com són "independents" van carregar contre l'alcalde Hereu i altres de més bona i curta fe... Ara carreguen contra Omnium, els independentistes i treballen per a la desafecció de la desafecció... O és que els castellans i altres messetaris borden massa per telèfon?

Ah ! És lícit ocupar llicencies públiques de televisió en TDT per mentir i insultar 24 hores al dia a Catalunya i als catalans ? La nostra TV3 banalitza, com quasi sempre, i els posa als programes d'humor però jo penso en Bertold Brecht "van venir a cercar els jueus i no vaig dir res..."

Carta a una amic sobre la independència de Catalunya i els polítics catalans

Un amic de la més tendra joventut gracienca m'escriu i em fa preguntes. Jo li contesto:

Estimat Manel:

Ben segur que tens raó. Quins polítics ens dirigiran la independència de Catalunya ? Quins ens hi portaran ? Els mateixos que ara ens governen ? Els que nosaltres votem ? Els que nosaltes no votem ? La llei que diu que cada poble té els dirigents que es mereix cou i massa sovint ens sembla injusta... Però recorda que Franco va morir al llit. Amb una gran part de la burgesia catalana que venia de la Lliga a Sevilla, amb Queipo de LLano i el Tercio Nuestra Señora de Montserrat...

Hi ha una novel·la francesa, de les que he perdut, del que també se'n va fer una pel·lícula, en alemany, que es diu La mort es el meu ofici —La mort est mon métier, Robert Merle, 1952— Das Todt ist meine Arbeit—que no és sinó la biografia justificada d'un "pobre" fuster que acaba essent un assasí de la SS. Vivim rodejats de "futurs" assasins a qui només cal modificar la circumstancies perquè puguin "realitzar-se" ? Pensa en la Fai i l'Arrabassada... De la mateixa manera penso que estem envoltats de futurs polítics honestos i treballadors i no enlluernats per la moqueta, els diners, els Audis oficials, els palaus, els culs d'home i de dona... El que en diuen l'eròtica del poder.

En unes converses que estem fent sota el títol d'Utopies quotidianes el més d'octubre, el dia 25, en fem una que duu per títol Seguidisme i lideratge. Els que ens manen i els que segueixen i que volen seguir manats pels mateixos i de la mateixa manera. En les democràcies modernes un 40 % pensa A, l'altre 40 % pensa B i la resta— que no sap ni respon i és d'opinió flotant i ignorant—és qui acaba decidint... Aquesta és una opinió massa pessimista però també hi hem de reflexionar...

Ara però ha arribat el moment de sobrepassar les lleis i els polítics que les fan i les impulsen i les "imposen ". Ara que Polònia—el programa de TV3— té més sentit comú polític que no pas les declaracions institucionals és un d'aquests moments que podem convertir en clarificadors. Com la clara d'ou que s'utilitza per purificar el vi.

Mira't si us plau www.manifest12abril.cat que és d'una pura ingenuitat... però no era d'ingènua la gent que va cremar Santa Maria del Mar i d'altres ? No es pensaven que cambiaven moltes coses ? I no et creguis, ja em coneixes, que jo predico tan extremes ingeniutats. Menja capellans teòric només. Apostata pràctic però.

Jo, és clar, l'he signat. Ja te n'explicaré alguna interioritats sucoses...

La victòria és sempre dels tossuts i ara no ens toca cap altra cosa. Dir no a les dubtoses ambigüitats assenyades. Com feia en raimon ja fa molts anys. Als arrivistes que ens volen ser enganyats... Ja veus que aquesta frase no vol dir res però en Miret del Palau de la Música és un sonat o una manera de fer i de concebre els "negocis" ? Pensa que el seu pare, Millet Maristany, patriota català, era del que estava a Sevilla abans citada. El estafador sempre compte amb la gasiveria de l'estafat. Tossuts i clarividents, i amb un somriure als llavis no hem de fer ni ser res més. Ja comencem a tenir-ne l'edat. Oi Manel ?

Desconeixament profund de la realitat

Aquests animals del creatci superior—superior perquè és el tribunal de més alt nivell de l'Estat—que viuen en una bombolla castellana de palaus, de cotxes oficials i luxe. S'atreveixen a fer comentaris sobre el malhaurat i difunt estatut i a parlar i a opinar sobre de la llengua vehicular de Catalunya. Aquets cretins no saben que l'obligatòria, forçada i imposada llengua vehicular de la ciutat de Barcelona és el castellà ? Que els que gosem sempre fer-nos entendre en la llengua de Catalunya i viure la nostra vida en català estem sempre abocats al fracàs ? És una consigna que els venedors i venedores del Corte Inglés sempre es direigeixin, primer, als nous vinguts en castellà? Fins quan accepterem que locutors i locutores de TV3, la nostra, entrevistin a italians i italianes, francesos i franceses, turcs i turques en castellà... ? Deu ser perquè és una llengua que s'escriu com es parla i es parla com s'escriu ? Estaria bé que algú amb dos dits de front fes una entrevista a aquests senyora i senyors sobre els seus coneixements sobre la realitat de la nostra Nació , la seva llengua i la seva cultura. Ens estiraríem els pocs pèls que ens queden a la clepsa. El príncep de Girona avui ha fet un bell esforç ple de mèrit reeixit i ha llirat uns premis parlant en català. Gràcies per l'esforç.

Encara Salvador Espriu

NO CONVÉ QUE DIGUEM EL NOM XXXVIII

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."


Salvador Espriu: “La pell de brau XXXVIII”. Obres completes. Barcelona: Ed. 62,
Clàssics Catalans del segle XX, 1977. (p.378)

Temps d'arbitres o la negació de la veritat i la creació de noves

La FIFA prohibeix repetir als estadis de Sudàfrica les jugades dubtoses a les pantalles col·locades als estadis. Així els errors dels arbitres es converteixen en realitat i la realitat "de veritat" que potser han vist vuitanta-mil persones en directe i mil milions de persones per televisió passa a ser una ficció, una il·lusió, una mentida que mai no ha existit. D'aquesta manera el gol d'Angleterra, amb la pilota ficada més d'un metre dins a la porteria, no és un gol i el fora de joc de tres metros d'Argentina ho és i també va ser declarat vàlid. Avui mateix el tribunal constitucional ens dirà el que és real i el què no ho és de l'Estaut de Catalunya i els servidors del poder ens ho repetiran fins a empatxar-nos, fins al vòmit. Parlem una llengua vàlida ? Tenim sentiments de pertinença vàlids ? Els Segadors és el nostre himne nacional ? Existim ? Què ens permeten ser ?

No seria millor i més pràctic per a tots si al costat de les sorolloses trompetes de la mort, que no permeten als estadis de Sudàfrica ni escoltar, ni sentir, ni parlar ni quasi pensar... venguessin també unes agulles xineses, és clar, molt esmolades per punxar-nos el ulls ?

Maleïda primavera

De sant Jordi fins a sant Joan sempre passo temps difícils. Aniversaris del cos i de l'esperit—que són el mateix—s'agrumollen aquests dies i em taponen. La por de ser queixós, irritable, sentenciós i poc agradable m'ha allunyat de vosaltres. La primavera i el mes més cruel són, des de fa anys per a mi un temps complicat de viure. El dia de la rosa i el llibre el meu pare va aparèixer a dinar amb nosaltres quasi moribund. El diagnòstic va ser incert—deixant a banda els seus quasi noranta-dos—i els deu dies d'hospital van acabar amb la implantació d'un petit enginy eléctric que li assegura un batec regular i suficient del seu cor. I moltes noves decisions que ell ja no pot prendre. Sempre dic i penso que quan jo vaig néixer ell ja havia perdut una guerra... Costa de fer de pare del pare i tot plegat afecta el cos i l'esperit—que continuen essent el mateix—. Els dies de les fulletes i les flors m'han semblat de fa temps una enganyifa per potenciar i justificar, el que Paul Valéry anomena gran meuca, l'esperança. Bé ell en diu "catin" però. El meu bon amic MB s'indigna de la publicació el 2008 a França i el 2009 a Madrid en edició bilingüe enfrontada de Corona et coronilla, l'últim poemari desesperat de Paul Valéry, en el que reuneix tots el poemes dedicats, dirigits, escrits per a Jean Voilier, nom de pluma de Jeanne Loviton, que un diumenge d'abril li anunciava la ruptura de les seves relacions amoroses. El meu bon amic MB considera vergonyoses i lamentables les queixes i el dolor del gran poeta de Seta. Hauria preferit que el gran escriptor de marbre ben escandit no hagués mostrat la humana i pútrida carn. Alguna dona es mereix o justifica la passió tan descordada d'un vell ? A mi la pregunta em fa somriure. Els grans escriptors són sempre com un mirall, com una pantalla de cinema contra la que ens projectem. Paul Valéry, que era l'únic que podia respondre a aquesta pregunta, la va respondre afirmativament.

Estic ordenant una part dels poemes que apareixeran, abans no acabi l'any espero, a la col·lecció El Tall de Mallorca. Potser hi inclouré aquesta versió-traducció d'un dels darrers poemes del llibre. Em direu que el poeta era un pessimista ? No em digueu que no heu vist encara que la vida és una història que sempre acaba malament.

Il disperato

El que serà aviat no serà més;

i el demà mor al cor d’avui mateix.

Darrera meu perdré allò que estimo

i és cert que el foc del temps sempre s’apaga.

Embrions concebuts, infants d’amor

o bé d’horror, sembrats cap el futur,

només sereu cadàvers ben superflus.

L’aurora que despunta creix obscura.

La vida és rica en falses joies cares

i si l’hora, d’un vol, us és plaent

penseu en la gran meuca, l’esperança.

Vigila la ganyota maquillada

i salva dels teus llavis el bes pútrid

que encara duu saliva del llimac.

putanes i marfantes, tomaquets i barjaules

Sóc un vell especialista en prostitució. Vell no per la meva edat, sinó pels dies que vaig viure al carrer de l'Hospital, cantonada Robadors, en una habitació de la Pensión Internacional, compartida amb l'Octavi Malagelada, escriptor sense obra, fill de Girona i, sobretot, pels mesos caminats al costat de Francesc Betriu pel Barri Xino mentre preparàvem una pel·lícula sobre el tema. Jo li feia d'ajudant de direcció. Erem a finals dels setanta i pensava que complíem un encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona. Vam fer molts quilòmetres i ens vam entrevistar amb moltes dones mentre prepràvem les entrevistes testimonials. La principal, la lider que havia sortit, fins i tot a la televisió era la Luisa. Vivia al carrer d'Escudillers. Prenia el sol a la platja de San Sebastian, els banys que hi havia al costat del Natació Barcelona i treballava de quatre a nou. La nit, deia, era perilosa. Era àvia i enviava diners cada mes a Madrid a la seva filla, marit i net. Recordo algunes frases d'ella: "la que te diga que esto es un trabajo como cualqier otro miente"... Votava el PCOE d'Enrique Lister. I tenia les coses molt clares. Estava pel consum de productes nacionals. Proteccionisme. Pel control sanitari obligatori. I per la legalatzació de la prostitució com a primer pas cap a la seva desaparició. D'aquells temps recordo una frase colpidora de Lord Bertrand Russell: "Qui està contra l'amor lliure està a favor de la prostitució". La Luisa m'invitava a fer un café quan anava esperar-la a un bar carrer desaparegut per l'obertura del carrer Maria Aurèlia Campmany. "¡Te invito !" em deia "¿Nos hemos acostado juntos tu y yo? Entonces te puedo invitar !" Insistia satisfeta. De vegades no hi era i una que esperava al bar els possibles clients i era de Girona em deia: "La Luisa és a dalt amb un amic, no trigarà massa..." Llavors contemplava l'anar i venir del carrer de sant Ramon i una dona petita i geperuda, que feia els cent passos, i rebia un cop al mes un actor progre de l'epoca que venia, des de Madrid, a buidar-li a dins les seves urgents necessitats mucoses. La Luisa apareixia i ens donava noms dones, i noms de bars i m'explicava les característiques de l'amic que acabava de deixar "Viene de... cada dos semanas cuando viene vender vino a Barcelona " i em deia el nom d'una ciutat de la Catalunya interior. "Yo trabajo pràcticamente con amigos fijos". Me gusta poder decir que no." Y aprofondia en les seves opinions. "La que necesite un chulo para que la proteja y la explote es una desgraciada..." No tenia una gran opinió de les seves companyes.

La pel·licula no es va arribar a rodar mai. En guanyar els partits d'esquerra les primeres eleccions democràtiques a l'Ajuntaments es va desdir d'aquella possibiliatat. La Luisa encara em va trucar emocionada i esperançada pel triomf del socialisme.

Tot ha canviat molt. La prostitució també. Hi ha coses que continuen igual però. El 80 % dels homes van de putes o hi han anat. Poetes, periodistes, editors, manobres, paletes, polítics i... Són aquets homes els que han de fer el pas cap a l'abolició de l'escalavatge sexual ? Una noia molt moderna, d'esquerres i feminisme em deia que en els temes de llibertat sexual no ens hi podíem ficar. Jo li proposava una campanya contra la publicitat de prostitució als nostres diaris. Darrera de cada anunci hi ha, al menys, tres o quatre delictes i jo, amb el meu euro amb vint no en vull ser còmplice... La consellera Tura va fer alguna acció important que penso que d'alguna manera ha pagat car perquè tothom mira cap a la Meca o cap a Andorra. I ls coses són com són i així les hem trobat i així les deixarem. Jo no sóc d'eixe món. Ho sento.

Felicitat

Els dolors són llargs i no s'acaben mai. La felicitat cada dia més curta i imprevisible. Alguna cosa surt bé. El nens de Castelldefels amb qui he fet un taller de poesia... Fa angúnia veure'ls ja tan determinats. Amb el destí ja tan fet. Mireu Poemexpress que és qui organitza aquesta bella iniciativa de poesia i il·lustració. Només duren una hora però, amb major o menor fortuna, vam acabar amb un incendi de creativitat on tots escrivien belles paraules. Podíem haver-hi estat encara un parell o tres d'hores més. Al final em demanen autògrafs ! El desig de fama... Alguns sembla que han comprès alguna cosa. Un repetidor de l'any passat recorda una història que vaig contar-los. No el meu nom. En un clarobscur de més de cinquanta anys apareix en el meu record la visita a Jaume Bofill i Ferro a la seva masia castell del Montseny.

Males noticies el cap de setmana. I un dinar vora el mar molt agradable amb una russa que passeja en barca els seus quaranta pequinesos . La felicitat té un punt d'oníric. Costa de creure quan apareix. Ja només de tant en tant. Erasme de Rotterdam ens ho advertia fa cinc cents anys però els humans som tossuts. Estúpids i tossuts. La senyoreta que "vigilava" mentre feia el taller els renya i m'adverteix que el què jo dic ella ja ho ha fet abans que... Entra en absurda competició. A ella no la miren amb aquets ulls que m'omplen d'energia. Estic amb els nens, amb les nenes i a favor d'ells. Palplantat al mig de la classe em limito a mirar de contenir, dirigir, a impulsar, l'allau de paraules i ulls, de sentiments que volen ser escoltats. I arrenco els silencis dels que no gosen ser ni participar. Quasi ni existir. Una nena romanesa i el seu silenci em fa recordar la meva experiència quan vaig arribar a Suïssa amb dotze anys. I només callava. Jo i ella. Aconsegueixo al final que escrigui belles paraules catalanes i que s'aixequi i que dreta ens les digui a tota la classe. Moment intens que els nens noten i comparteixen. Recordaré sempre el seu nom. Surto de l'escola esgotat i feliç. Ha estat només una hora molt intensa. La senyoreta, que és pilar del sistema, s'hi passa vuit hores cada dia. N'ha fet un ofici. És clar, no és el mateix. La nostra, la meva, ha estat una mena de felicitat express.

llestos que fan màrqueting

Hi ha una empresa mundialment famosa que va nèixer a Barcelona, a prop del carrer del Carme, i que repartia els seus primers productes en tramvia a les farmàcies. Aquesta empresa —que ara té la seva seu central en el 8ème de Paris, 7 rue de Téhéran, 75381, Tel: + 33 1 44 35 20 20. Fax: +33 1 42 25 67 16—es dedica, de fa un temps, a curar-nos de dues o tres mil malaties menjant els seus productes. Tota la seva publicitat i el seu màrqueting està orientat així. Alguns malpensats melidicents com jo, assegurem que, ben aviat, treuran un iogurt anticaspa i un altre que previndrà dels galindons i fins i tot te'ls ferà morir i despendre's d'esgotament si ja en pateixes. Aquesta empresa menysté o ignora el 10 % de la població que visita els supermercats i colmados del món. Abarrotes a Mèxic. Som els diabètics que ens passem una bona estona llegint la lletra minúscula dels ingredients que composen l'aliment. Que difícil és anar a comprar i no acabar amb un producte amb sucre refinat, negre, xarop de glucosa, mels de tota mena... dins de la bosa.

Aquesta mesquina manera de fer em porta a malfiar-me d'ells. No me'ls crec gens ni mica. Malgrat el temple dels fermentats làctics a l'edifici de La Vanguardia no me'ls crec. La seva luxuosa botiga la paga el lobby dels comerciants i especuladors del sucre ? Els productors ben segur que no. Només fan propaganda.

dies difícils

Encara plou. La primavera lluita contra l'hivern. I el cos en paga les conseqüencies i fa que la mirada sigui més acerada, més clara i objectiva... I veiem que tot és fastigós "pour ainsi dire". Continuo amb Zweig. Ara Erasme de Rotterdam, i el simultanejo amb l'Elogi de la follia. Quan torni a Basilea, a més de tornar a admirar els Holbein, aniré a la tomba d'Erasme. Com feia Miquel Batllori. I pensaré en els dos. I la meva silenciosa pregaria atea serà un renec. El mes de març és ben dificil. Avui Sant Medir i plou. Els nens colliran carmels mullats. I les nenes. Ah ! la meva infància i la plaça Trilla a casa els Passarells. Ahir em van sortir i crèixer ales però durant el dia es van anar pansint i replegant. Al vespre només en quedava cendra de les plumes i no vaig anar—malgrat la montillana invitació a la inaguració de l'any Maragall. Guerra i Carnaval. Constato un cop més—i m'agrada—que sé com fer-les nèixer. I penso en l'esperança. Els T&S tocaven a Lleida. M'hauria agradat poder escoltar-los tocar i cantar—com m'agraden aquestes construccions modals fetes amb verbs tan catalanes !—. Gosar poder ser. I sense por. Fer en comptes de ser. Més acció i menys pesament... Demà dia 4, aniversari del meu primer casament fallit, del premi d'Alcoi amb Ressenya, del meu tercer brot—aquest paralitzant— i aniversari de la mort de Luisa Mercedes Levinson Jové. Com els sioux o d'altres indigenes americans—que triaven el dia de la seva mort—, penso que si passo el cap i els esculls del 4 de març d'aqui vint i pico d'anys, podré arribar fins l'abril... Rodoreda.

Pluja al bosc. El dissabte, com sabeu, vaig ser al Marquet de les Roques. Carinyosa acolllida dels meus poemes. Abans del recitat i al baixar del cotxe que conduia la Lai—snyora de Sesé—, allau de sentors i perfums de pedra, terra i natura xopa. Reals i irreals. La caçadora no hi era.

La poesia és real o irreal ? És pensament o acció? Acció real. Ves per on!

Plaça pública i definicions

Massa dies sense vosaltres. Molta feina i molts càrrecs i encàrrecs. Ahir petit recital conjunt de poesia al Marquet de les Roques amb l'Antoni Clapés—un lloc màgic que fa por—i petit i agradable bany de multituds en una gibrelleta d'amics coneguts i desconeguts de totes les edats molt atents i concentrats en escoltar-nos. Fins i tot—oh meravella !—diuen que em pagaran alguna cosa. Amb la retenció, és clar. Es veu que amb el trenta per cent que li descompten a la meva dona no en tenen prou per a intoxicar-se de moqueta i han de venir a mossegar, també, els rèdits saborosos de la poesia.

Un d'aquests dies es veu que vaig dir que sí al meu ordinador quan li havia d'haver dit que no. I màquina i programa es van posar d'acord per fer arribar a tots els amics i coneguts la "meva" invitació per adherir-se al Facebook. La proposta era tan tosca que no van comparar les adreces ni els arxius i tothom va rebre la meva solicitud d'amistat. Els amics que ja ho són i hi són, els que no hi són i el meu instal·lador d'aire condicionat que m'avia deixat glaçat, no fa massa dies, amb el seu pressupost enviat per correu electrònic. Un bon poeta director me'n va advertir el primer tot dient-me que ja no podia ser més amic meu... Després vaig rebre un petit allau de negatives curiosament justificades. Algunes, sí, més curioses que les altres. Recordeu un poema meu del llibre Ressenya que fa:

Lectures

Algú m'ha dit que Borges deia

—Octavio Paz m'insultaria

per recitar citacions d'altri:

"Intelectual a la violeta"—,

que un fi prohom de l'Argentina

va dir que el tango només era

el subproducte bord i híbrid

del barri baix d'arran del port.

I Borges diu que aixó no ens diu,

de cap manera, el que és el tango.

En canvi sí que defineix,

perfectament i sense embuts,

el fi prohom de l'Argentina.

Ai quan definim ! Moltes vegades sense notar-ho ni voler-ho ens retratem ben retratats.

Un d'aquests amics meus, que ho és de veritat i que és persona intel·ligent, professor universitari i força sovint el meu maître à penser, em parlava d'ensenyar el cul, de joc d'adolescents, de desvagats que tenen temps per perdre... Vaig recordar més tard que tampoc no fa servir telèfon mòbil... D'alguna manera està tocat per un cert autisme tecnològic. O no li interessa el que diu la gent. Els amics i coneguts que es troben, de vespre en vespre, a l'Àgora tecnològica que és Facebook. Després vaig recordar que darrera la gran panxa obelixiana que l'amaga, parla fort i crida molt. I té el nivell d'interrupció força baix, tendint a zero, i que és difícil respondre'l quan ell parla. Els amics s'han d'agafar carinyosament com venen i són !

Més o menys matitzades i matizables hi havia amics que acusaven internet i el facebook d'alguns dels mals del nostre temps i feien Gutemberg—per així dir-ho—culpable de la publicació de Mein Kampf....

A mi m'ha servit per retrobar una vella amiga de fa més de trenta anys i constatar amb alegria que algunes coses no canvien mai. I alguns somriures. Les més bones de servar... malgrat el caos desordenat d'aquesta vida. Em demana que parlem de llengües maternes... Un dia s'aquests parlaré de la llengua de morir. Que és la de veritat, noia.

colons de castelans !

M'agraden els esports com a espetacle televisiu. Què hi farem ? Aquests dies em miro els Jocs d'hivern a Vancouver, admiro en Simon Amman i recordo quan jo era l'esquiador vermell i l'únic espectador de HC du Locle en ple hivern a la patinoire descoberta de la petita ciutat del Jura... Partits violents de tercera divisió de hoquei sobre gel. El meu heroi es deia Rocco i era gravador d'acer chez Huguenin medailleurs amb el meu pare. Temps d'angoixa i somnis a menys 22 graus. L'adolescent infantesa. Baixava cap a casa, travessant els camps coberts de neu i gel per la Banane... Tornem a finals de febrer al Canadà: hi ha una locutora a televisió espanyola—es diu Paloma com la de la verbena ? És una altra? La veu de Sección Femenina és la mateixa—que ens té molt ben informats sobre l'accident de la catalana Queralt CateLet i sobre les proeses i dificultats de l'Ander MirambeL. I penso: és clar és que és casteLana i parla casteLano. Què hi farem ? Mala cara quan morirem ! Penso. I encara plou a la ciutat.

Poema de pedra o de ferro per ser enfonsat amb l'escultura d'en Jaume Rodri La sirena.

A dues atmosferes de fondària

Per ser enfonsat a 10 m amb l’escultura

de Jaume Rodri “la sirena”.

Germà submarinista que baixes fins aquí

i vols ser com els peixos que només tenen por.

Contempla la sirena que mai no fuig de l’home,

i lentament murmura aquests versos de ferro*

que viuen ja per sempre i et volen exhortar.

Adona’t de la pau que t’omple i et penetra,

del sentiment fratern que tens amb els companys

que gosen submergir-se entre lliscoses ombres.

Podries conservar-lo sencer dins del teu cor

quan tornis a la terra i visquis entre els altres?

Que l’aire inacabable et faci més humà.

* També poden ser “de pedra”

Germanor

L'escultor Jaume Rodri, que vaig descobrir en l'homenatge pòstum a Ricard Salvat que vam organitzar a l'Ateneu Barcelonès, té unes fantàstiques pedres de granet en forma d'ànfora que vol llençar al mar a deu metres de fondària perquè els submarinistes les visitin. Evindenment duen el nom de Sirena I, Sirena II... Ell ha fet unes gestions a la Costa Brava i jo les he fetes en una ciutat veïna de Barcelona que hi podríem estar interessades a través d'una fantàstica Fundació oberta que s'ocupa de la seva ciutat... Vaig pensar d'escriure un poema per col·locar-lo al peu de la sirena enfonsada. L'esca del poema és la que ara us explico: de fa ja força temps sóc dive master i m'he capbussat en molt mars del món. La sensació de silenci i ingravidesa és impossible d'explicar. A alguns els produiex un gran terror i calutrofòbia i a mi, des del primer dia en que vaig respirar sota l'aigua del mar, un sentiment de pau i confort que anul·la totes les dificultats i inconvenients... el pes de l'equip i la fredor de les aigües mediterrànies. Si sabèssiu les immersions del Carib o de l'Indic que no en tenen cap ni una! Però ni us vull fer dentetes... Següint les recomanacions de PADI—que em va lliurar els meus títols— abans de qualsevol immersió, sempre fixem una parella, ja en el barco, que ens control·la l'equip i que més tard, durant els trenta o cinquanta minuts en el món del silenci no us perd mai de vista i és el bon company o companya de passejada o de nedada. Aquesta ajuda i vigilancia, és clar que sempre és recíproca. Us prometo que a trenta o quaranta metros de fondària—uns deu o 0nze pisos—el sentiment de companyonia entre dues persones i tot l'equipatge dels desafiants homes que pretenen ser peixos augmenta segons vas enfonsant-te cap al blau més fosc de l'abisme. Al Carib o a l'Indic no encara, però us prometo que a quaranta metros de fondària, al Medierrani algunes èpoques de l'any és negra nit i hi fa un fred que pela. Aquest sentiment de germanor, de companyia, de pau intensa que jo he sentit amb un sargento primer del paracaigudistes belgues que es deia Fernàndez i parlava francès i andalús, o amb un indi millonari o amb mexicans fredolics i simpàtics voldria que els meus submarinistes catalans que miraran la pedra d'en Jaume Rodri i llegiran el meu poema—encara no escrit— se l'eduguessin també en despullar-se del vestit de neopré i les ampolles d'aire comprimit i el regulador. Per què aquest sentiment de germanor que tenim els humans davant el què és perillós i desconegut no el podem conservar—ni cque fos una mica— un cop sortits del mar i amb vestit de ciutadà ?

En Jaume Rodri que al Consell de la Pau de Catalunya ha picat tanta pedra en favor de la pau, de Catalunya i del món, al costat de Ricard Salvat, ben segur que m'hi ajudarà. I jo escriuré el poema d'exhortació.

Coses que m'irriten

Un dia hauré de fer una llista de les coses que m'irriten. Petites i grans. Aquest cap de setmana me'n ha passat una que, finalment, m'ha fet riure força. I he rigut irritat. Insisteixo: per què la gent respon al que no li preguntes i, en canvi, no contesta el que li demanes ? Tothom s'ha de comportar com els polítics ? M'explico. Rebo fa uns dies el nou llibre d'una poetessa coneguda. Està ben editat i entre el divuit llibres publicats hi trobo amics i amigues, coneguts i saludats... En un atac d'optimisme arrauxat—encara en tinc alguna febrada—divendres escric a la directora de la col·lecció preguntant-li si vol llegir el meu Gobi i la meva traducció de... d'un poeta francès. Li adjunto el poema de Pèrgam com a tast... Em respon el mateix diumenge i em diu que ja té programada i plena la col·lecció fins el 2014. Conclusions: la senyora no sap llegir i no li agrada llegir poesia. Li he respost que en tan allunyada data ja tornarem a escriure'ns. Ho faré si encara sóc viu ! Però si no em llegeix abans no li deixaré publicar cap llibre meu !