El bloc d'en Sergi Jover

Lectures d'agost

2010-08-09T16:50:00.002+02:00

Encara a Barcelona, costa d'abandonar el paradís de l'aire condicionat per les multituds estrangeres i les incomoditats d'un poblet de pedra de Girona, amb un somriure de satisfacció. Acabo de llegir "Manuscrits del bé i del mal" que duu per subtítol Arxius vigatans (Segles XIV-XVII) i que va escriure i publicar el 1993 Lluís Orriols I Monset a la col·lecció Cami ral de l'editor Rafael Dalmau de Barcelona. El ja finat Orriols es va entretenir a furgar i rescatar dels arxius vigatans les denúncies i queixes dels seus avantpassats. En ells es mostra i es demostra que no hi ha res de nou sota el sol i que els humans sempre hem estat molt humans. Massa. El llibre és un fresc que com el Decameró ens ensenya homes cruels i concupiscents, també pietosos i dones santes i pecadores, pestes i guerres, avars i generosos... tot plegat amb un català d'una gran riquesa però eficaç i de bon llegir, sense inútils guarniments i ple d'humor salaç. El primer document és de l'any 1374 en el que Joana d'Aragó, filla del Cerimoniós instal·la la seva cort a Vic i l'últim del 1699, en el qu ens parla de l'organista de Moià, en Josep Fàbrega, de mans massa àgils i tocadores...

Que bonic trobar la màquina del temps que és el llibre. Que agradable conversar amb un home que no vaig conèixer però amb qui trobo tants punts en comú. Ell també sabia on són Les Olletes ! El mateix editor li va publicar un llibres sobre les bruixes trobades als arxius... Com en aquest llibres la condició històrica de la dona suposo que hi serà també cruelment i clarament explicada.

Estic corregint els darrers detalls de les galerades del meu Vestigis. Poemes i dibuixos que presentaré a partir de Tot Sants. Com dic al meu epitafi "Encara un llibre per llegir...". La felicitat més absoluta—en el paradís de l'aire condicionat—.

canvi d'embut

2010-08-01T16:36:00.003+02:00

Han fet cada dia més estret el tub d'escolament i jo ja no hi passo. Avui ja no he comprat El Periódico en català. Quedo a l'espera del nou diari Ara i, per ara amb l'Avui ja faig. Avui amb l'entrevista amb el conseller Castells. Coincidència en la data ? Ben segur que no. El seu "Vergonya diputats vergonya ! " és del tot admirable. S'acosten temps curiosos i divertits... Gràcies senyor Castells.

Massa sovint em miro el programa nocturn de Intereconomia. Cal saber què pensen els nostres enemics. I qui són. Hi ha caspa, reaccionaris de tota mena, ressentits, oportunistes, gent de dretes, traficants d'armes... i Pablo Catellanos que ara —que ja se li han afluixat del tot les poques les neurones— aboca per la boca tot el que el seu terrós cervell li mana. Quins mecanismes de control té o tenia el PSOE per permetre que un ment tan primaria i privilegiada arribés a figurar a la seva dirrecció ? S'han modificat aquests mecanismes o continuen essent els mateixos ? El PSC no és o era una altra cosa ?

Afirmació

2010-07-24T13:38:00.002+02:00

Visca Kosovo lliure i independent ! Paral·lelismes interessats ? Sí, ho són tan els meus com ho són els vostres...

Llibres i vida

2010-07-14T14:07:00.003+02:00

M'empastillo em drogo, dormo somio i llegeixo. Avui he sortit a veure l'estiu amb les cames que em feien figa... Bé. Els llibres formen parta de la vida ? Sí, és clar. Com l'afecten ? Vull dir com toquen l'humor i els humors. Ens toquen segons el nostre caràcter ja conformat i fet o encara el poleixen i el gasten i el ratllen i... Aquest dies Memoires intimes de Georges Simenon. Uf ! Quina patada al ventre i a l'esperit. Encara me'n falta un vint per cent... Sempre he estat un gran lector de Simenon però ara és diferent. Parla d'ell als seus fills. Tres nois i la suicidada filla Marie-Jo... En Xavier Pla amb qui coincideixo en la devoció cap a l'escriptor belga em deia que aquest no era un gran llibre seu... N'hauré de parlar amb ell. Sens dubte. L'humà hi és descrit amb tot detall de manera magistral. Simenon és un gran "raconteur"em concediu la traducció "explicador" ?— I mai no fa literatura "dans le mauvais sens". Ni literariament ni humanament mai no està encantat d'haver-se conegut. Sempre podem polir-nos encara una mica i aprendre alguna cosa, vigilants... Aquest dies de manifestació una bona germaneta em baixa desde París la biografia de Simenon escrita per Pierre Assouline que és tres anys més jove que jo. A veure com, vist de fora i des de França, és veu l'immens escriptor. Per a mi és el Balzac del segle XX i que consti que els seus Maigret són minoria a la seva obra feta de més de dues centes peces.

Tip de l'encostipat estiuenc

2010-07-12T20:30:00.002+02:00

Ja noteu amics com es reconstrueix la realitat. Heu vist les noticies d'Intereconomia del dissabte 10 de juliol ? Són penjades al Facebook. Per què la TV3 no les passa ? Ho faran potser en els programes d'humor. Banalitza que alguna cosa queda... Hi ha forces ocultes que treballen però. Estic convençut que aixó és així. El president Montilla el treballen les aigues subterranies i el duen cap a on ell mai no s'ahuria imaginat. A la Rioja, a Murcia, a Andalusia i fins i tot a València és la persona que imprimeix i marca caràcter al càrrec de president de l'autonomia. A Catalunya no; és a l'inrevés. Montilla té a sobre el pes de Macià, de Companys, de Tarradelles de Pujol, de Maragall... La feina dels que som independentistes i patriotes ara és no fer-li fàcil esdevenir traïdor a Catalunya... L'altre dia vaig ser molt feliç xerrant amb els meus venerables savis que van encapçalar el Manifest del 12 d'abril. Molt amb en Joan Solà a qui vaig agrair la seva última classe a la Universitat de Barcelona. Li vaig agrair els seu gran rigor científic barrejat de gran flexibilitat... Així hem de ser amb el nostre patriotisme: realistes en els somiatges i no fer volar coloms i alhora no perdre mai de vista els objectius finals. No hi ha contradicció possible.

Diaris de cada dia

2010-07-07T10:26:00.002+02:00

Aixó és una desgràcia. Aixó són els diaris de Barcelona que esdevenen cada dia més ilegibles. Els castellans no els llegeixo. Si tothom fes com jo s'ho haurien de fer mirar amb més deteniment, no ? Repetiré fins el dia que em mori i deixi d'aburrir-vos que a mi encara em sorprèn i corprèn que un dels diaris espanyols de Barcelona fes el 2008 un especial d'homenatge al centenari de Mercè Rodoreda en castellà. Vull dir-vos que aviat deixeré de comprar i llegir El Periódico de Catalunya. Fan pseudo espanyolisme socialista en català—mal escrit—. Quan la risisble i ridícula història de la reforma de la Diagonal van agantar el pal de la vela fins que la opció C va guanyar...Llavors, com són "independents" van carregar contre l'alcalde Hereu i altres de més bona i curta fe... Ara carreguen contra Omnium, els independentistes i treballen per a la desafecció de la desafecció... O és que els castellans i altres messetaris borden massa per telèfon?

Ah ! És lícit ocupar llicencies públiques de televisió en TDT per mentir i insultar 24 hores al dia a Catalunya i als catalans ? La nostra TV3 banalitza, com quasi sempre, i els posa als programes d'humor però jo penso en Bertold Brecht "van venir a cercar els jueus i no vaig dir res..."

Carta a una amic sobre la independència de Catalunya i els polítics catalans

2010-07-04T10:42:00.003+02:00

Un amic de la més tendra joventut gracienca m'escriu i em fa preguntes. Jo li contesto:

Estimat Manel:

Ben segur que tens raó. Quins polítics ens dirigiran la independència de Catalunya ? Quins ens hi portaran ? Els mateixos que ara ens governen ? Els que nosaltres votem ? Els que nosaltes no votem ? La llei que diu que cada poble té els dirigents que es mereix cou i massa sovint ens sembla injusta... Però recorda que Franco va morir al llit. Amb una gran part de la burgesia catalana que venia de la Lliga a Sevilla, amb Queipo de LLano i el Tercio Nuestra Señora de Montserrat...

Hi ha una novel·la francesa, de les que he perdut, del que també se'n va fer una pel·lícula, en alemany, que es diu La mort es el meu ofici —La mort est mon métier, Robert Merle, 1952— Das Todt ist meine Arbeit—que no és sinó la biografia justificada d'un "pobre" fuster que acaba essent un assasí de la SS. Vivim rodejats de "futurs" assasins a qui només cal modificar la circumstancies perquè puguin "realitzar-se" ? Pensa en la Fai i l'Arrabassada... De la mateixa manera penso que estem envoltats de futurs polítics honestos i treballadors i no enlluernats per la moqueta, els diners, els Audis oficials, els palaus, els culs d'home i de dona... El que en diuen l'eròtica del poder.

En unes converses que estem fent sota el títol d'Utopies quotidianes el més d'octubre, el dia 25, en fem una que duu per títol Seguidisme i lideratge. Els que ens manen i els que segueixen i que volen seguir manats pels mateixos i de la mateixa manera. En les democràcies modernes un 40 % pensa A, l'altre 40 % pensa B i la resta— que no sap ni respon i és d'opinió flotant i ignorant—és qui acaba decidint... Aquesta és una opinió massa pessimista però també hi hem de reflexionar...

Ara però ha arribat el moment de sobrepassar les lleis i els polítics que les fan i les impulsen i les "imposen ". Ara que Polònia—el programa de TV3— té més sentit comú polític que no pas les declaracions institucionals és un d'aquests moments que podem convertir en clarificadors. Com la clara d'ou que s'utilitza per purificar el vi.

Mira't si us plau www.manifest12abril.cat que és d'una pura ingenuitat... però no era d'ingènua la gent que va cremar Santa Maria del Mar i d'altres ? No es pensaven que cambiaven moltes coses ? I no et creguis, ja em coneixes, que jo predico tan extremes ingeniutats. Menja capellans teòric només. Apostata pràctic però.

Jo, és clar, l'he signat. Ja te n'explicaré alguna interioritats sucoses...

La victòria és sempre dels tossuts i ara no ens toca cap altra cosa. Dir no a les dubtoses ambigüitats assenyades. Com feia en raimon ja fa molts anys. Als arrivistes que ens volen ser enganyats... Ja veus que aquesta frase no vol dir res però en Miret del Palau de la Música és un sonat o una manera de fer i de concebre els "negocis" ? Pensa que el seu pare, Millet Maristany, patriota català, era del que estava a Sevilla abans citada. El estafador sempre compte amb la gasiveria de l'estafat. Tossuts i clarividents, i amb un somriure als llavis no hem de fer ni ser res més. Ja comencem a tenir-ne l'edat. Oi Manel ?

Desconeixament profund de la realitat

2010-07-01T21:23:00.002+02:00

Aquests animals del creatci superior—superior perquè és el tribunal de més alt nivell de l'Estat—que viuen en una bombolla castellana de palaus, de cotxes oficials i luxe. S'atreveixen a fer comentaris sobre el malhaurat i difunt estatut i a parlar i a opinar sobre de la llengua vehicular de Catalunya. Aquets cretins no saben que l'obligatòria, forçada i imposada llengua vehicular de la ciutat de Barcelona és el castellà ? Que els que gosem sempre fer-nos entendre en la llengua de Catalunya i viure la nostra vida en català estem sempre abocats al fracàs ? És una consigna que els venedors i venedores del Corte Inglés sempre es direigeixin, primer, als nous vinguts en castellà? Fins quan accepterem que locutors i locutores de TV3, la nostra, entrevistin a italians i italianes, francesos i franceses, turcs i turques en castellà... ? Deu ser perquè és una llengua que s'escriu com es parla i es parla com s'escriu ? Estaria bé que algú amb dos dits de front fes una entrevista a aquests senyora i senyors sobre els seus coneixements sobre la realitat de la nostra Nació , la seva llengua i la seva cultura. Ens estiraríem els pocs pèls que ens queden a la clepsa. El príncep de Girona avui ha fet un bell esforç ple de mèrit reeixit i ha llirat uns premis parlant en català. Gràcies per l'esforç.

Encara Salvador Espriu

2010-06-29T09:47:00.000+02:00

NO CONVÉ QUE DIGUEM EL NOM XXXVIII

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
i ens sentim sempre mirats
pel blanc esguard del cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

Salvador Espriu: “La pell de brau XXXVIII”. Obres completes. Barcelona: Ed. 62,
Clàssics Catalans del segle XX, 1977. (p.378)

Temps d'arbitres o la negació de la veritat i la creació de noves

2010-06-28T20:03:00.004+02:00

La FIFA prohibeix repetir als estadis de Sudàfrica les jugades dubtoses a les pantalles col·locades als estadis. Així els errors dels arbitres es converteixen en realitat i la realitat "de veritat" que potser han vist vuitanta-mil persones en directe i mil milions de persones per televisió passa a ser una ficció, una il·lusió, una mentida que mai no ha existit. D'aquesta manera el gol d'Angleterra, amb la pilota ficada més d'un metre dins a la porteria, no és un gol i el fora de joc de tres metros d'Argentina ho és i també va ser declarat vàlid. Avui mateix el tribunal constitucional ens dirà el que és real i el què no ho és de l'Estaut de Catalunya i els servidors del poder ens ho repetiran fins a empatxar-nos, fins al vòmit. Parlem una llengua vàlida ? Tenim sentiments de pertinença vàlids ? Els Segadors és el nostre himne nacional ? Existim ? Què ens permeten ser ?

No seria millor i més pràctic per a tots si al costat de les sorolloses trompetes de la mort, que no permeten als estadis de Sudàfrica ni escoltar, ni sentir, ni parlar ni quasi pensar... venguessin també unes agulles xineses, és clar, molt esmolades per punxar-nos el ulls ?

Maleïda primavera

2010-06-24T12:48:00.003+02:00

De sant Jordi fins a sant Joan sempre passo temps difícils. Aniversaris del cos i de l'esperit—que són el mateix—s'agrumollen aquests dies i em taponen. La por de ser queixós, irritable, sentenciós i poc agradable m'ha allunyat de vosaltres. La primavera i el mes més cruel són, des de fa anys per a mi un temps complicat de viure. El dia de la rosa i el llibre el meu pare va aparèixer a dinar amb nosaltres quasi moribund. El diagnòstic va ser incert—deixant a banda els seus quasi noranta-dos—i els deu dies d'hospital van acabar amb la implantació d'un petit enginy eléctric que li assegura un batec regular i suficient del seu cor. I moltes noves decisions que ell ja no pot prendre. Sempre dic i penso que quan jo vaig néixer ell ja havia perdut una guerra... Costa de fer de pare del pare i tot plegat afecta el cos i l'esperit—que continuen essent el mateix—. Els dies de les fulletes i les flors m'han semblat de fa temps una enganyifa per potenciar i justificar, el que Paul Valéry anomena gran meuca, l'esperança. Bé ell en diu "catin" però. El meu bon amic MB s'indigna de la publicació el 2008 a França i el 2009 a Madrid en edició bilingüe enfrontada de Corona et coronilla, l'últim poemari desesperat de Paul Valéry, en el que reuneix tots el poemes dedicats, dirigits, escrits per a Jean Voilier, nom de pluma de Jeanne Loviton, que un diumenge d'abril li anunciava la ruptura de les seves relacions amoroses. El meu bon amic MB considera vergonyoses i lamentables les queixes i el dolor del gran poeta de Seta. Hauria preferit que el gran escriptor de marbre ben escandit no hagués mostrat la humana i pútrida carn. Alguna dona es mereix o justifica la passió tan descordada d'un vell ? A mi la pregunta em fa somriure. Els grans escriptors són sempre com un mirall, com una pantalla de cinema contra la que ens projectem. Paul Valéry, que era l'únic que podia respondre a aquesta pregunta, la va respondre afirmativament.

Estic ordenant una part dels poemes que apareixeran, abans no acabi l'any espero, a la col·lecció El Tall de Mallorca. Potser hi inclouré aquesta versió-traducció d'un dels darrers poemes del llibre. Em direu que el poeta era un pessimista ? No em digueu que no heu vist encara que la vida és una història que sempre acaba malament.

Il disperato

El que serà aviat no serà més;

i el demà mor al cor d’avui mateix.

Darrera meu perdré allò que estimo

i és cert que el foc del temps sempre s’apaga.

Embrions concebuts, infants d’amor

o bé d’horror, sembrats cap el futur,

només sereu cadàvers ben superflus.

L’aurora que despunta creix obscura.

La vida és rica en falses joies cares

i si l’hora, d’un vol, us és plaent

penseu en la gran meuca, l’esperança.

Vigila la ganyota maquillada

i salva dels teus llavis el bes pútrid

que encara duu saliva del llimac.

putanes i marfantes, tomaquets i barjaules

2010-03-17T12:38:00.002+01:00

Sóc un vell especialista en prostitució. Vell no per la meva edat, sinó pels dies que vaig viure al carrer de l'Hospital, cantonada Robadors, en una habitació de la Pensión Internacional, compartida amb l'Octavi Malagelada, escriptor sense obra, fill de Girona i, sobretot, pels mesos caminats al costat de Francesc Betriu pel Barri Xino mentre preparàvem una pel·lícula sobre el tema. Jo li feia d'ajudant de direcció. Erem a finals dels setanta i pensava que complíem un encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona. Vam fer molts quilòmetres i ens vam entrevistar amb moltes dones mentre prepràvem les entrevistes testimonials. La principal, la lider que havia sortit, fins i tot a la televisió era la Luisa. Vivia al carrer d'Escudillers. Prenia el sol a la platja de San Sebastian, els banys que hi havia al costat del Natació Barcelona i treballava de quatre a nou. La nit, deia, era perilosa. Era àvia i enviava diners cada mes a Madrid a la seva filla, marit i net. Recordo algunes frases d'ella: "la que te diga que esto es un trabajo como cualqier otro miente"... Votava el PCOE d'Enrique Lister. I tenia les coses molt clares. Estava pel consum de productes nacionals. Proteccionisme. Pel control sanitari obligatori. I per la legalatzació de la prostitució com a primer pas cap a la seva desaparició. D'aquells temps recordo una frase colpidora de Lord Bertrand Russell: "Qui està contra l'amor lliure està a favor de la prostitució". La Luisa m'invitava a fer un café quan anava esperar-la a un bar carrer desaparegut per l'obertura del carrer Maria Aurèlia Campmany. "¡Te invito !" em deia "¿Nos hemos acostado juntos tu y yo? Entonces te puedo invitar !" Insistia satisfeta. De vegades no hi era i una que esperava al bar els possibles clients i era de Girona em deia: "La Luisa és a dalt amb un amic, no trigarà massa..." Llavors contemplava l'anar i venir del carrer de sant Ramon i una dona petita i geperuda, que feia els cent passos, i rebia un cop al mes un actor progre de l'epoca que venia, des de Madrid, a buidar-li a dins les seves urgents necessitats mucoses. La Luisa apareixia i ens donava noms dones, i noms de bars i m'explicava les característiques de l'amic que acabava de deixar "Viene de... cada dos semanas cuando viene vender vino a Barcelona " i em deia el nom d'una ciutat de la Catalunya interior. "Yo trabajo pràcticamente con amigos fijos". Me gusta poder decir que no." Y aprofondia en les seves opinions. "La que necesite un chulo para que la proteja y la explote es una desgraciada..." No tenia una gran opinió de les seves companyes.

La pel·licula no es va arribar a rodar mai. En guanyar els partits d'esquerra les primeres eleccions democràtiques a l'Ajuntaments es va desdir d'aquella possibiliatat. La Luisa encara em va trucar emocionada i esperançada pel triomf del socialisme.

Tot ha canviat molt. La prostitució també. Hi ha coses que continuen igual però. El 80 % dels homes van de putes o hi han anat. Poetes, periodistes, editors, manobres, paletes, polítics i... Són aquets homes els que han de fer el pas cap a l'abolició de l'escalavatge sexual ? Una noia molt moderna, d'esquerres i feminisme em deia que en els temes de llibertat sexual no ens hi podíem ficar. Jo li proposava una campanya contra la publicitat de prostitució als nostres diaris. Darrera de cada anunci hi ha, al menys, tres o quatre delictes i jo, amb el meu euro amb vint no en vull ser còmplice... La consellera Tura va fer alguna acció important que penso que d'alguna manera ha pagat car perquè tothom mira cap a la Meca o cap a Andorra. I ls coses són com són i així les hem trobat i així les deixarem. Jo no sóc d'eixe món. Ho sento.

Felicitat

2010-03-13T13:52:00.003+01:00

Els dolors són llargs i no s'acaben mai. La felicitat cada dia més curta i imprevisible. Alguna cosa surt bé. El nens de Castelldefels amb qui he fet un taller de poesia... Fa angúnia veure'ls ja tan determinats. Amb el destí ja tan fet. Mireu Poemexpress que és qui organitza aquesta bella iniciativa de poesia i il·lustració. Només duren una hora però, amb major o menor fortuna, vam acabar amb un incendi de creativitat on tots escrivien belles paraules. Podíem haver-hi estat encara un parell o tres d'hores més. Al final em demanen autògrafs ! El desig de fama... Alguns sembla que han comprès alguna cosa. Un repetidor de l'any passat recorda una història que vaig contar-los. No el meu nom. En un clarobscur de més de cinquanta anys apareix en el meu record la visita a Jaume Bofill i Ferro a la seva masia castell del Montseny.

Males noticies el cap de setmana. I un dinar vora el mar molt agradable amb una russa que passeja en barca els seus quaranta pequinesos . La felicitat té un punt d'oníric. Costa de creure quan apareix. Ja només de tant en tant. Erasme de Rotterdam ens ho advertia fa cinc cents anys però els humans som tossuts. Estúpids i tossuts. La senyoreta que "vigilava" mentre feia el taller els renya i m'adverteix que el què jo dic ella ja ho ha fet abans que... Entra en absurda competició. A ella no la miren amb aquets ulls que m'omplen d'energia. Estic amb els nens, amb les nenes i a favor d'ells. Palplantat al mig de la classe em limito a mirar de contenir, dirigir, a impulsar, l'allau de paraules i ulls, de sentiments que volen ser escoltats. I arrenco els silencis dels que no gosen ser ni participar. Quasi ni existir. Una nena romanesa i el seu silenci em fa recordar la meva experiència quan vaig arribar a Suïssa amb dotze anys. I només callava. Jo i ella. Aconsegueixo al final que escrigui belles paraules catalanes i que s'aixequi i que dreta ens les digui a tota la classe. Moment intens que els nens noten i comparteixen. Recordaré sempre el seu nom. Surto de l'escola esgotat i feliç. Ha estat només una hora molt intensa. La senyoreta, que és pilar del sistema, s'hi passa vuit hores cada dia. N'ha fet un ofici. És clar, no és el mateix. La nostra, la meva, ha estat una mena de felicitat express.

llestos que fan màrqueting

2010-03-05T14:03:00.002+01:00

Hi ha una empresa mundialment famosa que va nèixer a Barcelona, a prop del carrer del Carme, i que repartia els seus primers productes en tramvia a les farmàcies. Aquesta empresa —que ara té la seva seu central en el 8ème de Paris, 7 rue de Téhéran, 75381, Tel: + 33 1 44 35 20 20. Fax: +33 1 42 25 67 16—es dedica, de fa un temps, a curar-nos de dues o tres mil malaties menjant els seus productes. Tota la seva publicitat i el seu màrqueting està orientat així. Alguns malpensats melidicents com jo, assegurem que, ben aviat, treuran un iogurt anticaspa i un altre que previndrà dels galindons i fins i tot te'ls ferà morir i despendre's d'esgotament si ja en pateixes. Aquesta empresa menysté o ignora el 10 % de la població que visita els supermercats i colmados del món. Abarrotes a Mèxic. Som els diabètics que ens passem una bona estona llegint la lletra minúscula dels ingredients que composen l'aliment. Que difícil és anar a comprar i no acabar amb un producte amb sucre refinat, negre, xarop de glucosa, mels de tota mena... dins de la bosa.

Aquesta mesquina manera de fer em porta a malfiar-me d'ells. No me'ls crec gens ni mica. Malgrat el temple dels fermentats làctics a l'edifici de La Vanguardia no me'ls crec. La seva luxuosa botiga la paga el lobby dels comerciants i especuladors del sucre ? Els productors ben segur que no. Només fan propaganda.

dies difícils

2010-03-03T12:21:00.003+01:00

Encara plou. La primavera lluita contra l'hivern. I el cos en paga les conseqüencies i fa que la mirada sigui més acerada, més clara i objectiva... I veiem que tot és fastigós "pour ainsi dire". Continuo amb Zweig. Ara Erasme de Rotterdam, i el simultanejo amb l'Elogi de la follia. Quan torni a Basilea, a més de tornar a admirar els Holbein, aniré a la tomba d'Erasme. Com feia Miquel Batllori. I pensaré en els dos. I la meva silenciosa pregaria atea serà un renec. El mes de març és ben dificil. Avui Sant Medir i plou. Els nens colliran carmels mullats. I les nenes. Ah ! la meva infància i la plaça Trilla a casa els Passarells. Ahir em van sortir i crèixer ales però durant el dia es van anar pansint i replegant. Al vespre només en quedava cendra de les plumes i no vaig anar—malgrat la montillana invitació a la inaguració de l'any Maragall. Guerra i Carnaval. Constato un cop més—i m'agrada—que sé com fer-les nèixer. I penso en l'esperança. Els T&S tocaven a Lleida. M'hauria agradat poder escoltar-los tocar i cantar—com m'agraden aquestes construccions modals fetes amb verbs tan catalanes !—. Gosar poder ser. I sense por. Fer en comptes de ser. Més acció i menys pesament... Demà dia 4, aniversari del meu primer casament fallit, del premi d'Alcoi amb Ressenya, del meu tercer brot—aquest paralitzant— i aniversari de la mort de Luisa Mercedes Levinson Jové. Com els sioux o d'altres indigenes americans—que triaven el dia de la seva mort—, penso que si passo el cap i els esculls del 4 de març d'aqui vint i pico d'anys, podré arribar fins l'abril... Rodoreda.

Pluja al bosc. El dissabte, com sabeu, vaig ser al Marquet de les Roques. Carinyosa acolllida dels meus poemes. Abans del recitat i al baixar del cotxe que conduia la Lai—snyora de Sesé—, allau de sentors i perfums de pedra, terra i natura xopa. Reals i irreals. La caçadora no hi era.

La poesia és real o irreal ? És pensament o acció? Acció real. Ves per on!

Plaça pública i definicions

2010-02-28T11:51:00.002+01:00

Massa dies sense vosaltres. Molta feina i molts càrrecs i encàrrecs. Ahir petit recital conjunt de poesia al Marquet de les Roques amb l'Antoni Clapés—un lloc màgic que fa por—i petit i agradable bany de multituds en una gibrelleta d'amics coneguts i desconeguts de totes les edats molt atents i concentrats en escoltar-nos. Fins i tot—oh meravella !—diuen que em pagaran alguna cosa. Amb la retenció, és clar. Es veu que amb el trenta per cent que li descompten a la meva dona no en tenen prou per a intoxicar-se de moqueta i han de venir a mossegar, també, els rèdits saborosos de la poesia.

Un d'aquests dies es veu que vaig dir que sí al meu ordinador quan li havia d'haver dit que no. I màquina i programa es van posar d'acord per fer arribar a tots els amics i coneguts la "meva" invitació per adherir-se al Facebook. La proposta era tan tosca que no van comparar les adreces ni els arxius i tothom va rebre la meva solicitud d'amistat. Els amics que ja ho són i hi són, els que no hi són i el meu instal·lador d'aire condicionat que m'avia deixat glaçat, no fa massa dies, amb el seu pressupost enviat per correu electrònic. Un bon poeta director me'n va advertir el primer tot dient-me que ja no podia ser més amic meu... Després vaig rebre un petit allau de negatives curiosament justificades. Algunes, sí, més curioses que les altres. Recordeu un poema meu del llibre Ressenya que fa:

Lectures

Algú m'ha dit que Borges deia

—Octavio Paz m'insultaria

per recitar citacions d'altri:

"Intelectual a la violeta"—,

que un fi prohom de l'Argentina

va dir que el tango només era

el subproducte bord i híbrid

del barri baix d'arran del port.

I Borges diu que aixó no ens diu,

de cap manera, el que és el tango.

En canvi sí que defineix,

perfectament i sense embuts,

el fi prohom de l'Argentina.

Ai quan definim ! Moltes vegades sense notar-ho ni voler-ho ens retratem ben retratats.

Un d'aquests amics meus, que ho és de veritat i que és persona intel·ligent, professor universitari i força sovint el meu maître à penser, em parlava d'ensenyar el cul, de joc d'adolescents, de desvagats que tenen temps per perdre... Vaig recordar més tard que tampoc no fa servir telèfon mòbil... D'alguna manera està tocat per un cert autisme tecnològic. O no li interessa el que diu la gent. Els amics i coneguts que es troben, de vespre en vespre, a l'Àgora tecnològica que és Facebook. Després vaig recordar que darrera la gran panxa obelixiana que l'amaga, parla fort i crida molt. I té el nivell d'interrupció força baix, tendint a zero, i que és difícil respondre'l quan ell parla. Els amics s'han d'agafar carinyosament com venen i són !

Més o menys matitzades i matizables hi havia amics que acusaven internet i el facebook d'alguns dels mals del nostre temps i feien Gutemberg—per així dir-ho—culpable de la publicació de Mein Kampf....

A mi m'ha servit per retrobar una vella amiga de fa més de trenta anys i constatar amb alegria que algunes coses no canvien mai. I alguns somriures. Les més bones de servar... malgrat el caos desordenat d'aquesta vida. Em demana que parlem de llengües maternes... Un dia s'aquests parlaré de la llengua de morir. Que és la de veritat, noia.

colons de castelans !

2010-02-21T15:37:00.002+01:00

M'agraden els esports com a espetacle televisiu. Què hi farem ? Aquests dies em miro els Jocs d'hivern a Vancouver, admiro en Simon Amman i recordo quan jo era l'esquiador vermell i l'únic espectador de HC du Locle en ple hivern a la patinoire descoberta de la petita ciutat del Jura... Partits violents de tercera divisió de hoquei sobre gel. El meu heroi es deia Rocco i era gravador d'acer chez Huguenin medailleurs amb el meu pare. Temps d'angoixa i somnis a menys 22 graus. L'adolescent infantesa. Baixava cap a casa, travessant els camps coberts de neu i gel per la Banane... Tornem a finals de febrer al Canadà: hi ha una locutora a televisió espanyola—es diu Paloma com la de la verbena ? És una altra? La veu de Sección Femenina és la mateixa—que ens té molt ben informats sobre l'accident de la catalana Queralt CateLet i sobre les proeses i dificultats de l'Ander MirambeL. I penso: és clar és que és casteLana i parla casteLano. Què hi farem ? Mala cara quan morirem ! Penso. I encara plou a la ciutat.

Poema de pedra o de ferro per ser enfonsat amb l'escultura d'en Jaume Rodri La sirena.

2010-02-17T19:15:00.003+01:00

A dues atmosferes de fondària

Per ser enfonsat a 10 m amb l’escultura

de Jaume Rodri “la sirena”.

Germà submarinista que baixes fins aquí

i vols ser com els peixos que només tenen por.

Contempla la sirena que mai no fuig de l’home,

i lentament murmura aquests versos de ferro*

que viuen ja per sempre i et volen exhortar.

Adona’t de la pau que t’omple i et penetra,

del sentiment fratern que tens amb els companys

que gosen submergir-se entre lliscoses ombres.

Podries conservar-lo sencer dins del teu cor

quan tornis a la terra i visquis entre els altres?

Que l’aire inacabable et faci més humà.

* També poden ser “de pedra”

Germanor

2010-02-12T13:16:00.003+01:00

L'escultor Jaume Rodri, que vaig descobrir en l'homenatge pòstum a Ricard Salvat que vam organitzar a l'Ateneu Barcelonès, té unes fantàstiques pedres de granet en forma d'ànfora que vol llençar al mar a deu metres de fondària perquè els submarinistes les visitin. Evindenment duen el nom de Sirena I, Sirena II... Ell ha fet unes gestions a la Costa Brava i jo les he fetes en una ciutat veïna de Barcelona que hi podríem estar interessades a través d'una fantàstica Fundació oberta que s'ocupa de la seva ciutat... Vaig pensar d'escriure un poema per col·locar-lo al peu de la sirena enfonsada. L'esca del poema és la que ara us explico: de fa ja força temps sóc dive master i m'he capbussat en molt mars del món. La sensació de silenci i ingravidesa és impossible d'explicar. A alguns els produiex un gran terror i calutrofòbia i a mi, des del primer dia en que vaig respirar sota l'aigua del mar, un sentiment de pau i confort que anul·la totes les dificultats i inconvenients... el pes de l'equip i la fredor de les aigües mediterrànies. Si sabèssiu les immersions del Carib o de l'Indic que no en tenen cap ni una! Però ni us vull fer dentetes... Següint les recomanacions de PADI—que em va lliurar els meus títols— abans de qualsevol immersió, sempre fixem una parella, ja en el barco, que ens control·la l'equip i que més tard, durant els trenta o cinquanta minuts en el món del silenci no us perd mai de vista i és el bon company o companya de passejada o de nedada. Aquesta ajuda i vigilancia, és clar que sempre és recíproca. Us prometo que a trenta o quaranta metros de fondària—uns deu o 0nze pisos—el sentiment de companyonia entre dues persones i tot l'equipatge dels desafiants homes que pretenen ser peixos augmenta segons vas enfonsant-te cap al blau més fosc de l'abisme. Al Carib o a l'Indic no encara, però us prometo que a quaranta metros de fondària, al Medierrani algunes èpoques de l'any és negra nit i hi fa un fred que pela. Aquest sentiment de germanor, de companyia, de pau intensa que jo he sentit amb un sargento primer del paracaigudistes belgues que es deia Fernàndez i parlava francès i andalús, o amb un indi millonari o amb mexicans fredolics i simpàtics voldria que els meus submarinistes catalans que miraran la pedra d'en Jaume Rodri i llegiran el meu poema—encara no escrit— se l'eduguessin també en despullar-se del vestit de neopré i les ampolles d'aire comprimit i el regulador. Per què aquest sentiment de germanor que tenim els humans davant el què és perillós i desconegut no el podem conservar—ni cque fos una mica— un cop sortits del mar i amb vestit de ciutadà ?

En Jaume Rodri que al Consell de la Pau de Catalunya ha picat tanta pedra en favor de la pau, de Catalunya i del món, al costat de Ricard Salvat, ben segur que m'hi ajudarà. I jo escriuré el poema d'exhortació.

Coses que m'irriten

2010-02-02T09:46:00.002+01:00

Un dia hauré de fer una llista de les coses que m'irriten. Petites i grans. Aquest cap de setmana me'n ha passat una que, finalment, m'ha fet riure força. I he rigut irritat. Insisteixo: per què la gent respon al que no li preguntes i, en canvi, no contesta el que li demanes ? Tothom s'ha de comportar com els polítics ? M'explico. Rebo fa uns dies el nou llibre d'una poetessa coneguda. Està ben editat i entre el divuit llibres publicats hi trobo amics i amigues, coneguts i saludats... En un atac d'optimisme arrauxat—encara en tinc alguna febrada—divendres escric a la directora de la col·lecció preguntant-li si vol llegir el meu Gobi i la meva traducció de... d'un poeta francès. Li adjunto el poema de Pèrgam com a tast... Em respon el mateix diumenge i em diu que ja té programada i plena la col·lecció fins el 2014. Conclusions: la senyora no sap llegir i no li agrada llegir poesia. Li he respost que en tan allunyada data ja tornarem a escriure'ns. Ho faré si encara sóc viu ! Però si no em llegeix abans no li deixaré publicar cap llibre meu !

primum vivere deinde...

2010-01-30T15:55:00.003+01:00

Perdoneu amics i amigues el meu silenci. Sóc un home de idees i qui les té s'obliga, massa sovint, a executar-les. És terrible quan la tasca més dura és evitar o lluitar contra els qui no entenen el que vols fer i, brètols, et consideren enemic tot alló que no comprenen. Una de les grans virtuts que el president Bohigas té i ha portat a l'Ateneu Barcelonès és el deixar fer. L'admirada Pilar Vélez, directora del Museu Marès, m'afirmava ja fa temps que és el millor cap que mai no ha tingut. Un dia d'aquest aniré a veure-la per enseenyar-li medalles fetes pel meu pare que durant quinze o vint anys va representar a Suïssa a nivell internacional i que aquí, inexistent ja en el seus increïbles 91 anys, ningú sap o recorda qui és. L'escultor Josep Maria Subirachs potser sí. El meu pre li va retocar o refer el retrat de Juan Antonio Samaranch en una medalla per fer-lo reconeixible... Ja noteu que he tornat a escapoilir-me de l'escomesa de la meva primera intenció: "primum vivere" ! Sí, jo que sóc—em sembla un poeta de l'experiència (jo en diria de la mirada)—m'he deixat emportar per l'acció que en aquest cas duu per títol Utopies quotidianes. Hem fet la primera sessió i ja tenim plena la segona que farem a Innova sota el títol de "La responsabilitat acumulada". L'expert serà en Joan Roma, el meu particular "maître à penser". Haig de fer un resum de la primera sessió i prepara-me la segona. Aquest any serà un any d'acció. haig de publicar alguns dels llibres de poemes que tinc escrits. Vestigis està ja quasi preparat. N'haig d'escriure de nous—avui he acabat el sisè de l'any— i, potser si encara goso, escriure la meva primera nove·la. Ja en tinc el títol—DÍODES EMISSORS DE LLUM— i l'esquema, vul dir l'estructura. Si me'n surto ha de tenir la virtut de parlar de la meva generació des de la talaia dels meus 60 anys. Hi haurà telèfons mòbils, sms, Internet amb Google i Faceboks... com parlaré de tots nosaltres correré el perill d'acabar essent odiat per tothom. Com Carmen Laforet quan va publicar la seva "Nada". Perills de la literatura de la mirada.

Des del marge

2010-01-13T10:22:00.002+01:00

De vegades constato que la gent i el món atabalat no sap llegir, no escolta, no comprèn i suposen que el que els hi dius és una altra cosa de la que ja tenen pensada i preparada la resposta. I anem saltant de A a Y i a B i Z en total desordre il·lògic.

Hi ha senyors i senyores que estan molt satisfets d'haver creat un programa de televisió, en català i castellà, en el que polítics i periodístes engalten monòlegs seqüencials de 59 segons. I els anomenen diàlegs. Quanta esterilitat repetitiva. Ningú és capaç d'integrar en el propi discurs l'argument de l'altre. D'acostar-se a l'altre.

Quan em passa aixó tinc tendència a separa-me encara una mica més. A quedar-me al marge del desfici de les formigues. A casa meva. A la meva habitació. Al meu castell. I escric poemes com aquest. Un dels primers del 2010.

Vista de Bergama des de Pèrgam

No haig d’anar a Berlin. Els fets no m’interessen.

Tampoc les belles pedres dreçades per l’orgull.

Només la llum del lloc i l’horitzó dels astres.

Balcó sobre el teatre. Escena sense flautes.

Conec perfectament la joia i la barbàrie :

el carnaval de Rio, el gel perenne d’Auschwitz.

Ara no em val la veu dels homes i les dones

ni el seu tumult febril, desfici de formigues.

Només trobo consol en la frescor de l’humus,

en el ventet que encalma el foc revolt del front

i en el silenci estupefacte de la terra.

Pare pedaç

2010-01-08T14:37:00.004+01:00

En Ricard Salvat, el meu molt enyorat pare pedaç, em mostrava sovint el seu afecte no pas amb el tracte, que sovint era aspre, sinó amb la preocupació pel meu capteniment, pels possibles disbarats que la meva joventut m'impulsava a cometre. S'atrevia, descarat, a opinar sobre els meus amors, sobre la meva poesia, sobre el que jo faria a la vida... Llavors em sorprenia i, fins i tot, m'irritava. Ara li agraeixo com mai no li vaig poder demostrar. Només desitjava l'impossible: transmetre la seva experiència i no permetre que els més joves tornessim a ensopegar amb les mateixes pedres en els mateixos camins. Aixó només es fa amb qui s'estima... Un dia em va fer una de les seves doloroses afirmacions: m'advertia del perill que jo corria en constatar com jo menystenia els meus enemics—disculpeu els dos "jo" però clarifiquen el discurs i no permeten ambigüitats—. Em va sorprendre molt tal afirmació. Enemics ? Per què enemics ? No me'n adonava com la joventut—que a mi em va durar molts anys—m'impedia veure la gran quantitat d'ulls de poll que havia trepitjat... Perdoneu la disquisició però el món és ple d'ases que hem utilitzat el ressentiment com a corassa perenne...

Ahir escoltant les notícies a la televisió estava pensant si jo era, en aquest aspecte, com els meus conciutadans. Els catalans menystenim els nostres enemics ? Per què ens costa tan d'admetre i tenir en compte que el senyor Alfonso Guerra és el nostre enemic ? I perquè ningú no s'equivoqui diré que considero com a enemic el que no vol el millor per Catalunya sinó el pitjor. Si teniu prou fetge mireu i escolteu les noves televisions feixistes que la TDT ens ha proporcionat. Com menteixen ! Com insulten ! Com desinformen i reconstrueixen "noves" realitats molt antigues ! No ens convindria considerar-los enemics ? I tenir-ho en compte, en tot cas. El meu bon amic Carles Terès amb cases a Torre d'Arques i Alcanyís, territori aragonès de parla catalana, un dia d'aquest, aprofitant la "renovació" tecnològica, ja no podrà veure per la televisió cap programa de TV3. Qui són els enemics que li ho impedeixen ? Ens convindria saber-ho amb noms i cognoms ? No?

Contra el caos poesia

2010-01-03T11:44:00.003+01:00

Divina disjuntiva

Els déus, si son mortals, també s’acaben,

llavors en el declivi de les obres

se’ls mostren dos camins per escollir:

refer els antics miracles o inventar-ne.

Si escullen repetir velles facècies

les mans retroben llocs ja coneguts

i el cap –el pensament– es perd en somnis,

insípides rialles i badalls.

Ben al contrari, si assagen nous prodigis,

els dits –aquells de fer miracles que ara dèiem–,

menys destres i allunyats de la volença,

no atenyen ni la traça ni l’esclat.

En el primer supòsit els déus s’enfastiguegen

i detesten la plebs que els glorifica.

En el segon, el poble s’avorreix

i, a poc a poc, s’allunya de la fe.

______________________________________

Després d’un concert de Wayne Shorter el 24 de juliol de 2004

Encara

2010-01-01T10:57:00.002+01:00

Encara, encara ! Quants enrenous. Quins mals de panxa. He acabat les dues biografies de Zweig. Uf ! Aixó mereixerà una entrada especial. Avui—perquè no penseu que m'he mort d'indigestions de tota mena—el primer poema de l'any. Acabat d'acabar. Tot continua igual. Sempre tan semblants a nosaltres mateixos. L'edat m'està convertint en un poeta sentenciós...

Després

Només enyoro encara la llum d’aquella tarda,

quan a tres quarts i mig, marxaves apressada

per retrobar el teu món que creies més real.

Un sotragueig de vies batia la mesura

i túnels laberíntics guiaven el meu pas.

Em rento els ulls per viure si enyoro l’or del prèssec,

el món d’ahir que marxa, la posta moribunda.

Futurs sense control esborren gestos d’aigua.

Ressentiments

2009-12-23T11:03:00.006+01:00

Les coses—desitjos i projectes—no s'acompleixen gairebé mai en la seva totalitat tal i com els hem somiat. Gairebé mai ? Els que hem de fer amb els altres: amor, projectes polítics i socials... Mai. Sempre queden a mig camí i apareixen i viuen, als nostres ulls, desfigurats, incomplets, esvaïts. No del tot nostres. Els estrictament personals i individuals: la poesia, l'art, la literatura, l'afició predilecta del cineasta jueu de Manhattan... Tampoc. La ment amb el cor volen i el cos i les entranyes governen. Què hem de fer doncs ? Viure d'esbossos, de trossos, de quasis... Sí, així hem de viure, incomplets i plens de projectes sencers que no seran del tot ben reeixits i que haurem de transigir—ara en diuen trasaccionar— amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Ah ! I el ressentiment ? Només els més brètols el conserven quan prefereixen quedar-se a terra plorant, estesos i derrotats, en comptes d'aixecar-se per continuar amb el pla B. Sempre s'ha de tenir un pla B cap a la improbable felicitat.

Manifest Utopies quotidianes 2010

2009-12-21T11:27:00.004+01:00

La interpretació del món ha estat sempre complicada i els humans s’han esforçat en tot temps per comprendre’l i ordenar-lo mentalment i físicament. Avui, noves variables han incrementat de manera considerable aquesta dificultat. En direm tres: la globalització, la velocitat, i l’ocultació o la disfressa de consignes autoritàries; les paraules verticals. Ja veuen que retallem el nostre discurs al primer món i que, probablement, un dels grans problemes de les nostres societats són les solucions que oferim a la resta dels habitants del planeta. Deuen haver vist, sens dubte, que el grau de contingut polític de les variables ha augmentat entre la primera i la tercera.

Un seguit d’homes i dones, socis i sòcies de l’Ateneu Barcelonès, amb la col·laboració d’associacions i grups de la societat civil, estem convençuts que aquest és un període de transformació global en tots els àmbits. Es fa palesa una de les condicions indiscutibles en qualsevol època de transformació: l’angoixa generada per la por al futur i, en conseqüència, la por per la pèrdua del que considerem nostre. Els proposem uns diàlegs per a dir-nos-ho i parlar-ne plegats. Hem de repensar, entre tots, allò que crèiem ja après per sempre.

Aquests diàlegs no poden ser, de cap manera, una tempesta d‘idees, ni pretenen trobar, d’una manera ingènua, solucions definitives a res. Només volem, amb un mètode ben precís i un temps finit, mirar-nos i escoltar-nos. Els participants sortirem dels diàlegs amb nous arguments i camins per pensar o, millor dit, repensar aquelles coses que sempre ens han semblat evidents, que ens han servit fins ara i que, potser, comencen a moure’s; en sortirem reconfortats, també, en les nostres soledats.

Hem pensat, per a dirigir tècnicament aquests nous diàlegs, en l’Institut Innova, que, fins a finals del 2009, ha realitzat 17 sessions del que han anomenat “Canvi de sentit”, amb la participació de 300 persones. En aquests diàlegs s’ha parlat del present, de l’ara i aquí. Ara, a les persones i entitats que donen suport a la nostra iniciativa, els proposem d’anar una mica més lluny i continuar aquestes sessions amb temes monogràfics que, en la nostra societat, apareixen amagats, disfressats o mal explicats, i que podríem resumir en la vella i plàcida aspiració burgesa de “la recerca de la felicitat”. Per a construir i ordenar un futur més just per a tots i tothom, ens caldrà saber més coses de nosaltres mateixos i del món.

Sergi Jover

Poeta,

membre de la Junta i

ponent de Literatura i llengua

de l’Ateneu Barcelonès

Joan Roma

Psicòleg social

President d’Innova

Soci de l’Ateneu Barcelonès

Enric Molas

Consultor

Soci de l’Ateneu Barcelonès

Galo Sanchez

Periodista, publicista

Soci de l’Ateneu Barcelonès

Carme Valls

Metge,

Presidenta de Ciutadans pel Canvi

i de la Fundació Europa segle XXI

Soci de l’Ateneu Barcelonès

Elisabet Ferran

Doctora en Dret, professora de la

Universitat Abat Oliba i de la UOC Ponent de la Secció d´Estudis

Polítics, Jurídics i Socials de l’Ateneu Barcelonès.

Georgina Oliva

Sociologa.

Responsable de formació d'ERC

i de la Fundació Irla

Nani Marquina

Dissenyadora, empresària,

Premi Nacional de Disseny 2005

Sant Llàtzer

2009-12-17T12:19:00.003+01:00

Dilluns va venir a explicar-nos a l'Ateneu Barcelonès quina feina fa com a regidora del Districte de Ciutata Vella i el Raval l'Itziar Gonzàlez. Excel·lent impressió. Clara, directa, precisa i sense ambigüitats—potser només el seu atractiu andrògin de veu greu i pausada i les seves mans tan elegants, només un petit anell al dit petit, les botes...—. Va reconèixer fins a on havia arribat, on no, i quins eren els defectes i les mancances del seu partit en aquests últims trenta anys. Amb aixó va criticar sense fer-ho als antics regidors de Ciutat Vella. Es va mostrar com a defensora del diàleg. Una bona engrescadora del futur i, malgrat el bunyol de la plaça Lesseeps en la que ella va participar com a professional—és arquitecte—, jo vull que els polítics que ens governen siguin com ella. Hi estigui o no d'acord i la seva tria em convingui o no. Un bon amic em diu, per telèfon, que és ambiciosa i que aspira a molt i només mira per a ella, i altres precisions que poden ser aplicades a qualsevol polític professional. Com a comunicadora l'Itziar Gonzàlez és creïble i sincera. Dimarts o dimecres veig a la televisió en Francesc Xavier Soley a qui Josep Cuní confronta a una noia de divuit anys que ha passat tota la seva vida en institucions públiques i una advocada representant—potser no era advocada—d'Amnistia Internacional. El Director General d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència, Xavier Soley, qualifica de "tergiversat" i "demagògic" l'informe d'Amnistia i nega les afirmacions i les paraules de la noia torturada i maltractada. Ni una sola paraula d'acostament, ni de compungiment, ni d'humana proximitat. La demostració d'un funcionari en el poder. És una mostra de com no ha de respondre un polític. Va arribar a afirmar que ell no havia de ser fiscalitzat per ningú que no fos... No haig ni puc conèixer qui tenia raó i qui no. Però la prepotència no serveix per a res i és molt desagradable. No vull que ens governi gent tan desconeixedora i ignorant dels mínims mecanismes del diàleg. I que consti que tinc molt clar que no arriba a ministre ningú que no vulgui ser-ho. Ai ! Les ambicions i els desitjos ! Quan vaig publicar Vida meva,el meu primer llibre de poesia, ara fa deu anys, vaig adonar-me a que havia dedicat tots els esforços de la meva vida. I, és clar, el poeta també tenia raó. Tota la raó.

[...] que escribir un puñado de buenos poemas es lo único que de veras importa en la vida, ciertamente me sigue pareciendo maravilloso, aunque sea una convicción que a partir de cierta edad, y salvo admirables excepciones, sólo se puede mantener a fuerza de hacerse, con demasiadas frecuencia, el tonto.

Nota preliminar, Jaime Gil de Biedma, AL PIE DE LA LETRA,

Petita tribu

2009-12-15T00:22:00.002+01:00

No conec personalment a tres del meus lectors oficials que ja són una dotzena. La responsabilitat m'envaeix i la disfresso de por a fer faltes d'ortografia. Sobre tot ara que ja som demà. Hi ha dies que, a partir de les vuit del vespre, ni m'enrecordo de com me dic.

Penso en Pascal i cito i versiono de memòria: desitgem l'admiració del món i ens satisfà la d'una sola persona... Imagineu com dormiré d'aqui una estona jo que ja tinc dotze lectors !

clar i català

2009-12-13T12:17:00.001+01:00

Sí

Causa assignada als fets

2009-12-07T09:52:00.002+01:00

Final i mort del cos d'en Solé Tura. El van enterrar ahir dia de la constitució. Tots morim del que hem creat. L'atzar no existeix. Torno a veure la pel.lícula del seu fill. Interés i ambivalència. Meva, és clar. No vaig a fer-li cap visita. Ni la darrera. Només vaig anar a veure el cos de Joan Coromines, filòleg i soldat de Catalunya.

En un dinar de militants de Gràcia amb Eulàlia Vintró vam demanar, a travès d'ella, a Solé Tura que presentès batalla a la secretaria general del Psuc contra Rafael Ribó. Ens va dir que un càncer de pell li ho impedia i que es volia retirar . Encara va ser ministre de cultura... Després del congrès els que ens vam "retirar" vam ser els militants del Psuc no comunistes. Vaig saber, pel setmanari el Món, que alguns militants havíem abandonat el partit amb els Jordis—Borja, Solé i Conill—, alguns cap al Psc i alguns cap a casa meva.

Trentaunè aniversari del sí a la constitució espanyola amb el meu vot positiu. Com que no sóc riu ara me'n desdiria i faria, si poguès, marxa enrera. Aquí no hi ha divorci i aquest matrimoni, aquest sí, és per tota la vida. En Jordi Solé era un optimista. Jo també. L'Albert Solé s'hauria pogut estalviar la seqüència del laberint d'Horta. Per respecte a l'ànima del seu pare i a la nostra que encara recorda que càndids, tòtils i joves vam ser.

més independència

2009-12-02T16:58:00.002+01:00

Ahir a quarts de dotze sona el mòbil de la meva dona. Li dic: agafa'l que sinó a quarts de matinada la màquina tornarà a emprenyar per dir-nos que tens un missatge. Em fa un cas relatiu i, al cap d'una estona, s'aixeca del sofà per veure qui trucava. Només li han deixat gravat un missatge molt clar i entenedor pels qui parlem diverses llengües. "¿ En qué coño de lengua hablan ? " Veu quartelària. La culpa, ben segur, és nostre.

minarets i independència

2009-11-30T16:04:00.004+01:00

Sempre penso i rumio què contar-vos però, és clar, la realitat arriba tan tofuda—no fotuda que també !—vull dir atapeïda i espessa que els temes s'encavalquen innombrables. Aviat referèndums privats sobre la possible independència de Catalunya. A alguns, jo entre ells, no ens fa por anar a votar i perdre. A d'altres els fa por anar a votar i prefereixen quedar-se amb un convenciment subjectiu sense contrastar.

El darrer cantó—estat i república independent confederada de Suïssa, el vint-i-sisè— va ser el cantó del Jura. Entre la primera votació el 1959 i la independència del cantó de Berna el 1979, desprès de 800 anys de viure en el mateix estat, passen vint anys. I ? Ara els suïssos han votat que no volen minarets en el seu paisatge amb un percentage superior al dels partits de dreta i extrema dreta racista que impulsaven el referèndum. Vaques, rellotges de cucut sí, minarets, no. Sens dubte es tracta d'un cas de puresa i de por a perdre les arrels, els referents, la pròpia imatge de cada dia. El govern n'haurà de fer cas i introduir un primer article discriminatori a la la Constitució. El primer que ferà referència a la religió. Ells que creien que amb les guerres de religió començades fa més de quatre segles entre catòlics i protestants ja havien solucionat el problema. Quants cognoms, quants pobles helvètics tenen el seu origen en la nit de la Saint Berthèlemy ! De vegades ens quedem en l'anecdota: en el vel, en el minaret—els quatre que es mantindran a la Confederació, per cert, força lletjos i repetitius— però la noia que va a l'escola vol dur el vel tapant-li els cabell, va a piscina amb les altres nois i noies, fa gimnàs amb ells, podrà sortir a ballar amb ells quan tingui 16 o 17 anys, podrà triar de qui s'enamora, amb qui vol percaçar el plaer en algun tendre assaig o estarà forçada a acatar la llei del patriarca, a deixar-se arrancar el clìtoris, casar-se amb qui li han triat i viure sota un minaret invisible que creix, clama i condemna en altres paisatges a casa nostra ? Aixó és el que m'agradaria saber. I en parlem poc encara.

Accident

2009-11-25T10:10:00.003+01:00

Perdre l'escriure

Fa una estona s'ha penjat l'ordinador

i he perdut un tros de vers en la foscor.

Ara pago la imprudència de la fúria,

la certesa omnipotent del meu orgull.

I regiro atabalat per la memòria,

els fitxers recuperats i les carpetes

i desxifro codis pèrfids i recòndits...

El poema ben escrit és introbable.

Quina llàstima haver perdut així, de sobte,

l'equilibri musical dels nou accents,

l'harmonia del sentit i de la mètrica.

La nostàlgia del tercet em certifica

que el passat sempre és millor que el present breu

i que això ens distingeix d'altres mamífers.

Nota preliminar, Jaime Gil de Biedma, AL PIE DE LA LETRA,

El bon gust

2009-11-24T09:56:00.002+01:00

Llegeixo a El Periódico les cròniques sobre Viena d'en Narcís Comadira. Un excel·lent i bon poeta menor. Abans dels dotze anys anava a l'escola—carrer Sant Salvador enllà, carrer Sors i Laurel, passeig del Monte—calçat amb uns pantalons tirolesos de cuiro que el meu àvi, Rudolf Rejsek Steiko havia aconseguit no sé com. Malgrat la disfressa mai no he estat a Àustria. Encara no. El meu avi es va morir sota una fotografia de la catedral de Sant Esteve que duia sota el vidre una petita cinta blanca i vermella; i delirant en alemany, és clar; i parlant amb la seva mare que feia més de trenta anys que era morta. El meu àvi només comptava i resava en alemany. Parlava un català de Barcelona i quan ho feia en castellà tenia accent francès. Era el pòsit de la seva formació a Paris com a modisto abans del 1914. A casa meva he sentit parlar sovint del "bon gust". Per la meva mare aixó del bon gust es reduïa als colors blanc i negre, al gris, potser una mica de blau marí i el beig ja començava a ser, si no es tractava amb compte, una imprudència. Armani "avant la lettre". Jo als llobatons del Guerau de Liost vaig ser sisener del grisos. És clar. L'estimat poeta de Girona parla dues vegades, en aquestes dues cròniques, del bon gust i em fa pensar en la nostra formació del gust estètic en els anys cinquanta. En la seva i en la meva. D'alguna manera i major o menor grau monserratina. El romànic català era el millor del món. Mai no es parlava del castellà, del lleonès, de l'asturià... L'enlairadíssim gòtic era emmudit i el barroc es bescantava a tothora i en qualsevol ocasió. En canvi es reverenciava Gaudí, no pas per les seves solucions estructurals, sinó per les seves alambinades i sucoses decoracions. Recordo encara la meva aferrissada defensa del barroc protestant—seguint la diferenciació que fa Bertrand Russell entre el catòlic i el protestant—quan el doctor i poeta Antoni Font i Costa, que em va ensenyar mètrica, defensava el romànic com a art nacional exclusiu i excloent de Catalunya. Quin trenca-closques som ! Com els calaixos i caixons que surten d'alguns cossos dalinians... L'altre tarda vaig tornar a veure com si fos el primer cop El Alamo dirigida i interpretada el 1960 per John Wayne i vaig descobrir, etupefacte, que potser li dec a ell la meva panteística adoració per alguns arbres. El del film, a la vora del riu, era bellíssim i formidable. Algú em pot dir de quina mena era ? Algun dia aniré a Viena i a Graz i a Maribor i amb els papers a la mà veuré en quines esglesies es van casar els meus avant-passats i quins carrers van trepitjar i quins cels i quines cases van viure. I em calçaré les sabates vermelles amb els mitjons ratllats de deu colors i em posaré el pantalons roses i els meus morts em miraran estupefactes.

límits i exclusions

2009-11-21T12:09:00.002+01:00

Fa dies que estic llegint, barrejat com sempre entre altres llibres, la biografia de Stefan Zweig escrita per Dominique Bona i que duu com a subtítol L'ami blessé publicat a Plon el 1996. Quin home més admirable ! Quin immens escriptor. El vaig descobrir a la meva infantesa escalant i grimpant per la bibloteca que dels meus pares tenien al living del carrer santa Perpètua número 23, 3er 1a. Aixó passava abans del 12 anys i encara no devia pesar massa i tenia perfectament après quines lleixes suportarien el meu pes i quines eren inestables i no em servien per escalar a la recerca de meravelles.—encara podria posar a lloc i trobar algun llibre perdut. De vegades encara hi somio—. Quantes hores d'àvida lectura... Zweig hi estava ben representat i malgrat els molts elements en contra que la seva figura comportava, va ser editat als inicis de l'estúpid i cruel franquisme. L'altre dia us parlava de la Piedad peligrosa que vaig comprar al mercat de Sant Antoni. En Jaume Vallcorba ha tingut l'encert de tornar-lo a publicar. En el Fouché impagable, el vienès descriu quina mena de política o d'home polític ell detesta i rebutja. No és casual que sigui simultani amb l'inici del nazisme. Tampoc no l'és que en la seva fugida de Salzburg, el febrer del 1934, després d'un violent i violador escorcoll de la seva casa castell dugui a la maleta l'original del seu Erasme de Roterdam, que duu com a subtitol Triomf i tragèdia. La darera edició castellana crec que és de la meitat dels anys vuitanta i les altres són fetes sota el franquisme. No he trobat edició catalana. Diu madame Bona d'aquest Erasme i d'aquest Zweig: "[...] no és només un al·legat en defensa de la justícia, de la innocència, la llibertat i sobretot de la tolerància sinó un vertader autoretrat. Es descriu a ell mateix, parla de la seva vida, de les seves tries, dels seus dilemes i pinta la seva concepció de l'intel.lectual a travès del mirall d'Erasme. El gran humanista del Renaixament, l'humanista de sempre, l'home que creu en l'home i en les virtuts positives de la seva història [...]. " Podria continuar ratlles i ratlles plenes d'admiració d'Stefan Zweig. Capítols i capitols i us recomano i us encoratjo a llegir les seves biografies, la seva correspondència, les seves novel·les... sobretot la seva autobiografia que també ha publicat Jaume Vallcorba i que duu per títol "El món d'ahir. Memòries d'un europeu", QUADERNS CREMA (Traducció de Joan Fontcuberta).

Pero tota aquesta introducció, tot aquest panegíric de l'immens escriptor topa amb una paret, un mur infranquejable per la meva sensibiltat, per la meva raó: per què aquest admirable home de pau, germà dels seus germans, amic dels seus amics, ciutadà del món, odiós de tots el fanatismes tenia una idea tan objectual de la dona i era capaç de tenir relacions sexuals amb prostitutes, "episodis" els anomena ell, fins a tres cops al dia ? Com deia Thomas Hobbes, Homo homini lupus est". L'home és un llop per l'home. L'home és encara un llop per la dona ? No goso repondre.

Excomunions

2009-11-16T16:19:00.003+01:00

Amb més o menys entusiasme i implicació personal he participat en diferents moments de la meva vida en tres avortaments. M'he divorciat. He viscut durant molts anys en maldestre concubinat. M'he tornat a casar aprofitant les lleis civils. Ben al contrari d'Edith Piaf jo sí que m'arrepenteixo de tantes coses... Provaria de fer-les d'alguna altra i millor manera. No és aquí ni el moment ni el lloc per dir-vos quines serien. Prou dolor arrossego. Quantes vegades he estat excomunicat ? La llefiscosa llengua de monsenyor Camino em persegueix i m'amenaça encara. Quan torni a passar per la capella militar del parc de la Ciutadella miraré a veure si estan repartint la comunió. O a Sant Miquel dels Sants, al carrer Escorial... M'esperaré si cal una estona i combregaré altra vegada. El Gran Arquitecte de l'Univers somriurà en veure una puça fent el milhomes. En defensa pròpia.

Vanguardies espanyoles partidaries de la normalitat

2009-11-14T13:52:00.003+01:00

És ben curiosa la bel·ligerància amb què La Vanguardia, diari castellà de Barcelona, reclama al senyor Minoves explicacions pels mil eurons que el diputat del nostre parlament va gastar en traducció al castellà davant d'uns visitants nicaragüencs. Jo espero, de fa temps, una justificació raonable i raonada d'aquest diari de l'especial del centenari de Mercè Rodoreda. Menys el poeta i pintor Pere Jaume, tots els altres, artistes itel·lectuals catalans, van fer el seu homenatge en castellà. En voleu la llista ? L'escriptora de Sant Gervasi encara salta, cada cop que hi pensa, en la seva horrible tomba de Romanyà.

Al senyor Ferran, un altre bel·ligerant i partidari obstinat de les idees rebudes, aixó li deu semblar ben normal. Feliçment a mi encara no.

castellanades

2009-11-12T10:39:00.002+01:00

És ben curiosa la incapacitat d'alguns pobles, de la gent d'alguns pobles, en pronunciar correctament, el més correctament possible, paraules i noms que els són aliens. Ahir mentre feia el dinar, escoltava el relat de l'assassinat o accident mortal de l'esquiador americà Spider Sabich en mans de la seva dona la francesa Claudine Longet que havia estat casada amb el cantant Andy Williams i amb el qui va gravar uns quants discos ensucrats... Durant el programa i mentre feia la beixamel locutors, locutores, dobladors i dobladores van pronunciar el nom de la bellíssima ballerina nua amb l'accent tònic a la primera a. Per quins set sous accentuaven Claudine a la primera a si tothom sap—i si no ho saben poden preguntar-ho— que el nom de Claudina porta l'accent tònic a la i. Fins i tot en castellà. És clar recordava els temps de la redacció i aprovació de la constitució espanyola i de com ens vam afartar d'escoltar parlar als castellans de la primera de televisió espanyola a Prado del Rey i als diferents diputats de les corts del senyor Solé Turà. Ens hauríem d'haver adonat que alló no anava bé ni pel bon camí. Estava gratinant la col i flor quan vaig recordar el meu bon amic desaparegut el doctor, poeta i erudit Josep Romeu que, etimològicament, em deia: "Els castellans són uns animals ! Tan clarament que es veu que Sardenya ve de sardina com Sardaigne, com Sardinia com... els animals en diuen Cerdeña com si vingués de cerdo...". Incapacitat ? Mesnysteniment i menyspreu ? Per què els costa tant aplicar-se el seu bellíssim "Allí donde fueres haz lo que vieres" ? Per què de la seva llengua en diuen Castellano i no saben dir la ll quan dien Sabadell ?

Aquests dies un diputat d'ERC ha sortit als diaris perquè ha gastat mil eurons en una traducció simultània al parlament de Catalunya davant d'uns parlamentaris sudamericans. El senyor Ferran i altres ho troben inconcebible. No els sembla bé que uns senyors estarngers marxin de casa nostra sabent que aquí parlem una altra llengua ? I jo pregunto: per què la carrega de l'esforç sempre ha de caure sempre de la mateixa banda ? Apendre i comprendre demanen sempre un esforç i una dedicació. Hi ha gent que vol viure sense fer-ne cap ni un per a res.

Pintura i companyia

2009-11-10T21:06:00.002+01:00

El fred em mata. Sobretot el primer quan, de sobte, passem de la calorosa tardor a dir-nos: "d'aqui tres dies nadal !" I, és clar, cada dia ens agrada menys nadal amb la seva falsa alegria comercial. L'ajuntament ja comença amb les penjarelles i la regidora reaprofita els arbres metàl.lics que, ara fa un any, ens van fer tanta ilusió. Les bones idees s'han d'aprofitar. O eren ideies ? Ja sabeu que hi ha teatre i teiatro. No ? Però no m'embranco... Estava davant de la tele sense veure res, només pesava figues, i m'ha trucat l'Enric demant-me si volia anar a veure un Sorolla i uns Rossinyols que subasten a Londres i que ben segur no veurem mai més. Avui tocava fer companyia a l'Enric i ell és una bona companyia. De Rossinyols n'hi havia dos. Uns xipresos llargaruts una mica tòpics i un retrat vertical que duia per nom nostàlgia o tristesa o alguna cosa així que m'hauria adjudicat ara mateix. Perdó; n'hi havia tres però el retrat de l'esculptor Clarasso en el seu estudi no ha obtingut l'autorització per allunyar-se de l'estat espanyol. Fem un te després de passar per dues o tres gal.leries de Consell de Cent. El millor dibuixos de Ramon Cases i gravats i litografies antics d'Antoni Tàpies. A la galeria Eude, sense la Josefina, Vasarely i dos més dels que no recordo el nom. Com ha passat el temps ! Agafem els ferrocarrils fins a Tres Torres. Allí ens separem. Baixo pel carrer Castellnou i per on vivia Joan Vinyoli, en un colmado petit atès per una sudamericana, em compro cinc caquis. Aquesta deu ser la fruita que apareix més en els meus poemes. El caqui obcè... Recordo que el 1982, anàvem a rodar un reportatge sobre les inundacions del Segre, des de Pont de Bar fins la Granja d'Escarp, i vaig veure un caqui tot nu, sense ni una fulla, retallat contra la muntanya, amb les branques totes plenes de fruita ataronjada. Semblava un arbre de regals. N'esteu segurs que l'arbre del paradís era una pomera ? Diuen que els millors caquis són els que la primera gelada agafa encara a la branca. Llegeixo al diccionari que la polpa és mucilaginosa. No em direu que la paraula no és obcena !

En arribar a casa engego l'ordinador. Llumetes verdes m'assenyalen qui està conectat. Espero. Suposo que jo també dec aparèixer en un altra màquina, en una altra casa, davant d'uns altres ulls, amb la llumeta verda encesa. Per fer temps rento i em menjo un caqui. Torno. El joc de llums ha estat un èxit. Felicitat. Sempre carnerià, he aplicat potser una nova teoria de l'ham poètic ? Demà serà un altre dia amb un bocinet més de vida. I encara quatre caquis.

mena d'homes i...

2009-11-08T16:40:00.007+01:00

Avui diumenge, fa quatre hores, he anat a l'enterrament al tanatori de l'Hospitalet del pare de l'Enric. Mai no el vaig conèixer. El seu nét i el seu fill ens en diuen unes paraules. El més jove llegeix uns textos de l'àvi. Molt emocionant i bonic, força gent. Bona gent. Em dol no haver-lo conegut i no haver-hi parlat mai. Home i patriota, patriota i home. Tot d'una peça. Els musics toquen Dolça Catalunya. A mi se'm humitegen els ulls. Els que em coneixeu ja sabeu que sóc una mica peladilla. L'Obama també de tant en tant. I ? Si prenc com a exemple el què he vist avui, què diran d'aqui vint-i-dos anys de mi els meus fills i els meus nets en el meu enterrament ? M'acompanyaran tants amics, tants germans ? No cal dramatitzar ni exagerar però en diumenges com aquest cal pensar-hi. I és clar: tots diran segons jo faci. Ja vaig descobrir amb qui m'ajuda que em cal aplicar sempre i davant qualsevol dubte i disjuntiva la intel·ligència de la bondat. Aquest migdia he fet pel meu pare que té deu anys més que el que avui hem enterrat —em queden doncs trenta-dos anys de vida ? No ho crec...— un plat de macarrons amb tomàquet i aufàbrega fresca gratinats amb Emmental, botifarres de vedella amb rovellons i un pastis de gerds cobert amb crema catalana una mica líquida. Havent dinat llegeixo el diari. Paco Frutos deixa la secretaria general del PC. Sempre m'ha semblat una mala persona. S'ha dedicat a dividir i a desunir a tots i a tothom i sempre. Enemic professional. Després del Vè congrès del PSUC ell va ser-ne el secretari general i encara va aconseguir una escalfada més, una bullida més a veure si encara s'en podia evaporar i destilar algú més perquè el residu que encara quedava fos encara més pur i concentrat. Un talibà a la recerca de pureses. Ho hauria de dir en singular; en plural, només que siguin dos, ja hi ha massa gent. Caïm i Abel. Personatge perillós en Paco, gent perillosa. Estalinista.

Paganini va escriure un concert per a violí d'una sola corda. Però no preferiu un concert de Mozart o de Haydin amb tota la orquestra ? Ni que només poguem tocar el triangle. Des d'ahir ressona en el meu cap "Amb l'ajuda dels amics". Cantada pel Joe Cocker i el concert per a trompeta i orquestra en mi bèmol major de Joseph Haydin interpretat per Wynton Marsalis Les possareu germans, si us plau, aquell dia ?

Per acabar el dia, dins de la petita xarxa de "la cançó del diumenge, en Daniel Sesé em fa arribar aquesta petita meravella de cançó que dignificaria qualsevol país del món. Busqueu la cançó i escolteu-la. A la xarxa hi és cantada per la M del Mar Bonet. A TV3 no.

Quin vent més boig !

Epitalami

L'aucell dins lo boscatge canta i més canta, però es veu tot sol;

i per cercar qui comprenga son llenguatge

i amb qui puga niar dins lo ramatge,
sedent d'amor i ditxa emprèn el vol.

L'ametler de la prada
crida la parra que per ell s'enfil,
perquè amb raïms dolços carregada
li vestesca de pàmpol sa brancada
i jugueteig amb ells l'aire gentil.

Surt tendra i agradosa
del cor la cançoneta tota mel,
i cerca l'eco de la vall frescosa,
perquè la torn dir amb veu misteriosa
i l'enseny a les fonts i aucells del cel.

Aucell amb dolça aimia
ametler amb la parra pel brancam,
cançó agradosa amb l'eco que volia...
amic, açò sou vos en aquest dia,
que heu sigueu per a sempre a Déu li clam.

Antoni Maria Alcover cantat per Joan Bibiloni

Alma Minha Gentil

2009-11-04T11:12:00.002+01:00

Avui a l'Ateneu presentació de l'Antologia General de la Poesia Portuguesa un llibre tantàstic de 1226 pàgines que abasta des de Sancho I el Hermoso, mort en 1211, fins a Pedro Mexia nascut el1972. Ja tantes coses per dir que no sé be bé què diré. El més oportú és dir que no sé res de la poesia portuguesa. O ben poca cosa. Seran amb nosaltres tres poetes i ciutadans molt importants: Manuel Alegre, Ana Luisa Amaral i Vasco Graça Moura. Desenterro de la meva biblioteca el volum número 10 de l'Oreig de la Rosa del Vents, Lírics portugesos, Teixeira de Pascoes traduit per Alfons Maseres i editat per Josep Janés i Olivé el 1938; a la primera pàgina i esborrat gratant amb un drap mullat encara un rastre de tinta de tampó: "ont" que volia dir "biblioteca del front". Què podia passar si els nacionals et "descobrien" aquest petit volumet color d'oliva ? Tot o res. La nostra passió lusitana és intermitent. Penso en Gaziel i en Maragall. En Manuel Alegre és fundador del Parit Socialista portuguès i avui en Pasqual Maragall també fa un acte al carrer de la Canuda. Ben segur que s'han de saludar. En Ferran Mascarell arriba de Bogotà. Podrà dir alguna cosa si arriba a temps ? Suposo que fa escala a Madrid. Tant que ens podríem ajudar i servir però la "meseta" separadora no ens ajuda. Ai la confederació dels pobles ibèrics ! Alma minha gentil, que te partiste... En la mateixa col·lecció editada durant la guerra civil, Camôes, és clar. Demà commemoració de Braille i, sens dubte em caldrà fer-ho, exaltació de Roc Boronat, un home bo, lliure i pietós. Recordeu què deia Stefan Zweig de la pietat ? És un dels llibres que em vaig comprar al mercat de sant Antoni el diumenge en la segona edició del 1947. Demà us ho explico.

diumenge amb poema d'ocells

2009-11-01T23:25:00.004+01:00

Avui he estat a molts llocs i he rumiat dir-vos moltes coses i parlar-vos dels llibres que he comprat al mercat de Sant Antoni, del meu amic el poeta Jaume Pomar que presenta llibres aquest mes, de la presentació de l'Antologia de la poesia portuguesa que faré a l'Ateneu el dia de sant Carles—el dia 4— de l'endemà que presentaré també a l'Ateneu una conferència sobre Braille i que em servirà per parlar del formidable personatge i home que fou Roc Boronat... Estic cansat i em costaria molt fer-ho avui. Sento que a la cantimplora ja no hi queda ni un regalim d'aigua. Us ofereixo la meva versió d'un poeta francès "menor" o poc conegut i que a mi m'agrada molt. Si aneu a la web de Com ràdio al programa entrevista que em va dedicar fa un parell de mesos, un diumenge, l'amic Enric Cusí em podreu escoltar dir-lo en francès. Ep ! Si teniu temps...

Però els ocells...

Però els ocells volaven alt aquell capvespre

mentre xisclaven contra el vent i l’ombra fosca.

Potser cantaven, orgullosos de les runes,

la inexorable rigidesa del futur !

La por s’infiltrava en les plantes i les bèsties,

les angoixes poblaven l’aire dels voltants

però els ocells llavors cantaven més que mai

sense adonar-se com la llum es doblegava.

Un dol negríssim escanyava la maresme,

el gel de la vesprada cremava els joncs més tendres

i tot moria, amb quin secret ! I aquest dolor

s’ajeia sobre el mar tan pla. Però els ocells...

Vincent Muselli (1879-1956) Poèmes, versió de Sergi Jover 2008

torna-t'ho a mirar sam

2009-10-29T20:23:00.002+01:00

Ahir vaig dinar amb tres homes lliures al mercat de la Concepció. La fabes i les mandonguilles omplien els nostres plats. I un plat de canelons. Molt xivarri. Millet, és clar, i ara el jutge Garzon, àngel venjador i martell d'heretges, que ens vol mostrar com s'han de fer les coses. El més jove —jo era el més vell com sempre— és un home compromès amb la societat i el país i el seu compromís el manifesta amb feina i hores i més feina. Quan m'assec amb una persona així, respiro millor. Penso que tot no ha estat en va i—per dir-ho rodoredianament—tant esforç de tanta gent potser ha valgut la pena. Durant la conversa, les paraules espanya i espanyols són sovint utilitzades. Ell, que no és ni nacionalista ni independentista, ens confessa que sovint, en aquets darrers mesos, ha estat ofès per algunes afirmacions i actuacions que ens arriben des de Madrid. Ens diu, vehement, que seria bo buidar el sentiment que diu el desig d'independència de Catalunya de qualsevol creença política. Com ho és, per exemple, de les idees religioses. Són més independentistes els catòlics que els protestants ? En principi no... Li donem la raó i fem una roda d'intervencions per matitzar i aprofundir el tema... Parlem d'història, de les circumstàncies i de com—mediterranis al cap i a la fi—tot queda polititzat com "la tortilla española" i "la ensalada española" que és com se deia l'amanida russa a sant Climent de Sassebes al anys setanta. Per reblar el clau li faig una pregunta i una proposta. La primera és quantes vegades, en els darrers cinc cents anys, les tropes armades catalanovalencianoaragoneses han entrat a Madrid i els han prohibit parlar el castellà (l'armada baleàrica no hauria pogut remuntar cap riu fins al Manzanares i per aixó no va sortir de port). La proposta és que cada cop que diu Espanya subtitueixi el substantiu per Castella i les seves colonies. No estem vivint la imposició dels gustos i costums castellans de tota mena ? No creuen que només les solucions castellanes són vàlides pels problemes greus que pateixen altres nacions d'Ibèria ? L'acord PP, PSOE a Euskadi no és una imposició de la solució castellana ? La persecució i retallada dels drets constitucionals dels ciutadans d'Euskadi no pretén imposar una mena de solucions que no pertany a Euskadi ? Un dia vaig celebrar, davant uns antics amics, el fet de no ser vasc. Sincerament, massa sovint costa d'entendre i acceptar quina mena de país volen. Però és ells qui l'han de decidir i fer-ho realitat. Solucions imposades des de fora ? Podrím recordar Cuba, Vietnam, l'antiga Iugoslàvia, Afganistan, Irak per arribar a Catalunya. Tan costa de comprendre-ho ? Cada terra fa les fabes com bé li sembla. Ells amb molt pebre vermell recremat amb all i un bon tall de xoriço al bell mig. A mi m'agraden amb una fulleta de menta. Ni millor ni pitjor. Els francesos, exquisits, no en mengen. Ben segur que fa pagès.

Contra el caos poesia

2009-10-28T13:04:00.001+01:00

Ahir dimarts em van tornar a robar una cartera de butxaca amb tots els carnets.

Una mena de vida

Sobre un túmul de pellofes: el record

Josep Punsola (Mataró, 1913-1949).

El tràfec de les hores suma dies

i els dies es fan mesos que són anys.

Els músculs de la cara, imperceptibles,

s’afluixen d’estupor sense adonar-me’n.

Carrego fulles mortes a l’espatlla

i amb elles treno versos plens de por

que veuen com el temps fuig i s’estimba

i l’home no és germà dels altres homes.

La guerra era perduda quan vaig néixer

i perdo cada dia deu batalles.

Sóc l’home que, cansat, agafa el metro.

Sovint somio encara en els teus besos

i em clavo al dit l’espina del roser.

Sang i dolor es mouen sense dir-m’ho.

____________________________________________________________

Hom pot pensar que aquest poema neix en una espina del roserar de Rilke o de Maragall. Més modest dec l’espurna a un “Sovint” de la poeta Encarna Sant-Celoni. El que és del Cèsar al Cèsar i el que és de l’Encarna de l’Encarna.

post scriptum

2009-10-21T13:12:00.002+02:00

CANÇÓ DE LES ESCOMBRADORES DEL PALAU

Si a trenc de dia no hi passésim escombrada,

el gran palau en fóra avergonyit.

Cada cop netegem els afronts d’una nit

perquè no se’n planyi l’albada.

De rastres de follia fem batuda;

i ens vengem de la nostra servitud

averanys de la ploma alacaiguda,

les flors marcides i el cristall romput.

Encara en queden vuit versos del meravellós poema que Josep Carner va escriure a Llegendari i que ahir flotava en la meva visita al parlament. El podeu acabar de llegir a la pàgina 325 en la Poesia de Josep Carner, revisada i establerta per Jaume Coll i editada a les Edicions dels Quaderns Crema l'octubre de l'any olímpic.

Lladres

2009-10-20T22:25:00.002+02:00

Reunió al parlament de Catalunya a les nou tocades. Pau. Només les dones de fer feines parlen castellà. Admiro un Tàpies—7 de novembre— i un Miró extraordinari. Riem amb en Toni en veure a El Periòdico l'Alicia Sanchez Camacho a la revista Woman. No té cap amiga o cap amic que l'estimi ? Surto reconfortat per la feina que ens partim i repartim alguns que volem un món millor i més just. Més. En sortir passejo entre bustos i estàtues pel parc de la Ciutadella. A la capella militar vaig combregar per última vegada. Absurda provocació. Cel londinenc i ventós. Entro a l'estació de França amb un pessic al cor... No no fa pudor de zotal i ja no és negre i bruta com era fa... quaranta-quatre anys ! És clar que no ! Els trens ara són moderns i clars. L'Hispania express, Barcelona-Lübeck, només circula encara pel meu cor. Torno a creuar el carrrer i agafo el 14. La cara d'en Millet a la primera pàgina. Ganyota o somriure ? Dina al Taita amb la seva dona i el seu còmplice. Passeja pel seu barri. Provocació ? Què li deu fer vergonya a aquest home ? Un home jove que acaba de pujar al bus prop de la plaça Reial s'asseu al meu costat de gairell amb una natja i una cama fora del seient. Baixa prop de l'Ateneu. Quan ja som a la plaça Catalunya me'n adono que m'acaba de fotre el mòbil. Prop del mercat del Ninot baixo. Gran sentiment de desemparança i soledat. Al cap d'una estona de caminar agafo un taxi i em refugio a casa.

Centenari Carme Serrallonga

2009-10-18T16:50:00.003+02:00

Divendres tarda i dissabte al matí commemoració a l'Ateneu Barcelonès del centeanri del neixament de Carme Serrallonga. Sobre tot alumnes de l'Escola Isabel de Villena. Pocs i molts segons que es miri. La sala d'actes i la sala Josep Maria de Sagarra feien goig i les ponències eren interessants i enriquidores. Alguns de nosaltres, que no n'hem estat alumnes però si deixebles, maldem per destacar-ne la figura de ciutadana exemplar. De catalana exemplar. Poca gent si considerem les moltes generacions d'alumnes a qui va dedicar la vida i als seus pares. Som un país poc agraït que no sabem reconèixer el mèrit ni als amics. Ningú, ni jo mateix, ems atrevim o gosem explicar quin és el significat d'aquest "dedicar la vida". Ben segur que d'alguna manera també significa amputar-la, constrènyer-la, posar-li uns límits. Va ser ella o les circumstàncies que li varen tocar viure ? Que difícil fer comprendre a les noves generacions l'horror del passat i la seva valentia, la seva obstinada i bondadosa tossudesa. M'omple d'orgull haver-la conegut. Em dol no haver-la aprofitat prou o millor.

M'hauria agradat trobar-me amb velles cares conegudes que no han assistit a aquesta commemoració. Celebro haver-la compartit amb la gent de sempre: la Carme Sansa, La Teresa Devant, en Jaume Comas, en Narcís Garolera, en Guillem Jordi Graells, en Josep Cots, l'Enric Viladot... I amb noves cares pel futur, presidides per la Claudina Ferrando, presidenta del patronat de la Fundació Carme Serrallonga i tot el seu formidable equip. M'empesco feina a la biblioteca de l'escola Isabel de Villena per reconstruir el meu passat de cara a explicar-me el futur. Falten quaranta anys per celebrar un centenari al qual no assistiré: el meu. Aquests actes són com a fites que serveixen per pautar i ordenar la vida, la feina i els desitjos. Amén.

Palimpsest de dilluns amb calor d'estiu

2009-10-12T14:56:00.003+02:00

Maragall fauve al tròpic

Per a Susanna Rafart

Si el cel és ben serè

la mar es veu més blava,

d’un blau que m’enamora

aquest migdia clar

que el miro des dels pins.

Aquestes dues coses

quan les contemplo alhora

eixamplen el meu el pit:

pinedes de maragda

fregant la mar turquesa.

I el sol que tot ho pinta.

Diagonal

2009-10-09T10:46:00.003+02:00

Truco a l'Ajuntament per dir-los que ens han deixat el carrer a les fosques. Em pregunten si vull participar en l'enquesta popular sobre la reforma de la Diagonal. Els contesto, com si fos gallec, si em preguntarà si no vull que toquin la Diagonal; em diu que no, que aixó no m'ho preguntarà. Es veu que només són participatius els que estan a favor de les propostes municipals.

Estranyíssima manera d'aprofondir la democràcia. Em sembla que caven en la direcció equivocada.

justificació

2009-10-09T00:35:00.001+02:00

Per què “Somiatges i Plors” ? Primer de tot, és clar, per Mercè Rodoreda,en homenatge a ella i amb tota l’admiració per la seva obra. Els seus “Viatges i Flors” sempre s’escolaran per sota de les meves ratlles; sempre que ho pugui aconseguir, ja que és un bell propòsit, no un atac de vanitat narcisista.

Somiatges.

El somiatge és una paraula que m’ha fet falta a la meva vida per expressar algun estat d’ànim que he necessitat per viure. Fill de tantes terres i tants cels, és feta de somnis i viatges. Podria tenir, en part, una definició semblant al vagareig, al somieig, però la part que aquesta paraula té de somni irrealitzable, de fugida neuròtica, no li escau a somiatge. El meu somiatge és un somni realitzable, i una part d’aquest està feta de projectes, de plans per aconseguir alguna cosa sense fer gens ni mica de trampa. També té a veure amb la’utopia, però el meu somiatge ha de ser sempre realitzable. Una altra cosa és que es pugui aconseguir, que el desig acabi essent realitat. L’amor —alguns amors—, la solidaritat, la fraternitat universal, la llibertat, la independència de Catalunya... Somiatges pels quals caldrà seguir rumiant, viatjant i treballant.

Plors

Diu la dita que qui no plora no mama. Els plors del meu bloc parlaran de les dificultats del meu viatge i tindran clarament un contingut més polític en el sentit més primigeni de la paraula. Parlarà de la Diagonal i de les malvestats que el nostre ajuntament democràtic està fent a Barcelona. –al cos de carn i ossos de Barcelona en general i del carrer Urgell en particular–.; del tacticisme estèril de tots els nostres representants, que sembla que només lluiten per la trona.; ~~Per~~ de les sobredosis de moqueta i d’automòbil oficial d’alguns.; dels que, com els gats, cauen sempre drets, tenen més de set vides i, contra Newton, sempre cauen amunt; del colonialisme anglès i americà que inunda la nostra televisió i la nostra ràdio i que fa que, de vegades, em senti com un sioux a la seva reserva; del Telenotícies de TV3, que fa publicitat, matí, migdia i vespre del darrer disc de la Madonna i la nostra Mònica Terribes, que n`és la directora, ho considera un fet normal... Hi ha camp per córrer i molt a plorar.

Comentari liminar

2009-10-08T18:11:00.000+02:00

Somiatges i plors. Els plans pel futur i la lluita del present. I sempre poesia, Rodoreda i sobre el casal la bandera dels quatre pals de Catalunya. Només una manera de viure com una altra qualsevol. I Joseph Roth, Franz Kafka, Sándor Márai, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, J M de Sagarra, Kavafis, Borges, Auzíes, Baudelaire, Valery, Machado, Cerverí, i els amics sempre. Túrnez & Sesé, Toti Soler...